Un any més, Perpinyà es reivindica com el centre neuràlgic del fotoperiodisme al país amb el Visa Pour l’Image, el festival de fotoreportatge que la capital del Rosselló organitza cada setembre. Les exposicions, que han començat avui, es podran veure fins el 15 de setembre, i les projeccions començaran demà passat, dilluns, i acabaran divendres que ve. Com a part del festival també es faran taules rodones, debats i tot d’activitats educatives, que començaran el 16 de setembre i clouran el dia 27, quan acabarà el festival d’enguany. La majoria d’exposicions –l’entrada a les quals és gratuïta– també es poden veure de manera virtual a la pàgina web del festival.

Si, aquests darrers anys, la guerra d’Ucraïna i l’impacte del canvi climàtic havien estat els dos eixos principals del festival, enguany, el Visa Pour l’Image presenta un ventall d’exhibicions que cobreix un rang més ampli de temes, incloent-hi les guerres de Gaza i el Sudan, la vida de les víctimes de zones de conflicte, la repressió talibana a l’Afganistan i l’impacte de l’epidèmia d’opiacis, com el fentanil, als Estats Units.

Tot seguit, us presentem cinc de les exposicions més destacades del festival.

“La tragèdia de Gaza”, de Loay Ayyoub

El fotògraf Loay Ayyoub és un dels milions de palestins que s’han vist obligats a fugir de casa aquests darrers mesos arran de l’ofensiva israeliana a Gaza, que ja ha deixat més de 40.000 morts –pel cap baix– en menys d’un any. L’enclavament, durament castigat pel bombardament indiscriminat de les forces israelianes, és l’escenari d’una de les pitjors crisis humanitàries de la història recent, amb milers de cossos que romanen enterrats sota la runa i milions de persones obligades a lluitar per uns recursos com més va més escassos a causa del blocatge d’Israel.

Ayyoub, que ha cobert la crisi humanitària a Gaza per a The Washington Post, ha estat un dels principals cronistes de la destrucció de la ciutat de Gaza a mans de l’ofensiva israeliana. La seva feina ha estat reconeguda amb el premi Visa d’or Rémi Ochlik 2024 de la Vila de Perpinyà.

“L’odissea d’un fotògraf per la vida diària, el conflicte i la pèrdua”, d’Emilio Morenatti

Emilio Morenatti, fotoperiodista hispano-italià establert al Principat, explora en aquesta exhibició la dimensió més humana d’esdeveniments de tot el món –de guerres com la d’Ucraïna o la de Gaza a erupcions volcàniques com la de l’illa de La Palma– a còpia d’immiscir-se en la vida dels seus protagonistes.

Morenatti, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2021 per les seves fotografies de l’impacte de la pandèmia a Barcelona, cerca amb les seves fotografies de destacar el costat més humà –i, sovint, oblidat– dels grans esdeveniments que marquen l’actualitat política i social al món. És d’aquesta manera que és capaç de fer visible allò que és invisible i pròxim allò que és llunyà.

“La vida sota els talibans 2.0”, d’Afshin Ismaeli

Després de dues dècades allunyats del poder, els talibans van recuperar el control de la capital de l’Afganistan, Kabul, i la resta del país l’any 2021. L’exhibició d’Ismaeli, conegut per la seva feina com a fotògraf dels estralls de l’ISIS al Llevant, mostra diferents facetes de la vida dels afganesos, incloent-hi els talibans mateixos, centrant-se en particular en aspectes de la vida diària que sovint queden amagats per la narrativa del conflicte.

La vida a l’Afganistan d’ençà del retorn del domini talibà és innegablement dura. Les sancions internacionals i el blocatge dels actius estrangers han fet créixer la pobresa al país, en què milions de persones han de fer front diàriament a la inseguretat alimentària i l’accés limitat a serveis essencials. Les instal·lacions mèdiques afganeses lluiten per tractar un gran nombre de nens malalts i desnodrits, i alguns afganesos fins i tot es veuen obligats a vendre els seus ronyons per poder sobreviure. Aquestes imatges ofereixen una visió íntima de la vida sota el règim talibà, més enllà de la guerra i la violència.

“Mayotte: servei militar per a una segona oportunitat”, de Miquel Dewever-Plana

Mayotte, amb estat administratiu com a departament francès d’ençà del 2011, és una illa a l’oceà Índic de gran bellesa natural, però en una situació social i política crítica. El 77% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, i gairebé la meitat dels residents, procedents principalment del país veí de les Comores, no són ciutadans francesos. El creixement demogràfic arran de la migració cap a l’illa des de la regió dels Grans Llacs africans ha convertit Mayotte en un punt de trànsit cap a Europa. Amb el servei de maternitat més gran de l’estat francès i una població molt jove –més de la meitat de la qual és menor de 17 anys–, molts d’aquests joves viuen en barris marginals sense aigua ni electricitat, i sense cap perspectiva de futur.

El grau de desenvolupament de l’economia local és molt baix, i els sistemes d’educació i sanitat estan desbordats. Amb l’augment dels immigrants de les Comores, la situació ha empitjorat aquesta darrera dècada, i la violència és com més va més present. En aquesta exhibició, el fotògraf Miquel Dewever-Plana explora com aquesta manca de perspectives ha empès molts dels habitants de l’illa cap al servei militar, que ha esdevingut una sort de segona oportunitat –professional i vital– per a molts dels joves de Mayotte.

“Els estralls del fentanil”, de Gaël Turine

Després de tres dècades i més de 650.000 morts, la crisi dels opiacis amenaça d’arribar a un punt crític als Estats Units. La situació, que ja era complicada, ha empitjorat considerablement amb l’aparició del fentanil, una droga sintètica molt més potent que l’heroïna i la morfina.

El fentanil, un tranquil·litzant emprat en casos mèdics greus, ha fet el salt al mercat il·legal, on es ven als carrers de la costa est i, fins i tot, de zones remotes de Virgínia Occidental. Filadèlfia, una ciutat històrica per la seva relació amb la democràcia americana, ha esdevingut ara un trist símbol d’aquesta crisi, particularment al barri de Kensington, on es concentren addictes i persones sense llar que busquen la seva dosi diària. Les facilitats per a obtenir les substàncies químiques necessàries per a la fabricació del fentanil no ha fet sinó contribuir a escampar una epidèmia que amenaça d’assolar zones senceres de la ciutat.