20.04.2022 - 21:30
Al final del segle XIX, a l’estat francès hi hagué una onada d’atemptats anarquistes. Els dos més contundents van ser la bomba llançada per Auguste Vaillant el 9 de desembre de 1893 a la cambra dels diputats, que no va causar cap mort, i l’assassinat del president de la República Sadi Carnot a Lió el 24 de juny de 1894, per Sante Geronimo Caserio. Si bé aquesta agressivitat sembla remota i avui l’anarquisme té menys força, els representants polítics continuen essent objectiu de la violència.
En la polèmica pel certificat de vaccinació, hem assistit a una multiplicació d’amenaces extremadament violentes contra alguns parlamentaris, en una dimensió gens habitual. La diputada de LREM Aurore Bergé va demanar que es creés un “front comú contra la violència en el debat públic”. Temps enrere, l’estiu del 2019, el batlle de Sinha, Jean-Mathieu Michel, va ser assassinat quan l’envestí un paleta amb una furgoneta; el batlle l’havia cridat a l’ordre quan dipositava il·legalment mercaderies voluminoses a la via pública.
Un any després va ser el batlle de Portbail, Francis d’Hulst, la víctima d’un atac físic quan recordava la prohibició d’acampar il·legalment. Aquests fets sorprenen encara més si tenim en compte que els batlles són els únics que tenen un nivell de confiança superior al 50% entre població francesa, segons dades del baròmetre de la confiança política Sciences Po – Cevipof.
1.276 atacs contra càrrecs locals El 2020
En resposta a aquests fets, alguns parlamentaris van posar fil a l’agulla. L’octubre del 2019, el senador Philippe Bas va presentar un report sobre les amenaces i els atacs als batlles, basat en la consulta del 10,90% de batlles de l’estat francès, és a dir, 3.812 càrrecs electes. El 92% va dir que havia estat víctima de violència física o verbal: de l’incivisme a l’agressió física directa.
L’abril del 2021, els diputats Naïma Moutchou i Philippe Gosselin van ser relators d’una missió sobre els obstacles a l’exercici de les competències policíaques per part dels càrrecs municipals electes, amb l’objectiu de millorar la seguretat dels càrrecs locals. Segons les xifres del document del Ministeri d’Interior, l’any 2020 hi hagué 1.276 atacs a càrrecs electes locals, entre els quals 505 agressions físiques, el triple que l’any anterior. També són agressions habituals els insults, els atacs a les cases i els danys als vehicles.
Si reaccionar ràpidament amb mesures legals esdevé necessari, també s’ha d’entendre aquest augment sobtat tenint en compte l’evolució del paper dels representants i dels canvis en la legitimitat en democràcia. És un problema cíclic o bé és estructural i probablement continuarà en el futur?
La coronació de l’elegit
La violència contra els càrrecs electes no tan sols és inacceptable moralment i censurable penalment, sinó que sobretot és difícil d’entendre políticament.
Com pot haver-hi violència contra persones elegides per sufragi universal en una democràcia? El representant electe és l’eix del sistema representatiu. Benjamin Constant va demostrar en un famós discurs sobre la “Llibertat dels Antics comparada amb la dels Moderns” (1819) que històricament era el més capaç de preservar les nostres llibertats.
Elegir és triar i investir una persona amb un poder, certament limitat i temporal, però real i efectiu, exercit en nom de l’interès general. La condició de l’electe, en l’imaginari cultural i simbòlic, s’associa necessàriament a un respecte específic, il·lustrat particularment pel fet de dur la banda amb els colors de la bandera francesa. Els diputats tenen immunitat, que s’aplica a les opinions i vots expressats en el seu mandat, i òbviament no és una protecció per als delictes que puguin cometre en la vida privada. Els mandats locals tenen com més va més un caràcter descentralitzador del poder.
L’era de la “deselecció”
Legitimat per la història, protegit per un estatut, assistit per col·laboradors, mantingut per subsidis, el representant electe ha de poder exercir el seu mandat en pau, més enllà de les disputes i controvèrsies que animen la vida democràtica. Com es pot explicar doncs aquesta mena de dessacralització de l’electe?
En un llibre titulat La Contre-démocratie, Pierre Rosanvallon, historiador i ex-professor del College de France, s’interessa per “la política a l’era del desafiament”. Per ell, hem entrat en una democràcia de sanció, en què el rebuig es manifesta de manera més visible i directa que l’adhesió a un projecte.
Assistim a un canvi real en la naturalesa de les eleccions, segons Pierre Rosanvallon, perquè ja no es tracta tant de triar com de “descartar”. D’aquí ve que el terme usat sigui “deselecció”. Analitzar el sistema polític requereix tenir en compte els actes de prevenció, en la mesura que el cos cívic es divideix en diversos grups que organitzen la contestació amb accions específiques. Juntament amb l’apatia política que produeix un “consentiment per defecte”, s’ha activat un “poder de prevenció” exercit per un “ciutadà negatiu”, és a dir, un ciutadà que s’oposa i diu que no. La participació en la vida política és ara “essencialment hostil”, dominada pel refús en les diverses expressions.
