16.06.2022 - 21:40
Andalusia va ser governada durant trenta-set anys consecutius pel mateix partit, el PSOE, un fet inusual a Europa. El territori era un feu dels socialistes, que hi guanyaven amb àmplies majories, i això significava un gran avantatge en les eleccions espanyoles, perquè és la comunitat autònoma que envia més representats al congrés espanyol.
El domini socialista de les institucions andaluses va arribar a la fi l’any 2018, arran d’un pacte del PP amb Ciutadans i Vox. I enguany, per a les eleccions de diumenge, la situació s’ha capgirat i tot fa preveure que el PP serà primera força i que continuarà governant. Sigui en solitari, sigui de la mà de Vox.
Un PP que ja no fa por
Una de les claus del viratge electoral és la desmobilització dels votants socialistes. L’any 2004, quan el PSOE va obtenir el seu millor resultat d’ençà del canvi de segle, amb un 51,1% del vot i 61 escons de 109, la participació va ser del 76%. En les eleccions del 2018, només hi va votar el 59% dels electors andalusos.
Una qüestió fonamental que ho explica és que el gruix de la població ha perdut la por que governi el PP, que és el principal argument dels socialistes per a mobilitzar el seu electorat. El president actual, Juan Manuel Moreno Bonilla, té l’aprovació del 76% dels andalusos i la seva gestió té una valoració mitjana de 6,1, segons que revela el CIS. Fins i tot els votants del PSOE del 2018 n’aproven la gestió. Això contrasta amb la imatge que tenia el candidat del PP entre el 2004 i el 2012, Javier Arenas, amb una valoració de 2,61 entre els qui van votar el PSOE ara fa deu anys.
Moreno Bonilla va ser el primer de pactar amb Vox, però això no ha fet que sigui vist com un polític extremista. El president andalús ha confeccionat una imatge similar a la d’Alberto Núñez Feijóo a Galícia, que reduïa al mínim el logo del PP durant les campanyes i que repetia reiteradament que primer era Galícia i després, el partit.
Si fins fa poc el PSOE es reivindicava com a defensor dels interessos dels andalusos en contraposició al PP, ara els de Moreno Bonilla han abraçat un regionalisme andalús, multiplicant les banderes verdes i blanques en els seus actes, destacant els greuges respecte d’altres territoris i reivindicant, fins i tot, la figura de Blas Infante.
A més, també hi ha un factor que explica la poca capacitat de mobilització del PSOE, i és el candidat. Si l’any 2018 tan sols hi havia un 1,3% dels andalusos que no sabia qui era Susana Díaz, ara hi ha un 32,4% que no sap qui és Juan Espadas. I els qui sí que ho saben el suspenen amb un 4,88. De fet, fins i tot un 28,3% dels votants del PSOE de l’any 2018 tampoc no sap qui és. En canvi, els electors que no saben qui és Moreno Bonilla representen un 3,3% de la població andalusa.
La desmobilització socialista… i alguna cosa més
El desànim socialista no és l’únic factor que explica aquest viratge, també hi ha una evolució constant dels andalusos cap a la dreta. El canvi, el trobem en el conjunt de la societat, però és més gran entre els homes més joves.
El sondatge del CIS per a les eleccions andaluses d’enguany recull que un 8,8% dels enquestats diu que té simpatia per Vox o que els votarà. Un percentatge que s’enfila fins al 15,8% entre els homes joves de 18 anys a 24. Això és el doble que la mitjana de la població que opta per l’extrema dreta i molt més que les dones de la mateixa edat (4,9%).
De fet, entre els homes de 18 anys a 24, cal afegir que un 35,5% votaria el PP, de manera que la suma de tots dos partits supera el 50%. En canvi, només un 11,8% diu que votarà Endavant Andalusia o Per Andalusia –els dos partits més d’esquerres que es presenten–, un percentatge per sota del conjunt de la població.
Entre les dones de la mateixa edat, un 38,2% optaria per PP o Vox, tretze punts de diferència respecte dels homes, i augmenta fins al 15,2% les qui votarien les dues candidatures més a l’esquerra.
Més enllà del suport electoral, el canvi també es pot comprovar a escala sociològica. La mitjana en què s’ubiquen els andalusos a si mateixos en una escala d’1 a 10 –on 1 és extrema esquerra i 10 extrema dreta– és com més va més a la dreta.
En set anys, el conjunt de la societat ha passat d’estar lleugerament a l’esquerra, amb un 4,46 el 2015, a situar-se en el 5,15 (+0,69), per sobre de la barrera psicològica del 5, percebut com el centre de l’escala (tot i no ho és realment). A més, si l’any 2018 un 1,6% de la població s’ubicava al 10, és a dir, tot el possible a la dreta, enguany s’hi situa un 7%.
Com en el vot a Vox, els homes més joves es van inclinant com més va més a la dreta. L’any 2015, la mitjana era de 4,42 entre els homes de 18 anys a 24, és a dir, unes centèsimes més a l’esquerra que el conjunt dels enquestats. Tanmateix, enguany la mitjana és al 5,58 (+1,16) i hi ha un 8,5% que s’ubica tant a la dreta com és possible. En canvi, entre les dones de la mateixa edat no hi ha hagut un augment tan pronunciat, i ha passat de 4,52 a 4,95 (+0,43).
