El virus de l’orgull

Que per gestionar una epidèmia que ja passa de deu mil morts a l’estat, una sisena part del recompte mundial, el govern espanyol faci sortir un espadón amb la quincalla a la pitrera és senyal que s’ha entrat en una realitat alternativa. Perquè és per força en un altre ordre de realitat que s’encarrega a un cap d’estat major de l’exèrcit la missió de combatre, no pas el virus, que no sap res de guerra ni de guerrers, sinó la desmoralització causada per la malaptesa del govern. En aquest malson que ens transporta a èpoques periclitades, els ciutadans esdevenen soldats i els malalts baixes en la batalla. I el rei, primum inter pares, primer entre iguals, no és sinó el primer soldat, lluitant braç a braç amb els metges i infermeres que cada dia es juguen la vida per mantenir a ratlla la mort. És una guerra de disseny a partir d’una retòrica d’eficàcia comprovada, amb estrategs i un alt comandament batejat ampul·losament Comissió Tècnica de Seguiment del Coronavirus. Farcida de tècnics com l’esmentat general, el nom d’aquest quarter general és ben apropiat, perquè, efectivament, no han deixat en cap moment de seguir el virus a distància mentre es propagava com un incendi que se’ls havia escapat de les mans.

En l’escenari surrealista instaurat a cops de retòrica, amb hospitals de campanya, inhumació peremptòria dels cadàvers i confinament amb elements de toc de queda, només hi faltava que els especialistes de la vida pública espanyola, les autoritats, aixequessin la moral de la tropa amb arengues patriòtiques. I, fidels al seu paper, les autoritats no han fallat. Contra el virus s’han pronunciat consignes del tipus ‘som una gran nació’ i ‘estic orgullós de ser espanyol’. Són paraules que inspiren i consolen. Si s’ha de morir en combat, fa bo de saber que la causa s’ho mereix i que s’ha tingut la fortuna incomparable d’haver viscut espanyol. 

Descendint de la sobrerealitat a la realitat rasa i vulgar, no deixa de sorprendre que algú pregoni exultant la joia de pertànyer a un país que afronta les crisis esbojarradament i amb conseqüències devastadores. La Covid-19 no és pas un problema específic d’Espanya, però allà la crisi sanitària en destapa unes altres d’igualment intractables que, sumades, posen l’estat al caire del col·lapse. Per imprevisió, Espanya es troba en una situació límit. Com s’ha pogut arribar a l’estat d’alarma sense que ningú donés l’alarma quan tocava i calia? L’explicació rau en l’egoisme paralitzador. Es viu en una permanent negació de la realitat, en una dilació de la resposta als seus estímuls. Qui més qui menys posposa el diluvi a la seva personal fruïció o explotació del moment. ‘Ja s’ho faran’, és el capteniment més usual i, com en el joc de les cadires, l’últim d’asseure’s beu oli. I anar fent fins que no queda més joc. 

A la catàstrofe hi han ajudat uns mitjans mercenaris que manipulen l’opinió d’una manera tan immoderada que substitueixen la realitat per una altra de paral·lela. Fins a un cert punt, l’efecte de propaganda excusa la ceguesa de la gent que hi busca (i per això hi troba) aliment per a les baixes passions. Però sols en part, perquè cercar voluntàriament l’odi i la mentida és un senyal inequívoc de corrupció espiritual. Corrupció que no exonera ningú, perquè com el virus l’odi no entén en territoris. No és cap secret que la corrupció mina la societat espanyola, des de la monarquia fins als marges del sistema, car, com ensenya la novel·la picaresca castellana, aquesta és la vertadera unitat nacional. El país és ric en astúcia i tothom se n’aprofita segons la malícia de cadascú. El cec d’El lazarillo de Tormes sap que el pigall fa trampa perquè no protesta quan ell trenca el pacte i comença a menjar-se els grans de raïm de dos en dos. No hi ha cap altra explicació de l’aparent conformitat espanyola amb els governs més corruptes d’Europa.

Misteri de la fraseologia. Què vol dir, enmig d’un mar d’escàndols, que els espanyols ‘som una gran nació’? La frase no té cap base empírica. Ni interpretant-la en sentit geogràfic, que no és pas el sentit de ‘nació’, Espanya no és gaire gran. A penes té 75.000 km2 més que Califòrnia i sols set milions més d’habitants. Però econòmicament, quina diferència amb la seva antiga colònia! Quan Espanya encara és lluny d’eixugar el deute de la crisi anterior, ja torna a necessitar un rescat. Es humiliant i ho nega, sortint al món com l’hidalgo afamat amb l’escuradents a la boca, però el reclama d’amagat, exigint ‘solidaritat’ com un senyor amb ínfules. A Espanya, els rescats són una constant històrica. És un país amb rècord mundial de fallides i necessitat constant de finançament exterior. Carles V hagué de menester enormes préstecs de la banca europea, dels Welser, dels Fugger i dels banquers genovesos. Al zenit de l’imperi, Felip II suspengué els pagaments unes quantes vegades, com ho feren Felip III, Felip IV (quatre vegades), Carles II, Carles IV i set vegades al segle XIX, quan Espanya fou declarada insolvent a les borses internacionals a mitjan segle. La gran nació de Felipe VI no ha fet fallida tècnica, però amb un rescat de gran volum poc abans d’accedir ell al tron i un altre que ja sembla inevitable, la segona restauració borbònica té molt pocs referents de grandesa. Però això no priva d’imitar França i encara més els Estats Units i més endavant qualsevol altre model que causi l’enveja necessària per a mentir-se un mateix.

