23.11.2024 - 21:40
Enguany el Festival Most de Cinema del Vi ha atorgat el gran premi del jurat al documentari L’annata, la ballata dei vignaioli di Laguna, de la cineasta Andrea Mignòlo. Traduïda també com L’any venecià. Balada dels elaboradors de la Llacuna, L’annata ens endinsa en la història d’una associació de voluntaris, la Laguna Nel Bicchiere, que treballa per recuperar les vinyes de la llacuna de Venècia i elaborar-ne vi. El documentari, molt paisatgístic i vitalista, ens mostra alguns moments de l’activitat d’aquesta associació al llarg d’un any, passant per les quatre estacions. La peça conté un seguit d’elements que permeten de confegir una gran història: perquè aquest projecte té a veure amb el manteniment d’un patrimoni natural lligat a una cultura del lloc que és a punt de desaparèixer; és una història de resiliència, generositat i alteritat, on el vi va lligat a la vida i a la celebració, a la festa, les cançons i els àpats; en què descobrim com discorren unes persones que fan comunitat i viuen en una de les ciutats més saturades per un turisme alienador; i en què es presenten uns personatges singulars, que giren entorn de la memòria de Flavio Franceschet, primer president i fundador de l’associació. En Flavio, mestre de professió, quan es va retirar va engegar aquest projecte. Quan s’enregistra el documentari, l’associació perilla, perquè l’Ajuntament de Venècia vol regular aquesta activitat i vol licitar i imposar un lloguer per cuidar aquestes vinyes i fer servir el celler. Al final del film s’explica que l’associació ha aconseguit el permís de l’ajuntament, però solament per a tres anys.
El president actual de l’associació ens explica: “Som a l’illa de Sant Miquel. Som en un convent situat dins el cementiri, que data del segle XIX. Què va passar? Nosaltres veníem sovint i els monjos van dir a en Flavio que pensaven abandonar el celler i la vinya. És clar, per a aquells que volíem salvaguardar aquestes coses, va ser un cop dur. Vam pensar que havíem de trobar una solució. Vam crear l’associació Laguna Nel Bicchiere [Llacuna al Got, vinyes retrobades], amb la idea de salvaguardar les vinyes velles que hi ha escampades per la llacuna de Venècia. En Flavio va aconseguir el suport d’un grup de restauradors interessats pels vins naturals i també un productor de vi i van crear l’associació. Actualment, gestionem quatre vinyes i en negociem una cinquena.”
I continua: “Però cap de les vinyes que cuidem són nostres i tampoc no ho és el celler. No tenim cap acord concret amb ningú. Començant pel celler del convent, que pertany a la ciutat de Venècia. Som als llimbs i no tenim manera de solucionar-ho. Les vinyes necessiten una inversió significativa i invertir en un projecte del qual l’any vinent potser ens fan fora, ens resulta difícil. Però penseu que en aquest convent, més enllà del celler i de la vinya, tota la resta és abandonat. Cent cel·les que fa dotze anys que són abandonades, des que els monjos van marxar. Tot s’ensorra. I ningú fa res. Perquè a Venècia només es restaura allò que es pot convertir en un hotel. I aquest convent, com que és dins un cementiri, no es pot convertir en un hotel. Per tant, és destinat a la ruïna.” El celler data del segle XVI, té cinc-cents anys. És un celler gran, perquè no elaborava només el raïm de la seva vinya, sinó que elaborava el raïm de tots els convents del voltant de la llacuna, i n’hi havia un munt.
Parlant d’en Flavio, que era un mestre que ja a l’escola havia ensenyat els infants a fer vi –el procés d’elaboració del vi era una eina d’ensenyament–, expliquen que quan va impulsar l’associació no pensava solament en les vinyes: “Tot això de les vinyes va sorgir com un pretext. La idea anava més enllà de les vinyes, del raïm i del vi. Abastava un concepte de ciutat diversa. Reprendre el contacte amb el territori i la conservació, un fet que encara representa un gran maldecap. No parlem solament del valor monumental de la ciutat, que és indubtable, inqüestionable, sinó també del valor ambiental, que és únic, indiscutible i és en perill. Tan en perill com els monuments i potser més i tot. Era una idea de conservació del patrimoni de la llacuna, que és un territori aquàtic únic, però també natural, de petits comerços i empreses. La llacuna es troba abandonada completament. Cal una idea de conservació!”, explica un amic seu.
