‘Violencia eres tú’

Em crido a l’ordre a mi mateix, que últimament, en aquests articles, s’hi parla de tot menys de llengua. ‘Dilluns passat fins i tot et vas embolicar amb trastorns mentals’, em renyo, ‘com si no hi hagués prou especialistes en la matèria’. I mira, en això em dono la raó: després del d’arquitectes, les festes del Col·legi de Psicòlegs deuen ser de les més concorregudes del país.

Ben mirat hauria de respondre (a la pregunta del sumari) ni que fos per al·lusions, perquè això que els jutges últimament es donin a la literatura, ja és emprenyador, però mira, també és veritat que avui el més estult fa una novel·la (i no miro ningú, que no cal: ja en vau veure uns quants per Sant Jordi). Ara, que es posin a fer de filòlegs no, eh? Que nosaltres ja hem d’aguantar cada dia la competència de set milions i mig de catalans convençuts que al seu carrer es parla realment ‘com se té que parlar’…

‘En España todo es violencia menos la violencia‘, va dir una piuladora a propòsit de la sentencia dels cinc primats. No és cap paradoxa. És un canvi de paradigma. En temps de postveritat, la realitat no és el que sembla sinó el que tu vols que sigui, i el lèxic no es pot quedar enrere. Hem vist coses grosses, últimament: els ‘siusplaus’ s’han tornat ‘sisplis‘, les ‘comparacions’, ‘comparatives’ i els ‘diputats’, ‘diputades’. I a sobre diu que han vingut per quedar-se. Però que els magistrats puguin esborrar el concepte de violència quan entre els energúmens hi ha dos membres dels cossos de, ehem, seguretat, i en canvi el facin aparèixer del no-res quan dos ídems van prou torrats per  confondre els seus temors amb la realitat (Alsasua), això ja no hi ha diccionari que ho aguanti.

Potser tot va començar quan la professió periodística es va lliurar a un d’aquells dribblings que li agraden tant a fi de desconcertar la plebs. Va decidir que a partir d’aleshores ‘violència‘ i ‘virulència‘ (i per tant ‘violent‘ i ‘virulent‘) serien sinònims (ja en vaig parlar no fa gaire). ‘Virulent‘, ja que m’ho pregunteu, significa ‘maligne, molt patogen, extremament metzinós’; i per bé que reconec que aquesta definició ens pot fer pensar en més d’un togat, és un terme que s’usa en el camp de la biologia. En el subconscient col·lectiu, la idea de forçament es va començar a degradar, perquè els virus no s’escampen a mastegots sinó de manera més subreptícia. Com els anglicismes.

Era un primer pas. Ara ha resultat que el terme ‘violència‘ no apareix al Codi Penal, on només es parla de ‘força‘. Però tenint en compte que, etimològicament, ‘violar‘ i ‘violent‘ són cosins germans (provenen de la mateixa àvia, vis, precisament el mot que empraven els llatins per dir ‘força’), qualsevol fill de padrina en deduiria que no hi pot haver violació sense violència. Si molt m’estrenys, i per si els senyors jutges tenen dificultats amb l’etimologia, la sinonímia també ens pot ajudar: aquesta ‘força‘ que hem esmentat és la mare d’un verb, ‘forçar‘, sinònim de ‘violar‘. Tots els camins duen més enllà de l’abús.

Podria ser que ses senyories, amants, per mor de l’ofici, del mot envitricollat, fossin més partidaris de ‘violentar‘ que no pas de ‘violar‘. Sempre té més charme. Tu pots violentar algú o alguna cosa sense necessitat de rebaixar-te a aquestes brutalitats del sexe (en els exemples del DIEC i del GDLC es violenta, per exemple, una porta, una caixa forta, un domicili i, atenció, l’ordre natural de les coses). Ara, també és veritat que la primera accepció d’aquest verb diu que vol dir ‘constrènyer algú per la violència a fer una cosa’. Preguntem-nos, doncs: desallotjar un ciutadà d’un col·legi electoral a cops de porra és violentar-lo? Segons el diccionari, sí. Segons el ministre Zoido i el seu virrei, no. I a l’inrevés: convèncer el ciutadà indefens a votar en un referèndum mitjançant l’adoctrinament televisiu és violentar-lo? Segons el diccionari, no. Segons el govern i la magistratura, depèn. Perquè l’adoctrinament tevetresiu bé podria ser violència, no? Al capdavall, si per a tres magistrades de l’Audiència Provincial de Barcelona (n’hi ha una que segur que us sonarà) penetrar vaginalment la teva neboda adolescent sense el seu consentiment tampoc és violar… Qui diu que el blanc no pot ser negre i el negre blanc?

Això de la literatura judicial sí que és un virus. Una infecció reaccionària i feixistoide que s’està escampant, ara sí, virulentament entre el poder judicial. ‘Condemnen només les ofenses a ministres feixistes o toreros, persegueixen qui ofèn els catòlics, deixen les dones desemparades i protegeixen la policia cada cop que vulnera els drets humans’, per dir-ho com Joaquín Urías. O, per dir-ho com un servidor, deixen lliures els ultres de Blanquerna perquè tenen canalla petita i empresonen els Jordis malgrat tenir-ne. També podem dir-ho amb un eslògan, amb la ironia postprotofeminista de Júlia Cot, arran de l’anunci que la comissió encarregada de revisar els delictes sexuals estaria formada íntegrament per homes: ‘Nosotros violamos, nosotros decidimos‘.

Encara que el DRAE funciona molt com si fos una fiscalia, i tan aviat t’afina un ‘bilingüismo’ com un ‘sexo débil’, al final els petarà el diccionari a la cara. I si no s’afanyen encara es quedaran sense el merescut violari*.

[* Pensió vitalícia]