Si la vanitat és sempre ridícula, la humiliació té un costat perillós quan en lloc de redundar en humilitat es regira en ressentiment. Res com la frase ‘estic orgullós de ser espanyol’, pronunciada en un context militar com una consigna prescriptiva, per a copsar l’agressivitat que nia en la humiliació. Entenguem-nos, ser espanyol és una eventualitat que, com totes, pot agradar o desagradar, semblar avantatjosa o el contrari, depenent de la circumstància de cadascú. Pot ser l’atribut cultural i la conjuntura política de bellíssimes persones, com també d’elements repugnants. És així, si fa no fa, en tots els gentilicis. I és legítim de sentir-s’hi còmode en raó del grau d’identificació amb el destí col·lectiu que cadascú pugui assumir. Però en general em sembla vàlida la fórmula: com més sensibilitat, més desconhort i com més consciència menys identificació acrítica. 

La frase en qüestió manifesta la deïficació de l’ídol col·lectiu, la nació. Però sobretot delata la autodeïficació del subjecte, que mitjançant la desviació psicològica a través d’un paradigma abstracte ve a dir que celebra ser qui és i convida els altres a prendre’l de model a imitar. Un model militar, en aquest cas. És, com sempre, una manera de reclamar obediència en nom d’una unitat abstracta i al capdavall falsa, perquè com més s’imposa més duu a la fragmentació. L’orgull programàtic destrueix la personalitat i acaba portant a la destrucció física de la col·lectivitat en enfrontaments civils, expulsions, exilis i mutilacions ideològiques, com tantes vegades en la història d’Espanya.

Si no hi ha cap motiu per a l’orgull patriòtic –ser català, per exemple, és una condició feixuga, farcida d’obstacles i pobra d’avantatges, que molts defugen–, declarar-se orgullós de ser espanyol és o inconsciència o complicitat amb una tradició que s’exalta d’haver estès la por i el patiment a mig món. Aclareixo que no és en cap cas la identitat que és criminal, sinó l’orgull de divinitzar-la. L’orgull és la cara pública de la humiliació que infligeix la veritat, més humiliant com més negada.

Despullant l’estat i fent aflorar la vacuïtat dels discursos oficials, el coronavirus hauria pogut ser un revulsiu. Podia esperar-se que l’orgull es fongués a mesura que creixia el nombre de morts. Una conversió era possible, començant per mirar de fit a fit la veritat de l’estat i la seva gestió. Una veritat dura, com és dur d’admetre el mal que hom ha causat i dispensar justícia a les víctimes. Però en lloc de fer anàlisi de consciència s’han mobilitzat l’orgull i la violència simbòlica encarnada en metàfores guerreres i exhibició de força. El resultat és diabòlic i és a la vista no sols en l’escenari dels cadàvers amuntegats, de residències d’ancians convertides en rateres, de metges improvisats en jutges de qui guarir i qui deixar morir, sinó també en l’enconament de l’odi. La virulència de l’orgull es veu amb precisió hiperrealista en l’amenaça del Tribunal Suprem als funcionaris perquè tanquessin els polítics catalans en un confinament potencialment letal. 

L’orgull satànic de Marchena i els seus còmplices és el símptoma més clar fins ara de la proximitat en què està el règim d’autodestruir-se. El contagi fa temps que avança i el cos social no té defenses per a frenar-lo. De mica en mica, fallen els òrgans vitals i cedeixen a la injustícia, sinònim de descomposició i desordre. Ahir fou el president del parlament, avui és la junta de tractament penitenciari, demà serà el responsable d’alguna altra institució que cedirà al xantatge d’un orgull insadollable. La immoralitat amara la fiscalia, els tribunals, la policia, els mitjans. Cada vegada és més difícil de restar-ne al marge, d’escapolir-se’n. Molts sucumbeixen a la temptació de protegir-se adorant l’ídol i combatent la realitat amb la superstició: ‘¡Soy español, español, español!’ Tanta grandesa espanta i diuen que el virus comença a remetre.