El viratge d’ERC: un votant més d’esquerres i que prioritza menys la independència

El 1989, ERC no va obtenir representació al congrés espanyol i va emprendre un procés de renovació: la nova direcció, encapçalada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, assumia l’objectiu de la independència de Catalunya. Aquesta orientació implicava un rejoveniment del partit i la incorporació d’un sector de l’independentisme històric, com ara el Front Nacional de Catalunya, i també una part important de Terra Lliure.

De llavors ençà, la formació ha passat de ser minoritari, amb cap escó al congrés espanyol i solament 6 al Parlament de Catalunya, a ocupar la centralitat política, amb 33 diputats al parlament i 13 a Madrid, i a formar part del govern del 2003 al 2010 i del 2015 fins a l’actualitat. A més, la independència ha passat de ser una opció remota i radical a esdevenir el principal projecte de país. Ara mateix hi ha una majoria independentista a la cambra catalana, repartida en tres partits.

Un dels canvis més clars d’ERC aquests anys ha estat haver passat de ser un partit amb un votant molt jove a tenir una proporció més semblant a la de tota la societat. A les eleccions del 1992, més d’un 60% dels votants del partit tenien menys de 35 anys i un 7,7% més de 65. En contrast, en la votació de l’any passat menys d’un 20% tenien entre 18 anys i 34 i el grup majoritari era el de més de 65, amb un 23,9%.

Durant dècades, ERC va ser l’únic partit independentista del parlament, fins a l’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència, l’any 2010. Això va fer que fos durant molt de temps un pal de paller: vora un 90% dels votants eren favorables a la independència, tot i no ser ni de bon tros l’opció socialment majoritària.

No obstant això, es pot dir que ara l’independentisme ha deixat de ser la característica principal del votant d’ERC; sobretot aquests últims anys, en què ha optat per evitar l’enfrontament amb les institucions espanyoles, defensa la taula de diàleg i vol negociar contraprestacions amb el PSOE.

Segons el darrer sondatge d’opinió de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), un 21% dels qui donaren suport a ERC a les eleccions al parlament ara votarien contra la independència, un fet mai vist en la formació durant aquests últims trenta anys. Aquest viratge també el detecta l’últim baròmetre del CEO, amb unes xifres gairebé idèntiques: d’un 8% en contra l’any 2018 a un 21% actualment.

Sobre això, el CEO indica que una quarta part dels qui votarien ERC no tenen una posició definida sobre la independència o bé són partidaris de la unitat d’Espanya, però opten per una via pactada. És una proporció dels votants més gran que no pas la de Junts o la CUP. ERC també té un percentatge de votants més baix que opti per la via unilateral.

Per una altra banda, si el procés independentista va fer que, a partir del 2010, els votants d’ERC, gairebé unànimement, volguessin un estat independent com a primera opció, ara tant el sondatge de l’ICPS com el del CEO marquen un augment dels qui s’estimen més un estat federal o autonòmic. Això ha anat acompanyat d’un descens en els sondatges dels qui actualment votarien sí a la independència. La gran qüestió és si el fet que hi hagi com més va més votants no independentistes en el partit implica un retrocés, o bé vol dir que per a ells és una primera etapa abans de fer el pas a l’independentisme.

Els àmbits de consens dins la formació

Ara ser independentista no és pas el principal factor que explica el vot a ERC. De fet, el darrer baròmetre del CEO assenyala que, juntament amb els comuns, ERC és la formació amb un percentatge més baix de votants que consideren que les “relacions Catalunya-Espanya” són el problema més important que té actualment Catalunya.

Un 8% dels qui avui votarien ERC consideren les relacions Catalunya-Espanya com el principal problema; en canvi, és la principal preocupació dels votants del PP, Ciutadans i Vox. La majoria creu que la prioritat del govern ha de ser, en primer lloc, reduir la pobresa i impulsar el creixement econòmic.

Per una altra banda, si abans la majoria de votants d’ERC se situava en el centre-esquerra, és a dir, un 3 o 4 sobre 10, i fins i tot hi havia una part important que era independentista de centre, ara més de la meitat dels qui votarien el partit es troben escorats a l’esquerra, és a dir, en un 1 o un 2 sobre 10. Un fet sense precedents en la formació.

ERC comença ara un congrés nacional que culminarà a principis de l’any vinent i que té l’objectiu d’assentar les bases ideològiques i d’organització. Això passa en un moment en què dirigeixen la Generalitat de Catalunya tots sols, hi haurà eleccions municipals i espanyoles l’any vinent i s’acosta l’equador d’una legislatura que es va engegar amb el compromís del president Pere Aragonès de “culminar la independència de Catalunya” i que té la taula de diàleg com a pedra angular de l’estratègia per a assolir l’amnistia i l’autodeterminació.