Visca la llibertat ! (En defensa de Carles Fontserè)

Fa angúnia haver de titular un article així, però amb tota la porqueria que va surant aquests dies sobre si Carles Fontserè és mereix el reconeixement que les institucions del país li han tributat, m’estimo més de ser clara des del principi. Què diuen ara, que s’han de donar explicacions d’aquest homenatge a Fontserè? Què diuen, que no s’ha de celebrar el centenari del seu naixement? Que fem broma? Que ens hem begut l’enteniment? Que ningú no ha vist els cartells que va fer aquest home? Que ningú no n’ha vist les fotografies? Que ningú no n’ha llegit les memòries ni sap veure el valor que tenen? Que ningú no s’ha meravellat de la intensitat de la seva vida?

Tot el reconeixement a una obra immensa s’ha de qüestionar perquè Henry Ettinghausen s’hagi llegit el segon volum de les memòries d’en Fontserè i hagi descobert que s’hi explica que l’autor i en Clavé, mentre eren a l’exili, van dibuixar a ‘La Gerbe’, una publicació nazi de la França ocupada? O,  que Fontserè escriu contra els francesos elogiant, en contrapartida, els nazis, per dir-ho d’una manera simplificada? ( podeu trobar més detalls a l’article publicat a Núvol)

Aquest debat és preocupant perquè evidencia que hi ha poca gent que llegeix i molta que es deixa portar per la indignació fàcil, frívola i gairebé tèrbola. Però també perquè hi ha professionals, com Albert Pla Nualart que abans de documentar-se, s’estimen més de fer especulacions delirants sobre conspiracions entre pujolistes i independentistes per amagar el pretès nazisme de l’àcrata Fontserè. I això és una estafa intolerable als més joves que només es pot salvar amb informació.

És important aclarir que durant aquests anys no s’ha amagat res del que ha escrit Fontserè i que el debat sobre aquesta part de les memòries ha estat sempre obert, des del primer moment i en plans diferents. N’és una constatació que el mateix dia que es va fer la presentació de les memòries, a l’Hotel Calderon, Agustí Pons no la va passar gens per alt, aquesta part del llibre. Ben altrament, la va remarcar i va dir explícitament que no compartia gens aquella visió sobre els nazis, encara que a Fontserè no li fes gota de gràcia.

També és determinant de saber les circumstàncies personals que van dur Fontserè a aquesta visió de la història. Explicar-ne el context no vol pas dir justificar-la, però la informació no és mai sobrera. Fontserè era un home provocador i li agradava d’anar sempre contra corrent. Era visceral i no tenia res d’això que ara en diem políticament correcte. Les persones que el van conèixer sabien bé d’on li venia aquella dèria contra els francesos. Sempre deia que a l’exili l’havien tractat millor els alemanys que no pas els francesos. I això ell ho havia viscut així, en la seva experiència personal. No suportava com els francesos havien tractat els exiliats de la guerra d’Espanya i, encara menys, com els havien tractats, a ell i a la seva mare.

A tot això, cal afegir-hi el valor indiscutible de les memòries de Fontserè. Són imprescindibles per a saber com va funcionar el cartellisme durant la guerra civil, però també, com explica Agustí Pons mateix, per a saber que ingenus que varen ser alguns polítics i intel·lectuals catalans tocant a França i a tot allò que els republicans podien esperar-ne. També té un valor extraordinari el relat que fa a les memòries de l’activitat de la majoria d’intel·lectuals francesos durant els primers temps de l’ocupació alemanya. Ell va ser dels primers a explicar com van anar les coses al París ocupat.

Confondre Fontserè amb un col·laboracionista nazi és un disbarat colossal, tan inacceptable com allò que ell va escriure de nazis i jueus. Era un home lliure i és inadmissible que ningú gosi convertir-lo en una caricatura. La seva presència era magnètica, com ho és la seva obra. S’ha d’aprofitar el Centenari per divulgar-la sense por de les contradiccions. Llegir, interrogar, contrastar i pensar pot ser un bon antídot a les temptacions de beatificar ningú o d’enviar-lo a l’infern al primer piulet. Penetrar en les escletxes de la vida amb ganes de saber és una bona manera d’acostar-se a Fontserè.

Visca la Llibertat! La resta, com diu un bon amic, fa molta mandra!

(I esperem que ara no portin a la foguera Antoni Clavé.)

Podeu veure a VilaWeb TV  l’homenatge que es va fer el 2007 a Fontserè . També el reportatge Carles Fontserè 90 anys en 90 segons.

Especial Per molts anys Fontserè on els lectors de VilaWeb van felicitar a l’artista el seu 90è aniversari.