“Visca Catalunya lliure i feminista”

Un acte solemne en una hora tan insòlita com és la una del migdia d’un divendres, en presència de les primeres autoritats del país, encapçalades pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, i en un espai clau de l’entramat cultural, però allunyat del centre i la quadrícula de l’Eixample, com és la Fundació Joan Miró. A l’auditori, sota l’obra de l’artista i acompanyats dels efectes sonors de Joana Gomila i Laia Vallès, s’ha esdevingut un dels moments més sorprenents quan una dona de gairebé noranta anys, fràgil i amb un fil de veu que ha anat envigorint-se, ha acabat el discurs amb un rotund “Visca Catalunya lliure i feminista” que ha fet aixecar el públic de les butaques i aconseguir una rotunda ovació.

Panyella: “Un país culturalment ric, divers i plural”

Tot ha semblat especial, en l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2022 que atorga el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). El plenari del CoNCA, atent a la diversitat de gènere, de territorialitat i generacional, ha lliurat els cinc premis anuals –d’acord amb els canvis establerts fa un parell d’anys– a la ballarina i coreògrafa Núria Guiu, el PEN Català –que enguany celebra cent anys–, el dramaturg Jordi Casanovas, el projecte cultural Càntut i l’escriptora Rosa Fabregat.

Presentat per la periodista i gestora cultural Emma Quadrada, l’acte ha estat àgil i sincronitzat, sense actuacions musicals ni farciments. L’ha començat la presidenta del CoNCA, Vinyet Panyella, que ha recordat que després de la covid havíem entrat en una “nova selva de clarobscurs” amb la guerra d’Ucraïna i, com a rèplica, ha volgut reivindicar els valors de drets humans, llibertat de creació i llibertat d’expressió dels guardonats. També ha destacat el compromís de tots ells amb la cultura catalana. “Som un país culturalment ric, divers i plural, amb llengua pròpia que cal defensar en la seva dignitat, integritat i plenitud”, i ha destacat que, malgrat tot, “el panorama cultural i creatiu de la Catalunya d’avui és una esplèndida realitat gràcies a les persones que hi treballen des de la creativitat i la professional, es tracti de trajectòries prolongades o d’experiències que irrompen creant tendència.”

Premis per a Núria Guiu, Jordi Casanovas, Rosa Fabregat, el PEN Català i Càntut

Així, si Núria Guiu (Mollet del Vallès, 1985) i Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès 1978) compten entre els joves –tot i que va guanyar el primer premi de dramatúrgia, el Josep Robrenyo, fa vint anys–, en el cas de Rosa Fabregat (Cervera, 1933) som davant de gairebé set dècades de creació, d’ençà dels seus primers poemes, escrits l’any 1953. Els premis que en podríem dir col·lectius també mantenen aquesta tensió: el PEN Català, que enguany ha arribat als cent anys com una referència en la defensa de la llibertat d’expressió i la literatura catalanes, i Càntut, nascut tan sols fa deu anys, però que cerca de recuperar una tradició oral pràcticament perduda.

Al seu parlament, Guiu, una referència en la relació entre dansa i món digital, ha recordat els seus inicis, aprofitant que el lliurament venia de mans de Catherine Allard, guardonada fa més de vint anys i directora artística de la companyia IT Dansa. És en aquesta companyia on Guiu va començar quan era una noia molt jove i amb una relació complexa amb el seu cos, que amagava sota una samarreta d’Extremoduro que deia “Iros todos a tomar por el culo”. En aquest sentit, ha evocat l’anorèxia que va tenir i que va saber canalitzar amb la descoberta a internet d’altres cossos i formes de protesta. Finalment, ha agraït als ballarins que continuïn treballant malgrat la precarietat, i ha recordat que “avui ser ballarí o creador és un acte polític, de resistència”.

