02.10.2021 - 21:50
Amb molt comptades excepcions, com ara la Diada o l’experiència per a mi gairebé orgiàstica de la mascletà de València, no he estat mai partidari de les festes multitudinàries. I menys encara quan en resulta la destrucció i l’embrutiment dels espais públics. No he entès mai –i ho dic com a persona no exactament abstèmia– el vincle que sembla existir a la ment de molts joves entre el consum d’alcohol i el “dret” de comportar-se de manera completament anticívica. I no és una qüestió d’envelliment. Encara recordo l’horror que em va causar de veure el meu campus universitari –ple de vidres i vàters trencats i ampolles i llaunes pertot arreu– l’endemà del primer dissabte a la nit del primer any a la universitat, ja fa unes quantes dècades.
De manera que em va sorprendre força la profunda alegria que vaig sentir quan vaig llegir les notícies de les macroentrompades gairebé simultànies a la ciutat universitària de Madrid i a Bellaterra, el 18 de setembre a la nit, i novament per la festa major de la Mercè. Per què? Perquè aquests joves van trencar amb la semiòtica de la submissió i, per tant, amb el règim absurd de llibertats esquinçades que els han imposat durant aquest darrer any i mig la gerontocràcia corporativista europea i els seus capatassos espanyols i catalans.
Per a mi, una de les invencions més dolentes de la universitat contemporània és la ciència política, disciplina que, amb una orientació principalment presentista i transaccionalista, tendeix a minimitzar dramàticament la relació sempre molt íntima que hi ha entre la política i la cultura, sobretot la importància cardinal que tenen els ritus públics en tot esforç de reorientar radicalment els conceptes operatius de la “realitat” que té la ciutadania.
Quan, al discurs davant el congrés nord-americà, fa trenta-un anys, Václav Havel va dir que “la consciència precedeix l’ésser, i no a l’inrevés”, parlava no tan sols com a polític, sinó com a home de cultura i, més específicament, com a home de teatre, en què la semiologia de l’escenari és moltes vegades tan important com les paraules que surten de la boca dels actors.
Tretze anys abans, els anys més decadents del període soviètic a Txecoslovàquia, Havel havia escrit l’assaig El poder dels sense poder, en què feia servir un coneixement molt acurat dels codis simbòlics de l’escenari per a explicar uns certs mecanismes del sistema d’opressió vigent al seu país.
Centra la discussió en el cas d’un gerent prototípic d’una verduleria que cada matí penja un cartell al vidre de la botiga que diu: “Treballadors del món, uniu-vos!” I el dramaturg demana fins a quin punt aquest senyor, i tothom qui passa per davant de l’establiment o hi entra, creuen les paraules que hi ha escrites. Conclou que la majoria probablement no reflexionen gaire sobre el contingut del cartell, i afegeix que si a la feina els demanessin de posar un rètol semblant, ho farien de seguida. Però tot seguit diu: “Això no vol dir que la seva acció [la del verdulaire] no tingui cap motiu ni cap significat, o que la consigna no comuniqui res a ningú. L’eslògan és realment un signe, i com a tal conté un missatge subliminar, però molt definit. Verbalment, es podria expressar d’aquesta manera: ‘Jo, el verdulaire XY, visc aquí i sé què he de fer. Em comporto de la manera que esperen de mi. Sóc de fiar i estic per sobre de sospites. Sóc obedient i, per tant, tinc dret que em deixin en pau.’ Aquest missatge, és clar, té un destinatari: s’adreça més amunt, als superiors, i alhora és un escut que protegeix la verduleria de potencials informadors.”
D’aquesta manera, segons Havel, el verdulaire s’estalvia un enfrontament amb si mateix i el sentiment d’humiliació que això li podria implicar: “Si el verdulaire hagués rebut instruccions de mostrar el lema ‘Tinc por i, per tant, sóc inqüestionablement obedient’, no seria tan indiferent a la semàntica del rètol, tot i que l’afirmació reflectiria la veritat. El verdulaire s’avergonyiria de posar al vidre una declaració que mostrés tan inequívocament la seva degradació. I això de manera natural, perquè és un ésser humà i, per tant, té un sentit de la seva dignitat. Per a superar la complicació, la seva expressió de lleialtat ha de prendre la forma d’un signe que, almenys en la superfície textual, indiqui un nivell de convicció desinteressada. Ha de permetre que el verdulaire pugui dir: ‘Quin problema hi ha amb la idea de la unificació dels treballadors del món?’ Així, el signe permet que el verdulaire amagui els baixos fonaments de la seva obediència, alhora que amaga els baixos fonaments del poder. Els amaga darrere quelcom d’aparença més alta. I aquesta cosa és la ideologia.”
Que la covid-19 existeix i ha contribuït a les morts de molta gent és un fet. Però la noció que constitueix una amenaça “sense precedents” que requereix la destrucció de drets bàsics que han estat guanyats amb penes i treballs durant segles és una presumpció ideològica, que, a més a més, contrasta amb molts exemples de societats que s’han aproximat al problema d’una manera ben oposada.
