12.01.2019 - 22:00
|
Actualització: 12.01.2019 - 22:10
Aquesta setmana entrevistàvem l’editora Maria Bohigas amb motiu dels seixanta anys de l’editorial Club Editor. Vam fer l’entrevista a casa seva, que és la casa que el seu avi, Joan Sales, va comprar quan va tornar de l’exili, i que també és la seu de l’editorial. Una casa penjada a sobre el barri del Carmel de Barcelona, a la muntanya Pelada, que gaudeix d’unes vistes envejables. Una casa plena de llum, que té un aire indomable, com la seva mestressa.
Tot just arribar, Maria Bohigas ens fa a mà un llibre:
—Mira, acaba d’arribar! Encara és calent.
Ho diu amb la cara somrient mentre acarona la coberta. És el primer llibre d’aquest 2019 de Club Editor i es diu Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dómine. Maria Bohigas ens explica que aquesta autora fa temps que té relació amb Club Editor, però des de la vessant d’estudiosa de la literatura. Professora de la Universitat de Toronto, és especialista en literatura testimonial i erudita de la literatura concentracionària, És una estudiosa que ha tingut molta importància en la conformació de la col·lecció La Cara fosca de les Lletres. I ara ha fet una obra de creació, on reflexiona sobre l’herència que li ha brindat el seu pare, un home que va patir persecució i exili. De com la vida i els seus records del seu pare, són també els seus records, l’han marcat i conformat cap a ser una dona errant.
Quan ja a casa vam començar a llegir Fugir era el més bell que teníem, vam descobrir un primer capítol sensacional, estimulant, que acaba dient: «D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.»
En la veta del millor record de l’obra de W. G. Sebald, Marta Marín-Dómine escriu el que segueix, on hi ha concentrada una idea de paisatge interior i de relació entre l’espai i el temps, i això és el que volem compartir:
«Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això està considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d’aquí ve que l’errar s’hagi associat amb l’error.»
«Contràriament als que es creuen arrelats, qui camina sense rumb (l’erreor) no tem els equívocs ni les errades. Obert als canvis, decantat per elecció al moviment, quan arriba als llocs no els posseeix, sinó que els habita. […] Ell és l’infidel del lloc on ha nascut, el vagabund, l’argent viu, l’inquiet, l’insatisfet dels paisatges […].»
[…]
«Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.»
«Pot passar, i passa, que en el paisatge de l’errant faci irrupció una data, violenta, antropòfaga. Quan el temps escorxa el paisatge (i per ferida no s’ha d’entendre els solcs llaurats, ni els canvis morfològics dels camins, ni els rastres d’animals o minerals antics, ni els accidents geològics de coves i cingleres, ni les successives etapes amb què les ciutats veuen enderrocar-se el passat per deixar pas a l’infinit efímer) de manera que es torna superfície esgrafiada, és a dir, quan la violència feta als éssers, humans i animals, deixa marca en el paisatge, llavors és quan irromp una data que es tornarà, primer, record, i després, memòria. El temps, aleshores, és una lletra que les generacions posteriors hauran d’aprendre a interpretar abans no sigui engolida per l’oblit; així és com el temps es dissol en l’espai.»
