Vinyaserra: una nadala de vins i paisatge

‘Mar adolescent’
Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.
Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.
–Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats…!
Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!
Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs…
. . . . . . . . . . . . . . . . .
Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar…!
Blai Bonet

A l’erm obac bastim casal i erola,
i omplim, corbats, la sitja i el celler;
Del roc perdut fem clos contra esparver
i l’aigua dolça a doll dóna força a la mola.

A l’areny mort que la mar brava assola,
en orba ni amarrem, sense esquer,
xarxa i llagut, i un cau ens és recer
sota penyals, en deserta platjola.

Plantem la vinya als cims, sense drecera,
i l’olivet entre timba i tossal;
i ens és un pler, Senyor. I el pa i la sal

Que us demanem, ulls molls, en la preguera,
no ens són sobrers, i amb un urc, en ple mestral,
mà i peu sagnants, clamem l’Hora Severa.
J.V. Foix

‘Abrisa’t’
Abrisa’t.
Remou la font de vinya blanca.
Encalça’t al fang i fes-te créixer.
Empeny el vent que et duu a la crida.
Abrisa’t la veu, que ve la pluja.

Abrisa’t.
Empeny el vent que et duu a la crida.
Que arriba un vent que ve de terra.
Que rodola un vent de mar a muntanya.
Que ve un cicló, que ets el cicló,
Encalça’t a terra i fes-te créixer.
Abrisa’t la veu, fes com la pluja.

Abrisa’t.
Remou la font de vinya blanca.
Que la força és aigua, que la força és polpa.
Que el pou és pinyol i el pinyol germina.
I del pinyol, la vinya, i de la vinya, el somni.
Encalça’t al somni, que el somni respira.
Abrisa’t la veu, que prens la pluja.

Abrisa’t.
Encalça’t a terra i fes-te créixer.
Cada pinyol una vinya, cada vinya un somni.
Remou la font, que la font és força.
Que la força és aigua, que la força és polpa.
Que s’aixequen les veus des de mar fins a muntanya.
Cada pell és veu, cada veu és d’aigua.
Abrisa’t la veu, que ets com la pluja.
Cada gota un gotim, cada veu, un clam.
Cada pell és mar, cada pell és muntanya.
Abrisa’t la pell que ets cicló i ets astre.
Anna Pantinat

‘El vi’
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Vicent Andrés Estellés

Escampats per les llibreries, enfosquits per la pols i el temps,
mai vistos, mai buscats, mai oberts ni venuts,
els meus poemes s’assaboriran com els vins més rars
–un cop envellits.
Marina Tsvetàieva