Visca els clàssics!

Sé que, precisament per la seva condició no necessiten pas la reivindicació d’aquest article, que ells fan la seva via i travessen els anys i els segles i de tant en tant ens esclaten en un pic de redescoberta o de moda i després tornen al camí tranquil de traspassar el temps i d’explicar-nos-el.

El temps i el món.

El seu i el nostre.

Per això en diem clàssics, precisament, per la fondària i la perdurabilitat. Per un jo què sé què inaprehensible que pot ser bellesa o pot ser trasbals, pluja fina o sacsejada o vers que se t’encasta sense que te n’adonis i a temps he cor d’acer, de carn e fust en perfecte decasíl·lab que et descriu la humanitat que comparteixes passats cinc-cents anys.

Que no els fa falta, per tant, i que tan sols escric pel gust de compartir. Per la necessitat, potser. Ganes de dir Ie, no us perdeu el nou Txèkhov del Micalet, per exemple. Que n’hi ha un altre en marxa, ara mateix, i que tenim el país enllaçat pel mestre subtil de les atmosferes, i que el sol fet ja hauria de ser celebració (si em deixeu somiar, posaré per escrit que seria bo l’intercanvi, i, per tant, veure aviat representat a València L’oncle Vània d’Oskaras Koršunovas i, a Barcelona, Les tres germanes de Joan Peris. Digueu-me agosarada), però que de moment parlo del que he vist i que ja és una celebració. La Companyia Teatre Micalet ja ho va fer, i de quina manera!, amb El jardí dels cirerers inoblidable que va saber bastir amb l’equilibri i profunditat l’any 2018; ara hi ha tornat, irredempts com són els qui la menen, amb aquesta esplèndida peça sobre la desaparició d’un món i la transformació que se li acosta, sobre la vida que passa i es malgasta sense haver acomplert les il·lusions que la menaven (essència de Txèkhov, inevitabilitat o avís), sobre tant com càpiga dins els diàlegs d’aparença insubstancial que, a còpia de passar-hi i passar-hi imperceptiblement, ens teixeixen el dibuix indirecte, inesborrable, de les temàtiques de fons.

Tan difícil d’aconseguir, això que el metge rus lliga amb tanta naturalitat! Tanta felicitat de trobar-ho quan ho han sabut posar en escena!

Cert que no és necessària la subtilitat per a entrar a la categoria de clàssic, que cada terra fa sa guerra i que n’hi ha que disparen amb bala i se’n surten perfectíssimament bé. Dostoievski, posem per cas. No hi va haver, l’altre dia, al CCCB, una lectura ininterrompuda en veu alta de Crim i càstig? Vuit hores de brutalitat i de saber-nos vius, literàriament i humanament vius, de tornar a constatar fins a quin punt, en els temps de la immediatesa i la novetat que de seguida consumeix l’anterior i s’esfuma sota la següent, en l’univers de la superfície i la borumballa i la conyeta feta eslògan publicitari, de les frases ocurrents que passen de les tasses de cafè a les tertúlies i viceversa sense que ningú, ni les tertúlies ni les tasses, no les hagi pensades gaire, en aquest sentir (per enèsima vegada: això deu tocar pel cap baix a una vegada per generació) que el món s’acaba, tornar a constatar fins a quin punt, deia, els clàssics ens reconnecten amb nosaltres mateixos, amb la nostra fantàstica i imperfecta humanitat.

Més pregona que no ens sembla en aparença, maleïda autoconsciència.

Plena de dubtes i de preguntes i d’anhels que no sempre troben resposta.

O no sempre la mateixa.

(I ara que ja tenia enllestit l’article i que el final m’agradava, obro parèntesi i, doncs, enceto un altre meló: a partir de quant de temps podem parlar de clàssic? Hi ha cap termini estipulat per a començar-ho a considerar? Cinquanta anys? Cent? Ho dic perquè recentment he vist aquell esplèndid film setantaire de John Schlesinger, Marathon Man, tocs expressionistes per a una trama de tensió policíaca i també política, brutalitat màxima sense necessitat de sang i fetge, història i dolor i interpretacions d’altura i un conjunt que ens recorda quantes maneres diferents que hi ha de fer cinema. Bon cinema. Quantes maneres diferents que hi ha de ser bon actor: el duel entre el Dustin Hoffman turmentat, suat, llegint sobre l’Holocaust i el McCarthisme per viure completament immers al seu paper, i el Lawrence Olivier treballant a l’estil de la vella escola anglesa, distant i malvat i tan fred com els diamants que anhela el seu personatge, aquest duel és d’antologia. Passaria la primera garbellada cap al paranimf dels clàssics, no?)