09.11.2023 - 21:40
El juny del 1926, mentre era corresponsal a Londres, Josep Pla va rebre del diari la Publicitat quatre-centes pessetes per fer un viatge pel nord d’Europa. Pla va travessar la Mànega fins a Calais, i va visitar diverses ciutats de Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya abans d’entrar a Dinamarca per la península de Jutlàndia. Des de Copenhaguen es va desplaçar a Oslo amb vaixell, i allà va rebre uns fons addicionals per a allargar el viatge fins a Bergen, Trondheim i Estocolm, punt final de l’expedició. De l’experiència en van sortir seixanta articles, molts dels quals es troben a Cartes de lluny.
Josep Pla sempre feia lectures polítiques lligades amb la situació catalana del moment, i la dècada de 1920 el país patia la decrepitud de la restauració borbònica, transformada en la grotesca dictadura de Primo de Rivera –de fet, l’escriptor vivia exiliat per culpa d’un article crític amb el règim. Quan va visitar Escandinàvia feia tot just vint anys que els noruecs havien celebrat un referèndum unilateral d’independència i que els suecs n’havien permès la llibertat. A l’article “Superioritats del nord” Pla identifica aquest moment com l’origen d’una transformació social cap a la modernitat: “Aquests països tenen la vida governada per principis que el nostre ancestralisme, ple de vicis i de defectes terribles, ens priva de comprendre. Són països que es governen per la raó d’ençà que el poble té un paper prominent en la vida pública. Abans eren governats com tants d’altres: pels capricis d’una casta o per les vanitats o les tares d’una família. La demostració d’aquesta entrada en la majoria d’edat la donaren Suècia i Noruega en el moment de resoldre pacíficament el seu problema nacional, en el moment de separar-se. D’ençà d’aquell fet, que encara avui ens meravella, aquests països han estat una de les poques reserves verament positives i constructives d’Europa.”
He pensat molt en l’article de Pla quan he vist les escenes de desordres públics agreujats als carrers de Madrid, i que són un nou símptoma de la decrepitud de l’actual restauració borbònica, la de 1975. A diferència de la Suècia de fa un segle, Espanya no es pot constituir en una democràcia plena perquè ha de pagar el peatge del sotmetiment dels catalans, i això porta a unes tensions cícliques terrorífiques. L’esquerra castellana (que d’esquerra no en té gaire cosa per culpa d’una pulsió imperialista més o menys inconscient) se sol afegir amb alegria a la repressió anticatalana, sense entendre que en els moments més conflictius també els toca el rebre. A vegades llegeixo des de l’independentisme que les baralles entre dreta i esquerra a Espanya són una pantomima i que al final es posen d’acord, però la història ens demostra que no és cert: els instints assassins dels castellans més abrandats s’estenen també cap als veïns que consideren indesitjables. Vicent Partal ho explicava fa poc, són una nació construïda des del mite de l’enemic interior.
Aquesta setmana el president Puigdemont ha fet molt bé de recordar un parell de vegades el discurs del borbonet del 3 d’octubre de 2017, un punt de ruptura que ha acabat accelerant la decadència del règim. Fins llavors els catalans érem ciutadans de segona dins l’estat, amb un paper assignat de pagar i callar, però aquell dia el monarca ens va manllevar els drets més elementals, i va ordenar a les estructures de l’estat, sobretot la justícia i les forces de seguretat, que actuessin en conseqüència. Com explica sovint l’historiador Carles Sirera, Vox vol dir “veu”, i aquesta veu no és la del poble espanyol (seria estrany en un partit d’extrema dreta), sinó la del rei. D’aquí ve també que Vox s’assegués al judici pels fets del Primer d’Octubre.
Fa sis anys que les institucions espanyoles practiquen la nova violència ambiental contra els catalans, i al final ha explotat en les manifestacions de Madrid contra un Partit Socialista que el 2017 era al seu bàndol. Els càntics i l’exhibició de símbols feixistes són la prova que ja no s’avergonyeixen de mostrar-se com són. És fàcil etiquetar els que protesten de “cayetanos”, però recordem que són els joves que es convertiran un dia en alts funcionaris de l’estat i s’asseuran en els consells d’administració dels antics monopolis públics. És a dir, la casta destinada a perpetuar la violència i la repressió per la via de l’IBEX i el BOE.
Per tot això fa uns quants dies que no veig amb mals ulls el pacte que s’ha signat entre Junts i el PSOE. Una repetició electoral, amb la victòria previsible de PP i Vox, portaria Espanya a una pacificació imposada des de les institucions i els mitjans de comunicació, i segur que l’esquerra madrilenya, malgrat algun esgarip, s’hi acabaria acomodant. Ara, en canvi, anirem a una legislatura en què la dreta castellana considerarà que el govern és il·legítim, i intentarà boicotejar qualsevol entesa fent servir els enormes mecanismes de poder que encara controla (no descartem tampoc que acabin defensant un Spexit que els doni les mans lliures per a imposar-se). Tot plegat durà més decrepitud, més ruïna i més violència ambiental, i és el que més ens convé.
