09.04.2019 - 21:50
De fa setmanes, desenes de guàrdies civils declaren com a testimonis al Tribunal Suprem espanyol. El judici contra el procés discorre amb el relat monòton que fan els agents dels fets del setembre i l’octubre del 2017, del 20-S a l’1-O, passant pels diversos escorcolls que van fer aquells dies cercant material del referèndum. Aquesta setmana, s’hi han afegit agents de la policia espanyola que miren de reforçar el ‘clima insurreccional’ –tal com va titllar-lo el tinent coronel Daniel Baena– que han relatat els guàrdies civils i els seus comandaments.
Són molts els magistrats i professors de dret penal que han desacreditat l’existència de la violència que preveuen els delictes de rebel·lió i sedició, a més de la transcendental sentència del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein per a denegar l’extradició del president Carles Puigdemont. L’alçament i la violència per a doblegar les institucions de l’estat espanyol i declarar la independència no han quedat acreditats en el judici i les declaracions dels policies se centren a descriure una violència basada en insults, escopinades, concentracions davant casernes de la Guàrdia Civil, pintades i alguna puntada de peu o algun cop puntual i aïllat. En resum, això que descriuen com a ‘actes de fustigació‘.
Ara bé, el fet que les acusacions del judici no siguin capaces d’acreditar amb proves ni testimonis la violència no vol dir que el tribunal estigui disposat a absoldre els dotze dirigents independentistes ni que cerqui vies alternatives que facilitin la unanimitat del tribunal, com ara una condemna per conspiració a la rebel·lió. Si la instrucció de Pablo Llarena va demostrar res és que el dret i el codi penal poden retorçar-se fins al límit per a justificar segons quines decisions.
Sobre la descripció de la violència que es fa en aquest judici, Joaquim Bosch, magistrat i portaveu de Jutgesses i Jutges per la Democràcia al País Valencià, explicava en aquesta entrevista: ‘La violència és qualificada. No val qualsevol mena de violència. Ha de tenir capacitat d’imposar el seu objectiu. En el cas del procés, em sembla clar que l’element de l’escometiment multitudinari per a imposar la independència a la força no hi és. Com va dir de manera encertada el tribunal alemany [Slesvig-Holstein], la violència ha de tenir prou capacitat per a doblegar l’estat.’
Aquesta violència ambiental que es descriu dia sí dia també a la sala de vistes del Suprem pot ser l’àncora d’una possible sentència condemnatòria, tenint en compte que tres dels set magistrats ja van teoritzar sobre aquesta mena de violència a la sentència condemnatòria del 2015 contra vuit processats pels fets de la manifestació ‘Aturem el parlament‘ del 2011. Tots vuit són en llibertat, però pendents de les resolucions judicials. El Tribunal Constitucional espanyol va admetre a tràmit tres recursos que encara estudia i va desestimar-ne cinc, els quals han acabat en una demanda al Tribunal d’Estrasburg, ja admesa a tràmit.
La doctrina de la violència ambiental
Aquella sentència del Suprem revocava l’absolució que havia dictat l’Audiència espanyola i condemnava vuit manifestants a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’estat. Manuel Marchena, Luciano Varela i Juan Ramón Berdugo la signaven juntament amb Francisco Monterde, amb el vot particular discrepant del magistrat Perfecto Andrés. Aquests dos darrers magistrats no formen part del tribunal de l’1-O. Marchena va ser, novament, el ponent de la sentència després d’haver quedat el posicionament del jutge Andrés en minoria.
De la doctrina de la violència ambiental de Marchena, va parlar-ne l’advocat Gonzalo Boye a l’acte de presentació del seu llibre la setmana passada. En resposta a una pregunta del públic sobre la possible por de Marchena de perdre el prestigi a Europa, Boye va dir: ‘Marchena juga a casa. I la sentència farà servir jurisprudència seva. Per exemple, la doctrina de la violència ambiental. Això és seu, de la sentència de ‘Aturem el parlament’. […] Tots dos casos són a Estrasburg. I a ell tant li fa.’
Els processats pel cas ‘Aturem el parlament’, durant el judici a l’Audiència espanyola.
Certament, la sentència del Suprem sobre el cas d’Aturem el parlament descriu un ambient de tensió que, segons els quatre magistrats, pretenia d’impedir l’acció parlamentària dels diputats. Es parla en termes similars a les declaracions del judici contra el procés: ‘clima coactiu’, ‘atmosfera intimidatòria’, ‘acte intimidatori’, ‘atmosfera de coacció’, ‘acció intimidatòria’, ‘violència i intimidació’, ‘fustigació’ i, fins i tot, ‘entorn tumultuari’. Aquest llenguatge permet de connectar la protesta amb la violència, la intimidació i la coacció per bastir la condemna. També es remarca que va haver-hi insults, empentes, llançament d’objectes i escopinades, entre altres accions dels manifestants. Les coincidències lingüístiques amb les declaracions dels policies com a testimonis són evidents.
