19.09.2021 - 21:50
Aquest inici de curs –la tornada del segon estiu pandèmic– va ple de llibres i reflexions, algunes de ben dolgudes, sobre el present i el futur de l’idioma. La cosa ve d’abans de l’estiu, de fet. Com si una altra pandèmia ens assetgés: el virus i el verí de la pèrdua expressiva i del desconcert lingüístic?
Llibres sobre les paraules arraconades, del cap d’estil d’aquesta casa; sobre propostes a les institucions per millorar les coses, a càrrec d’un grup de filòlegs i comunicadors; sobre els neguits del llenguatge inclusiu (el desdoblament de gènere i les fórmules per incloure la diversitat sexual contemporània) amb escrits de setanta autores… Sobre el catanyol, els companys d’aquest diari tracten sovint com la llengua catalana està esdevenint un dialecte de la llengua castellana, de l’espanyol.
Fa molt que ens sentim dir que “el català depèn de tu”. Què voleu que us digui: depèn de cadascú i depèn de moltes altres coses. Depèn en veritat i sobretot del fet (fins ara inassolit) que les institucions es posin les piles en tots els àmbits de la vida. Vaja, que mostrin una veritable convicció: legisladora i de fer complir les lleis en el comerç, la immersió escolar i tot l’ensenyament, la sanitat, l’audiovisual, la tele pública… Amb això ja tenen prou feina.
Les institucions, però, amaguen el cap i prefereixen no fer res de tot això sinó decretar “la perspectiva de gènere” en els papers oficials de tots els àmbits de l’administració i de l’ensenyament, que fa modern. No treballen per aconseguir una veritable immersió escolar i tot el que tanta falta fa, però en canvi ordenen el desdoblament i les fórmules diguem-ne neutres (l’alumnat, el professorat) com a mostra que estan al dia i treballen per la igualtat. Un maquillatge administratiu. Com a parlant i com a escriptora puc desdoblar o no, és cosa meva, i de vegades cal i em vaga; però no ho faig ni ho faré perquè m’ho mani el govern.
Si ho hem de repensar tot, pensem també en les coses oblidades. Perquè si de maneres d’enraonar parlem, els dialectes també compten, no sóc pas la primera que ho diu en aquest diari pancatalà. Unes reflexions sobre els dialectes i sobre la llengua estàndard, de la poeta que fa bandera del lleidatà i de les diferents parles, Dolors Miquel, diuen molt del que hem deixat a la paperera de la història i que cal tornar a pensar. Ho diu en l’entrevista de Marta Nadal en el llibre que reuneix converses amb vint-i-una escriptores. La Miquel és contundent: “Els noucentistes van començar a perseguir qualsevol llengua que no fos normativa. En particular la dels modernistes, que era riquíssima i bella. En aquell moment, aquests senyors de dretes van començar aquesta tendència suïcida de confondre la llengua amb l’aplicació de les normes gramaticals i amb la idea nefasta de reduir el català al seu nivell estàndard.” M’ha fet pensar en les reiterades manifestacions dels contraris al desdoblament o a la revisió de les concordances, que es basen en el dogma que la gramàtica és inalterable. La gramàtica normativa ho és tot? L’obediència lingüística és la norma? Sempre?
“És un miracle que la llengua continuï viva”, rebla la poeta la seva intempestiva i gens importuna requisitòria: “Una llengua es manté per la creativitat dels parlants i aquesta creativitat sorgeix de trencar les normes. Tan bèstia és la cotilla, que avui dia els joves ja ni creen el seu propi llenguatge. Com el poden crear si tot és parlar bé i prohibicions. Cal viatjar a València per sentir parlants lliures, aquí no en queden, estem tots capats per aquest purisme infame.” Potser és qüestionable, avui que tants joves, la gran majoria, sí que han creat una llengua i un argot propis, empeltats de castellanismes i d’anglicismes i d’invents lingüístics. Però el que diu la poeta també cal considerar-ho, perquè toca el fons de la relació llengua-poder.
