02.01.2024 - 21:40
L’any 2013, Francesc Granell, un funcionari internacional prestigiós i distingit –català de naixença i espanyol de professió– va elaborar un informe absurd contra la independència de Catalunya que la premsa monàrquica va córrer a reproduir amb entusiasme. El mes de setembre, una entrevista a tota pàgina al diari El País duia per títol: “Catalunya seria un estat fallit com Somalilàndia”, amb què s’encetà oficialment la via de la por del tercermundisme.
Poca gent sabia on parava Somalilàndia i encara menys gent sabia que en realitat Somalilàndia era el focus d’estabilitat a la Banya d’Àfrica, a diferència de Somàlia, el país del qual s’havia independitzat, que era el desastre. Però aleshores, com ara, tot s’hi valia per a frenar el moviment sobiranista. I, com que els d’El País no han deixat mai que la veritat els espatllàs una bona història, aquella imatge d’una Catalunya africana “violenta, pobra, en plena guerra civil, fora de la llei al marge del món i completament aïllada” va restar consagrada.
Granell, que –com era previsible tractant-se d’aquest país– tenia la Creu de Sant Jordi lliurada pel president Mas, va continuar recorrent platós de televisió i redaccions de diari durant uns quants anys, sempre fent prediccions apocalíptiques, cada volta més insensates. Fins que tothom es va cansar de seguir-lo. Es va morir l’any passat.
Per raons biològiques, per tant, el senyor Granell no ha estat a temps de veure com, trenta-tres anys després de fer-se independent, Somalilàndia, tossuda en el seu objectiu, ha estat reconeguda oficialment per Etiòpia en el primer pas –i el més difícil– que cap país té en el camí vers la integració internacional: que un primer estat et reconega i t’obri les portes.
Però tampoc no ha arribat a entendre un detall que passa desapercebut quan es dóna la notícia però que té una importància cabdal: el port de Berbera ha estat ampliat i modernitzat amb l’ajut generós, molt generós, del Regne Unit. Doncs resulta que, sense aquesta modernització, el pas que ha fet Etiòpia no tindria trellat ni s’hauria fet mai. Així, doncs, què ha estat primer i qui és qui ha mogut fitxa en realitat? Somalilàndia no és reconeguda oficialment per Londres però el Regne Unit fa dècades que hi té una liaison office diplomàtica i hi aboca molts i molts diners. Igual que els Emirats Àrabs Units o Turquia. Si interessa, sempre hi ha maneres de fer les coses. I ara mateix, amb els hutis disparant a les costes de davant de Somalilàndia, potser ha arribat el temps d’arranjar les coses. No tan sols des d’Addis Abeba.
Ahir parlava de l’exercici del poder de manera violenta i directa i explicava, arran de l’entrevista amb Simon Sebag Montefiori, que havíem entrat en un moment històric en què torna a comptar la força, la disposició i la capacitat, per damunt de l’intent de seducció i les bones formes. I avui Somalilàndia –país que forma part de l’Organització de Pobles No Representats (UNPO), en companyia de Catalunya, que hi és representada per l’ANC– ens ha donat una bella lliçó. Ha bescanviat vint quilòmetres de platja pel reconeixement diplomàtic. Etiòpia podrà fer-hi una base naval i, en canvi, els reconeix diplomàticament. Sense floritures ni desigs idíl·lics, sense apel·lacions grandiloqüents. Què tens tu que em puga interessar? Què tinc jo que et puga interessar? Una diplomàcia pragmàtica amb els objectius ben clars. Això que no té Catalunya.
És veritat que hi ha una cosa encara més important, que és que Somalilàndia té el control del territori i funciona com un estat de fet. Però, en qualsevol cas, ara mateix Catalunya no té ni diplomàcia –té una certa política exterior i prou. En va tenir entre el 2014 i el 2017, mitjançant la Generalitat i aquell organisme que va meravellar el món que era el Diplocat –organisme del qual fins i tot acaben de liquidar el nom els actuals gestors perquè no en quede ni rastre. Després del 155, com que Soraya Sáenz se n’havia burlat tant, el govern de la Generalitat el va recuperar, en una d’aquelles maniobres típicament catalanetes: vantant-se de la restauració, però sense fer res d’allò que feia abans.
