26.01.2018 - 22:00
Costa de trobar una foto de la Woolf somrient, però això no vol dir que no n’hi hagi. És només que aquestes fotos no estan a la disposició de les xarxes. La imatge seva que ha quedat fixada és la del turment i la mort, i això Google ho sap molt bé. Aquesta setmana el cercador hi ha contribuït fent-la imatge de la seva capçalera (el doodle) per recordar el 136è aniversari del seu naixement i, tot i no ser una xifra rodona com s’acostuma a fer, el seu poder omnipresent que regula les nostres vides ha fet que arreu hagin aparegut articles i comentaris, literaris o no, dedicats a l’escriptora. Novament, la Woolf melancòlica. La dèria amb els problemes de salut de l’escriptora és sostinguda, sospitosa, pesada. Si el millor artista és l’artista mort, l’artista boig i mort és la repera. Si a més és dona, el súmmum. El sant-tornem-hi Woolf coincideix amb l’onada internacional de denúncies i repulses d’assetjaments sexuals a les dones. Ho apunto i prou. Vull celebrar la Virginia Woolf que es divertia.
La Woolf va ser una gran treballadora. Era periodista cultural, escrivia cada dia el seu diari, imaginava i redactava històries que estaven canviant la forma de la novel·la i a més era editora, quan imprimir llibres es feia amb lletres de motlle que s’havien de col·locar una per una, com ella feia. Es va divertir molt parlant i escrivint de llibres, fent llibres, imprimint llibres. Es va divertir escrivint de maneres diferents. Com a periodista que prenia el pols al seu temps o bé rellegia la tradició literària i la pintura, escrivia amb un gran sentit de l’argumentació detallada per tal d’arribar al nus del llibre o de l’escena que retratava i donar als lectors una mirada neta i nova i sobretot propera. La Woolf periodista i assagista es caracteritza per fer-se llegir, per estar al costat del lector. La Woolf dels diaris no atén res més que ser exacta i precisa per a ordenar el caos mental o expressar la bellesa del dia i de la nit. Les novel·les, en canvi, juguen a fons amb les possibilitats noves que intuïa que podien tenir i que va fer realitat: novel·les visionàries en la forma, de vegades gairebé cubistes. Aquestes diferents escriptures costen, escriure costa, ella pateix, però en els diaris i assaigs també apareix la Woolf satisfeta, orgullosa d’haver reeixit en una escena.
El somriure de la Woolf. En la foto d’aquest article l’acompanya l’amic Lytton Strachey, un dels seus corresponsals més sostinguts, escriptor i biògraf. És el 1923. En l’amistat i les converses, la Woolf s’ho va passar molt bé. En les festes i en les juguesques del grup de Bloomsbury, amb les amigues i també participant en la vida política del moment. L’articulació entre feminisme i socialisme de la Woolf sovint continua enfosquida, fent pesar en la seva imatge un vessant persistent que la presenta com a individualista, elitista, sense consciència de classe i gai en el sentit més frívol de la paraula, sense cap referència a les seves relacions amb el Gremi Cooperatiu de Dones i la seva fundadora i secretària general, Margaret Llewely Davis, amb l’antropòloga Jane Harrison, amb la sufragista Ethel Smith. Una xarxa relacional de pensament i, també, de diversió. Una Woolf no tancada a casa amb les seves cabòries i problemes de salut.
La Woolf més divertida es manifesta sobretot en les seves passejades per Londres. Una delícia, una mostra exquisida d’escriptura i de compenetració vital amb tot, ja sigui la llum del dia, un aparador de botiga, els molls del riu, la gent que passa. Passejades que poden començar així: ‘Ningú, potser, no ha sentit mai passió per un llapis. Però hi ha circumstàncies en què la seva possessió pot arribar a ser una cosa desitjable al màxim. Moments en què estem resoludament disposats a trobar un objecte, excusa per recorre’ns mitja ciutat de Londres entre l’hora del te i la del sopar […], diem: “Realment, hauria d’anar a comprar un llapis”, com si, gràcies a aquesta excusa, poguéssim ja lliurar-nos sense perill al gran plaer de la vida urbana a l’hivern: vagar sense rumb pels carrers de Londres.’ I la diversió comença.
Són moltes les cares de la Woolf. Deixem de patir-la i llegim-la.
Nota bene: Tenim massa poques traduccions de la Woolf, dels seus assaigs, contes, diaris i articles.
