19.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 20.10.2019 - 08:45
Com entendre aquest moment de revolució que vivim? Com aconseguir que no fineixi? Com donar finalitat política a la força de la gent al carrer, als joves, quan no tenim polítics lúcids ni valents al capdavant, que puguin vehicular la revolució? Recupero un article de Josep Maria de Sagarra, que va escriure al setmanari Mirador el gener del 1934 (publicat a El perfum dels dies. Edició de Narcís Garolera, Quaderns Crema, 2004).
Quan el va escriure feia deu dies que s’havia mort Francesc Macià i la gent se sentia orfe d’una gran figura política al capdavant del país. I Sagarra va escriure un llarg article sobre poesia i política. I en molts aspectes, en especial pel fet que ens han escapçat els polítics i líders socials més carismàtics de la classe política catalana i ens en sentim orfes, l’article sembla fet perquè també el llegim ara.
Diu Sagarra:
«Jo crec que la política interessa tant i abassega tant perquè la política porta una terrible força creadora de somni, que és exactament igual que una força creadora de poesia. Tant l’actor com l’espectador de la política, encara que es facin la il·lusió de la més estricta lògica, del càlcul més glacial, estan posseïts per la febre que produeixen els imponderables, aquesta força oculta del destí, sense la qual la política perdria tota mena d’interès, perquè deixaria d’ésser poesia i deixaria d’ésser somni.»
«En el món corrent, en les converses usuals dels homes, no és fàcil que obtingui una majoria d’adeptes la idea de la importància de la política com a element poètic. Però, encara que la humanitat visqui distreta sobre aquest punt, encara que la gent no s’adoni de la veritable essència de la política, la política continuarà essent, fins a la consumació dels segles, somni i poesia; continuarà essent aquella mena de foc impalpable que crema generacions i generacions sense que elles se n’adonin.»
Després Sagarra diu que els pedants enamorats de la lògica diuen que la política és l’art de regir els pobles. I que per posar-se d’acord amb els altres, ell pot acceptar que la política és l’art de regir els pobles. Però després assegura: «Però per posar-me d’acord amb mi mateix no tinc cap necessitat de fer ús de la lògica, i seguiré creient que la política, en el seu terrible sentit biològic, és una força poètica feta d’imponderables i dirigida per la immoral i despòtica voluntat del destí.»
Explica Sagarra que la història del món és plena «d’aquesta grandiosa poesia política». I cita figures elegides que l’han dut a terme: Anníbal, Alexandre, Gengis Khan, Luter, Frederic de Prússia, Napoleó, Lennin, etc. I continua: «Aquestes persones extraordinàries de la política no han fet altra cosa que tenir l’audàcia suficient per viure en la realitat allò que només es viu en els somnis, i que la natural covardia de tots plegats ha fet que les lleis i el reglament de policia, coses que es desprenen del concepte aristotèlic de la política, privessin de viure-les a la majoria de mortals. És per això que la majoria dels mortals seguim passivament aquestes trajectòries obertes pels homes de la gran audàcia, pels autèntics polítics, que han vençut la política oficial amb la força poètica de la seva política personal.»
Recorda Sagarra que Shakespeare se n’adonà perfectament de l’alt valor poètic que hi ha en la vida política del món. I continua: «Suposo que a Catalunya, en el temps actual, totes les persones que han fet d’actors i d’espectadors de la política d’aquests darrers anys no han tingut temps de pensar que el que vivíem tots plegats, i el que ens apassionava i fins ens treia hores de dormir, no era altra cosa que un interessant moment de poesia política»
Però també reconeix que a Catalunya la majoria de «personatges del nostre drama polític, han estat figures inconscients d’un gran espectacle poètic: «La majoria de les persones s’han pensat que marxaven encarrilades per un realisme despullat de tota mena de somni, i si els haguessin parlat de poesia (somni i posia és exactament el mateix) s’haurien posat a riure.»
Josep Maria de Sagarra aleshores parla de Macià i de la seva qualitat de somni poètic. I acaba l’article escrivint: «Catalunya, vista amb el microscopi moral, mostrarà una mena de teixits que tenen molt més a veure amb un món d’imaginació poètica com el Jungle book de Kipling, que amb la prosa freda i descolorida dels diaris. Si no fos així, si s’acabés la poesia, s’acabaria fatalment l’ambició política.»