Heus ací les estatístiques de la taxa de mortalitat per infecció, presentades per franges d’edat, compilades per John I. A. Ioannnides, un dels biostatístics de més prestigi del món, en un estudi publicat fa molt poc:
- 0-19 anys: 0,0027% (o una taxa de supervivència del 99,9973%);
- 20-29 anys: 0,014% (o una taxa de supervivència del 99,986%);
- 30-39 anys: 0,031% (o una taxa de supervivència del 99,969%);
- 40-49 anys: 0,082% (o una taxa de supervivència del 99,918%);
- 50-59 anys: 0,27% (o una taxa de supervivència del 99,73%);
- 60-69 anys: 0,59% (o una taxa de supervivència del 99,31%);
- Més de 70 anys: entre 2,4% i 5,5% (o una taxa de supervivència del 97,6% o 94,5%, segons la situació residencial).
Quant al cas particular de la mortalitat a l’estat espanyol, tot i que hi ha probablement un desfasament en les xifres, és clar que no hi ha hagut una onada de destrucció radicalment diferent que a la majoria dels anys immediatament anteriors.
I, malgrat que són tan presents als espais públics, no hi ha proves científiques sòlides que demostrin que les màscares són un element imprescindible en la lluita contra el virus, cosa admesa pel Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC), plenament conscient dels resultats de les poques grans proves de control aleatori que s’han fet. La darrera publicació de l’ECDC diu que l’evidència de l’efectivitat de l’ús de les màscares entre el públic és “molt baixa”.
Però, com ens recorda Havel, la falta d’utilitat aparent no vol dir que no tinguin “cap motiu ni significat”. Portar la màscara és una manera de dir: “Accepto que vivim en un temps molt especial que requereix que les autoritats –que sempre en saben més que no pas jo– tinguin les mans lliures per a destruir els ritmes normals de la vida i de la democràcia i que jo, com a ciutadà, realment no tinc cap dret de discrepar de la seva visió de la realitat. En fi, accepto que sóc més un subjecte que no un ciutadà.” I també serveix com a escut contra els atacs de l’exèrcit, com més va més gran, de moralistes autoritaris (són precisament això) que es passen la vida difamant als mitjans contra aquells qui opinen de manera diferent.
Per a Havel, l’única solució per a aquells qui realment volen viure amb llibertat i amb un nivell bàsic de dignitat és deixar de donar el consentiment passiu o actiu a totes les mentides ideològiques que circulen pel teatre social i, a partir d’aquí, abraçar la vida. Com va dir el dramaturg txec al mateix assaig: “Entre els objectius del sistema post-totalitarista i els objectius de la vida hi ha un abisme molt gran. Si la vida, en essència, avança cap a la pluralitat, la diversitat, l’autoconstitució independent de l’ésser i l’autoorganització, en definitiva, cap a la realització de la seva llibertat, el sistema post-totalitarista exigeix conformitat, uniformitat i disciplina. Si la vida s’esforça a crear estructures noves i inversemblants, el sistema post-totalitari malda per encaixonar la vida als seus estats més probables.
La ideologia, quan crea un pont d’excuses entre el sistema i l’individu, supera l’abisme entre els objectius del sistema i els objectius de la vida. Es pretén que els requisits del sistema deriven dels requisits de la vida. És un món d’aparences que intenten passar per realitat.”
Rebutjar els esquemes de la “realitat” ideologitzada imposats des de dalt per abraçar els impulsos més veritables i fonamentals de la vida: això, precisament, fan els joves amb les seves macroentrompades. Ells saben perfectament que, per molt que als mitjans diguin que la covid és una amenaça greu “per a tots”, és molt lluny de la veritat. Saben que, per a la majoria de la gent de la seva edat, infectar-se és una circumstància de poca transcendència, que, una vegada superada, els dóna encara més protecció que el nivell altíssim contra la malaltia seriosa i la mort que ja tenien. I saben que la idea que els joves són grans vectors de transmissió cap a la gent de més edat ha estat exagerada sistemàticament.
Tenen, a més a més, amics i coneguts de més llocs, com ara Suècia, Croàcia i l’estat nord-americà de Florida, on tot el fenomen s’ha tractat d’una manera tan eficaç o més, però amb molt menys histerisme, cosa que els permet de veure que les “veritats” desplegades al seu entorn són molt qüestionables. En fi, diuen que els seus impulsos vitals, anul·lats per vint mesos de discurs oficialista amb més buits lògics que un tros de formatge Emmental, no poden esperar més.
Que m’agradaria que l’expressió dels seus impulsos vitals tingués una altra forma, sense tants danys col·laterals? I tant que sí. Però si negues els canals naturals d’expressió per a aquests impulsos, perds una miqueta el dret de criticar les formes d’expressió embastardides que prenen quan, finalment, trenquen les barreres que tu mateix els has imposat.
Mentrestant, tenim una classe política catalana que, si més no en part, vol presentar-se com a revolucionària, però que no apareix mai davant les càmeres sense màscara (tot i que hi ha indicis forts que no ho fan de portes endins), és a dir, sense aquest talismà de la seva prostració davant la force majeure de la ideologia oficialista de la por i la submissió impulsada per una Unió Europea controlada cada vegada més per les multinacionals farmacèutiques.
Si encara fos amb nosaltres, el gran estudiós del teatre i de la semiologia social que era Havel no tindria cap inconvenient a identificar el subgènere d’aquestes perpètues mises en scène dels herois de la pàtria: la farsa i el vitalisme molt imperfecte dels joves com un dels millors antídots per als seus efectes socials.