La presidenta del PEN Català, Àngels Gregori, ha recollit el Premi Nacional de mà de Joan Fontcuberta –que va rebre un Nacional l’any 2011. El PEN Català va néixer l’any 1922, seguint la crida internacional per a crear una xarxa en defensa de la cultura i la lliure circulació d’idees i escriptors. Gregori ha recordat diferents episodis d’aquesta història centenària d’un centre PEN que va ser el tercer al món i que d’aleshores ençà és un dels més actius. Del mític sopar fundacional a la refundació encara amb Franco viu a bord d’un autocar turístic en direcció a l’Espluga de Francolí, passant pel congrés de Barcelona l’any 1935, presidit per Pompeu Fabra, la trobada de Joan Estelrich i Stefan Zweig a Buenos Aires l’any següent, l’exili de Mercè Rodoreda a bord del bibliobús i el paper determinant de donasses com Maria-Mercè Marçal i Maria Aurèlia Capmany, de qui ha recordat una citació: “Tothom m’ha entès molt bé, sempre, el que ha passat és que molt sovint no els agradava allò que entenien”.

L’home de teatre Jordi Casanovas ha confessat que va plorar d’emoció quan va saber que havia rebut el Premi Nacional. Un dels noms imprescindibles de l’escena catalana, autor d’una quarantena de texts i impulsor de projectes com el Torneig de Dramatúrgia, la Sala Flyhard i la productora Hause&Raichman, Casanovas ha deixat constància de l’alt nivell de la dramatúrgia catalana, que “fascina a tot el món”, i ha recordat els seus orígens al teatre, quan va deixar els estudis d’enginyeria de telecomunicacions i va apuntar-se a un curs de teatre que feien a Vilafranca. D’aleshores ençà, una carrera que l’ha portat a radiografiar el país amb la seva trilogia catalana (Una història catalana, Pàtria i Vilafranca), però també el cas de la violació múltiple durant les festes de San Fermín a Pamplona (Jauría) i el procés (Alguns dies d’ahir).

Un mite de la recuperació de la música i el folklore tradicional com Artur Blasco, premiat l’any 2004, ha estat l’encarregat de lliurar el guardó a Càntut, en una imatge que tenia alguna cosa de complicitat entre generacions i de pas del testimoni. Francesc Viladiu i Albert Massip han representat aquest projecte de recuperació de les cançons de quan en aquest país “es cantava a tot arreu i tothora”, fins a l’aparició dels mitjans de comunicació. Evocant el centenari de l’Obra del Cançoner Popular, els responsables de Càntut s’han volgut definir com una baula de transmissió de les cançons familiars i populars que han travessat el temps, fent valdre el quilòmetre 0 i aquella cultura més petita que ens identifica.

No som pas un país petit amb una cultura petita: el missatge de Pere Aragonès

Finalment, ha estat el torn de Rosa Fabregat, que amb la seva sinceritat i emoció s’ha posat el públic a la butxaca des del primer moment. Ha explicat que quan va sentir la veu de Panyella dient-li que li donaven el premi va pensar que ja es podia morir, i ha recordat que era una supervivent de la pandèmia, que s’havia endut molta gent, i que amb els seus gairebé noranta anys ja no era la mateixa. “Ja no sóc la doctora que dirigia un laboratori farmacèutic a Barcelona, ni la jove farmacèutica que treballava a Baviera, ni l’escriptora apassionada de ciència-ficció.” De tota manera, la vitalitat d’aquesta autora de poesia, novel·la i assaig, que s’ha reconegut tocada per una depressió, ha tret el cap amb un esperit gens mesell. Ha demanat al papa que aboleixi el celibat i deixi ordenar les dones, i ha acabat amb el clam de “Visca Catalunya lliure i feminista”, rebut amb una gran ovació final i el públic dempeus.

Finalment, el president Pere Aragonès ha clos l’acte amb un discurs breu que pretenia desvetllar l’autoestima cultural del país: “No som un país petit amb una cultura petita, som un país gran gràcies a la seva cultura.” De fet, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, ha excusat la seva presència perquè és al festival de Canes, on Albert Serra espera guanyar la seva primera Palma d’Or per Pacifiction, que va estrenar ahir amb un èxit esclatant i el públic rendit.