La lluita política essencial
El president del senat francès, Gérard Larcher, ha contribuït a popularitzar una fórmula segons la qual un bon electe local és “a l’abast dels crits” i ho ha d’acceptar per ser més a prop de la realitat. L’expressió, molt entenedora, va ser fins i tot recollida pel president de la República després de la bufetada que va rebre el juny del 2021 durant un viatge a la Drôme. Aleshores, el cap de l’estat va demanar de distingir l’expressió de la ira i l’odi legítims i la violència, que no té cabuda en una democràcia.
Hi ha, efectivament, una lluita política, com solen dir, però com s’expressa realment? La filòsofa Chantal Mouffe considera que el triomf d’una visió liberal excessivament i il·lusòriament consensuada de la política va en detriment de les oposicions a vegades radicals que haurien de poder expressar-se en democràcia. Defensa una visió “agonista” de la política, terme derivat del grec agon que fa referència al conflicte i la lluita.
Això pressuposa reconèixer una legitimitat real en el propi adversari. En una democràcia plural, basada en l’oposició real, l’adversari és alhora combatut i reconegut. No és considerat com un enemic a vèncer sinó com un adversari que té una existència legítima i que cal tolerar. “Encara tenim enemics?” Sí, respon la filòsofa, que proposa de reservar el terme per designar aquells que “qüestionen els fonaments de l’ordre democràtic”, com escriu a Le politique et ses enjeux (1994).
D’adversari a enemic?
Shoot down the enemy (2021) és el títol explícit d’un llibre de l’advocat i pamfletari Juan Branco. Diu, sense matisos: “La casta representativa i intermediària –periodistes, càrrecs electes, intel·lectuals i ‘comentaristes’–sufoca la nostra democràcia i no pot concebre que aquesta pugui existir sense ells.”
En un vídeo penjat al seu canal de YouTube, que té prop de cent mil subscriptors, titulat “Prendre París”, s’imagina la conquesta revolucionària de la capital. La tria de les paraules aquí sembla anar més enllà de la visió prèviament exposada, i entra en una veritable lluita a mort amb un adversari configurat com a enemic absolut. Sense refusar cap forma d’elecció, l’autor demana un control més gran dels electes pel poble, associat a la possibilitat d’organitzar referèndums d’iniciativa ciutadana.
L’any 2019, a Crepuscle, va treballar per desemmascarar les “sagnants” bambolines del poder i, més precisament, les raons de l’ascens dels polítics contemporanis, que ell equipara a la corrupció pura i simple.
Barrejant fets, interpretacions i aspectes més personals, sense cap “testimoni de font”, el llibre ha donat el to d’un discurs amarg, radical i violent envers la gran majoria dels representants polítics actuals.
Recuperar la legitimitat: control, representativitat, refundació
Com es pot restituir la legitimitat als càrrecs electes? Implantant un control reforçat de la delegació de poders: per exemple, el procediment de destitució durant el mandat, que té el suport de la França Insubmisa. Recordem que Rousseau, en el capítol VII de les Consideracions sobre el govern de Polònia, ja va advocar pel mandat imperatiu, que consisteix a demanar als càrrecs electes que actuïn d’acord amb instruccions pre-definides, com a remei per al “terrible mal de la corrupció”. Tanmateix, la constitució de la Cinquena República refusa el mandat imperatiu (article 27) en favor del mandat representatiu.
Una altra via de reflexió fonamental és la millora de la representativitat, tal com proposa Pierre Rosanvallon a Le Parlement des invisibles (2014). Integrant els discursos i experiències dels ciutadans més allunyats de la vida política, es podria superar el sentiment d’abandonament i el rebuig dels càrrecs electes que hi van associats. La idea d’introduir una dosi de representació proporcional a les eleccions legislatives, per oferir una representació política millor, s’esmenta, a més, sovint en el debat públic, però encara no es porta a terme.
A L’àngel i la bèstia. Memòries provisionals (2021), el ministre d’Economia i Finances i Recuperació, Bruno Le Maire, qualifica el moviment de les Armilles Grogues d’autèntica “crisi del règim”, que revela “l’obsolescència de les nostres institucions”, una font d’ira i protesta. D’aquí va sorgir la idea d’emprendre obres per reconstruir-les, per donar resposta a aquest nou malestar democràtic.
Sigui com sigui, un dels envits futurs de la democràcia francesa serà, sens dubte, reflexionar sobre les condicions de la legitimitat efectiva dels càrrecs electes, més enllà del vot, per trobar el camí cap a una democràcia viva però pacífica.
Jean-Baptiste Juillard és professor de filosofia, estudiant de doctorat en filosofia i teoria política de la Universitat de la Sorbona. Aquest article fou publicat originalment a The Conversation.