I cal dir que fins i tot en aquella època brillant, la diplomàcia catalana es va distingir per l’obsessió de parlar amb uns i prou, amb els “bons”. I de negar-se ni tan sols a rebre i escoltar estats que hi tenien interès, però que no eren “presentables”. És el cas paradigmàtic de Rússia, que va fer mans i mànegues per oferir-se sense que ningú li fes gens de cas. Cosa –i heus ací una altra lliçó a aprendre– que no ha salvat la Generalitat de la difamació posterior orquestrada per Espanya.
No dic, alerta, que ens hàgem de vendre el país al primer que passe. Però hem de ser conscients que no farem por a ningú –i en diplomàcia això és essencial– si ens dediquem a afirmar que ens facen què ens facen continuarem per sempre més units i fidels als qui malden per mantenir-nos en l’estat de dominació present. La Unió Europea, en concret i per exemple. Oimés tenint en compte que Rússia o la Xina no són l’única alternativa que pot atemorir Brussel·les. Hi ha l’EFTA. Hi ha el bloc anglòfil, que maniobra fa temps amb –ai, caram, quina casualitat– Suïssa. Hi ha els interessos també solitaris del Regne Unit del post-Brexit. I hi ha Somalilàndia i Taiwan i Kossove i els altres estats amb reconeixement limitat.
La Generalitat autonòmica mateix podria fer-hi coses substancials, gests diplomàtics unilaterals, hi ha molt marge… Ajut al desenvolupament en un cas, relacions comercials en un altre, colps d’efecte al parlament amb el del més enllà. Just abans que Etiòpia –el segon país més poblat de l’Àfrica, amb cent milions d’habitants– reconegués Somalilàndia, Taiwan, que no té cadira a l’ONU, també va establir-hi relacions diplomàtiques i va obrir-hi una ambaixada. Catalunya podria obrir-hi una oficina també, fins i tot sense dir-ne ambaixada. O, triangulant, podria acostar-se a Taiwan, un gegant econòmic que incomoda la Unió Europea per la por que té de la Xina, però que ja ha obert un forat a Lituània en l’estricte mur bastit per Brussel·les.
En resum, que podria haver-hi una política internacional pròpia, dinàmica, interessant i interessada al servei de la independència. I si n’hi hagués, o, més ben dit, quan n’hi torne a haver, s’haurà de fer com la fa Somalilàndia. Sense perdre mai la paciència, esperant a rendibilitzar qualsevol oportunitat vinga d’on vinga i sense manies i treballant incansablement per fer possible el reconeixement internacional.
PS1. Em fa l’efecte que ahir no em vaig explicar gens bé quan us vaig demanar si em podíeu parlar d’accions, convocatòries, organitzacions, grups que feu per combatre des de la base el desencant i aquesta crispació entre nosaltres que fa tant de mal. He rebut articles pensats com a articles d’opinió i no pensava en això, sinó en informació concreta, directa, que puga servir per a fer xarxa. Per exemple, m’ha interessat el cas d’una gent d’Osona que s’organitzen per reclamar una solució del problema de la falta de cuidadors que parlen català. Recordant aquell darrer article de Carme Junyent, tan punyent, es posen en contacte amb empreses i municipis per trobar-hi una via de solució. Però no m’han dit si puc fer públic el seu correu de contacte. És a projectes com aquest que em referia. Que estaria bé, crec, que conegués la gent del país i que s’hi pogués connectar. Lamente el malentès.
PS2. Avui us oferim dues entrevistes interessants. Una, amb el nou batlle de Pamplona d’EH Bildu, Joseba Asiron (“Pamplona no és Madrid”) i una altra amb Martí Perarnau, l’home que més ha seguit i més bé descriu Pep Guardiola (“Pep Guardiola sublima la manera catalana d’entendre el joc”). Gaudiu-ne.