No obstant això, Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn i Meritxell Borràs, assegurava en aquesta entrevista a VilaWeb que la sentència de Marchena del cas ‘Aturem el parlament’: ‘Va a favor nostre, [perquè] amb la violència ambiental descrita per Marchena, ara per l’1-O ens trobarem davant un fet evident de desordres públics. Ni de rebel·lió ni de sedició.’
El llenguatge d’aquella sentència casa amb les declaracions dels guàrdies civils i dels policies espanyols al Suprem en el judici contra el procés. La descripció d’un clima de violència a Catalunya la tardor del 2017 pot encaixar com un guant amb la possible sentència condemnatòria del tribunal, seguint la doctrina de la violència ambiental de Marchena. Tanmateix, el dubte és com encaixar aquest clima amb una sentència per rebel·lió, sedició o conspiració.
De justificacions i literatura, se n’hi pot afegir, tal com va fer Pablo Llarena durant la seva instrucció. Un exemple: segons la sentència de ‘Aturem el parlament’, la mobilització era un ‘atac a les arrels mateixes del sistema democràtic’ i feia fins i tot una referència encoberta a l’incendi del Reichtag, presumptament provocat pels nazis per a reprimir els comunistes i derogar les garanties democràtiques de la constitució de Weimar: ‘La història europea ofereix exemples eloqüents en què la destrucció del règim democràtic i la bogeria totalitària va començar amb un acte violent contra l’òrgan legislatiu.’
Dins la sala, el jutge Andrés va discrepar de la sentència contra els vuit condemnats pel cas ‘Aturem el parlament’. En el seu vot particular, destacava que, efectivament, va haver-hi actes violents que podien ser constitutius de delicte en aquella protesta, però que no s’havia pogut provar que els vuit processats hi tinguessin cap relació. En aquest sentit, ratificava la sentència absolutòria que havia dictat l’Audiència espanyola i esgrimia que no compartia l’aplicació del delicte contra les institucions de l’estat que havien fet els altres quatre magistrats.
En el cas de ‘Aturem el parlament’, els col·lectius vinculats al 15-M havien convocat la concentració al voltant del parc de la Ciutadella el 15 de juny de 2011 per evitar que la cambra aprovés el pressupost de la Generalitat, que preveia una dràstica retallada social. Diversos diputats van ser insultats i increpats quan provaven d’arribar al parlament mentre els Mossos s’enfrontaven amb els manifestants. Alguns diputats van entrar escortats per la policia, en una Ciutadella blindada en furgons o, directament, van aterrar en helicòpter, com l’ex-president de la Generalitat Artur Mas i l’ex-presidenta del parlament Núria De Gispert.
En aquell cas, la Generalitat i el Parlament de Catalunya –que havien recorregut contra l’absolució de l’Audiència espanyola juntament amb la fiscalia i l’organització ultra Manos Limpias– van rebre amb certa satisfacció la condemna contra els vuit manifestants del cas ‘Aturem el parlament’. L’ex-portaveu del govern i actual advocat de la defensa Francesc Homs va arribar a dir que la sentència del Suprem casava amb el ‘sentiment majoritari del poble de Catalunya’. I l’ex-dirigent de CiU i actual pres polític Jordi Turull va ser una de les veus més bel·ligerants contra aquella protesta. En canvi, Gonzalo Boye es trobava entre les defenses dels processats.
Univers Llarena
Tot aquest univers semàntic es pot sentir recurrentment en el judici contra el procés, en les declaracions de guàrdies civils i agents de la policia espanyola. No és res nou. La instrucció i les interlocutòries de Pablo Llarena són plagades d’aquest llenguatge de clima gairebé prebèl·lic per a bastir la rebel·lió i justificar les presons provisionals que han patit els presos polítics. En unes altres paraules, la violència armada rebaixada a l’insult, l’escopinada, la destrossa de dos vehicles de la Guàrdia Civil i les protestes contra els escorcolls, les detencions i la repressió de l’1-O, entre altres accions.
De les tesis de Llarena, en beuen els escrits d’acusació de la fiscalia espanyola, l’advocacia de l’estat i Vox. Marchena ha dit durant el judici que el tribunal no es fixarà en la instrucció, sinó en la prova practicada. Però la jurisprudència de Marchena mateix ja fixa la doctrina de la violència ambiental com un possible pretext per a justificar una condemna contra els dotze dirigents independentistes i criminalitzar la protesta.