Vinyes urbanes a Catalunya, la DO Alella i la Vinya d’en Sabater
Les vinyes urbanes són una raresa i un patrimoni natural de primer ordre, sobretot en l’actual realitat d’emergència climàtica. Un recurs que si es potenciés contribuiria a crear en zones urbanes altament poblades espais cultivats, harmònics i ordenats, dels quals s’obté un aliment, però que també fan de tallafocs i són captadors de CO₂, entre més qüestions. Aquests espais, com ara el Parc Agrari del Baix Llobregat respecte de l’horta, són espais estratègics per a la sobirania alimentària i per a la salut dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.
En relació amb la vinya urbana al nostre país, a Barcelona trobem les vinyes de Can Calopa, a la banda de Collserola, que d’uns anys ençà conrea la cooperativa agrària i d’integració social l’Olivera, de la qual ja hem parlat. També té una història apassionant la vinya d’Aiguadolç de Sitges, lligada al Llegat Llopis del 1935, documentada d’ençà del segle XIX, i que fou l’última parcel·la que va romandre de la varietat malvasia a final del segle XX. Aquesta vinya ha permès que la malvasia de Sitges, que era en perill d’extinció, s’hagi recuperat aquests darrers anys i actualment visqui un gran moment.
Però entre aquest concepte de vinya urbana i periurbana, Catalunya té un exemple gairebé únic al món, que és la pervivència d’un territori vinícola extens i articulat com és la denominació d’origen Alella, que comença a poc més de set quilòmetres de Barcelona, i que entre els pobles del Baix Maresme, a menys de vint quilòmetres de la metròpoli, concentra més d’un centenar d’hectàrees de vinya, i en el conjunt de la DO ofereix una producció de més de dues-centes referències de vins. La DO Alella és impressionant per la seva història i identitat. I sorprèn com ha pogut sobreviure a la urbanització acarnissada dels pobles més pròxims a Barcelona. A la banda del Maresme, per la proliferació d’urbanitzacions; a la banda del Vallès Oriental, pels polígons industrials.
Entre les vinyes urbanes per excel·lència del país, hi ha la Vinya d’en Sabater, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), que va néixer amb caràcter experimental i formatiu i que ja és inscrita a la DO Alella. Aquesta vinya és a la part més alta del municipi, a tocar del recinte Torribera, on hi ha l’escola de restauració de Santa Coloma i el Campus de l’Alimentació de la UB. Un dels impulsors del projecte va ser el sommelier Paco Cordero, que explica que després de vint anys de feina i de lluita va aconseguir de plantar aquesta vinya amb la voluntat de recuperar la història vinícola i el patrimoni de la ciutat. Fins a final dels anys setanta del segle XX, a Santa Coloma es conreava vinya i es feia vi. El projecte és de titularitat municipal i s’ha vinculat amb la promoció d’ocupació i activitat econòmica, per una banda, i amb el vessant educatiu, per una altra.
La Vinya d’en Sabater forma part del Parc de la Serralada de Marina. Hi ha plantades varietats que ja s’havien conreat en el passat, com ara la picapoll, la garnatxa i la mataró, que a Santa Coloma s’anomena garrut. Els primers ceps es van plantar el 2015. A la Vinya d’en Sabater hi ha ceps emparrats plantats en feixes i també n’hi ha en vas plantats en coster. Gairebé una hectàrea que avui té quatre mil ceps. De moment, el vi que surt d’aquests conreus és experimental i, per tant, no es comercialitza. Es tasta en visites institucionals, també en les visites teatralitzades que es fan a la vinya a la primavera i en activitats que es fan a l’escola de restauració. Precisament, de la vinya, en tenen cura els alumnes de l’escola de restauració de Torribera.
