Visca-elvuit-demarç!

És una d’aquelles imatges que, vés a saber per quins set sous aquesta sí i d’altres no, et queden gravades a la memòria. Amb so, a més a més.

Devia ser a final dels vuitanta del segle passat. A Barcelona. Tal dia com demà. I elles, les incansables, les intrèpides, les que s’inculpaven d’haver fet avortaments i veniu-me a cercar, a mi i a totes, les que bastien l’autodefensa, les que ens recordaven, cantant, que som dones no som conilles ni màquines de fer fills, les que ens retornaven el dret al propi cos, les que ens reivindicaven l’espai públic, les que organitzaven jornades, xerrades, festes, les que editaven llibres, les que els escrivien, les que se sabien lliures, elles, preludi de la marea que havia de venir, feien seus (nostres) els carrers de la ciutat i somreien i unien les mans enlairades al cel i, rítmicament, avançaven tot dient que ‘Visca-elvuit-demarç!’

I segur que hi ha una manera més adient d’expressar-ho, i això no ens farà oblidar el dolor i la ràbia i les llàgrimes que també hem vessat i que vessem encara, però en pensar en la vaga de demà, i en la marea lila que de segur ens recorrerà pobles i ciutats, m’ha tornat, vívida, sonora, aquella imatge amb les seves veus. I, alhora, una afirmació concisa: feminisme és poder.

Poder de verb i de facultat. D’ésser capaç de fer una cosa i de facultat que posa el subjecte en estat de fer-la. Tot alhora.

És per això que avui, que ens preparem per a la vaga que farem demà, per a abraçar-nos i retrobar-nos en la força que tenim, per ser gota en l’onada immensa i poderosa, potser val la pena de mirar enrere i de constatar com hem avançat. Perquè aquesta no és pas la història de l’enclaustrament i la negació i la persecució: és la història de l’alliberament, dels avenços successius que ens han dut fins aquí. Des de la part de món que ens ha tocat de viure podem evocar les pioneres il·lustrades que van assenyalar que nosaltres, les dones, també som; les sufragistes que ens van reivindicar (i guanyar) el vot; les feministes dels anys seixanta que posaven a sobre de la taula drets laborals i sexuals; les dels noranta, amb la visibilització de la diversitat d’un moviment plural i en contínua evolució. No és pas un dibuix exacte. De segur que hi ha puntualitzacions, matisos i etcèteres. És un esquema a grans trets per constatar tan sols que a cada onada hi ha hagut repressió, que cada avenç ha tingut la seva reacció. I que ni l’una ni l’altra no han aconseguit de frenar la marea.

Perquè la nostra, al capdavall, tampoc no és pas una història de víctimes sinó d’apoderament. I que denunciem la violència masclista, la de baixa intensitat i la que assassina, i que fem llum sobre els silencis imposats no significa ni de bon tros que assumim el rol que ens pretenen encolomar. Ans al contrari: és que amb aquest ja n’hi ha prou hem fet un pas més en el camí de la igualtat de drets i de respectes.

Costa. Molt. I és injust que costi tant. Tantíssim. Però anem guanyant.

Que no ens faci res, per tant (cap prevenció terminològica, cap estranya basarda: fora brides), aspirar al poder. Al capdavall, és característica de qualsevol moviment social no conformar-se amb la mobilització (que és importantíssima i que demà, sí, tornarà a ser espectacular) sinó aspirar a aconseguir els canvis reals, concrets i de fons, que la mobilització reclama. Feminisme és poder, sí: poder imprescindible per a transformar la realitat.