El català, si es proposa d’exhibir el tresor lèxic, se sap vestir de vint-i-un botó. No és pas una llengua de les que s’acontenten amb poca cosa, sinó un idioma exigent. Dit ras i curt: no es moca amb mitja màniga i, si la comparem amb les altres, potser n’hi ha que no li arriben a les soles de les sabates. Per tant, que no ens ensarronin ni ens aixequin la camisa: per poc que gratem, trobarem l’expressió justa, que vindrà com l’anell al dit per a allò que vulguem expressar. Ah! I si sabem fer lluir tot aquest tresor ens ficarem la gent a la butxaca.

De locucions amb noms de peces de roba, com veieu, en tenim per a donar i vendre. I de tots els registres. Si una cosa acaba malament diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú justeja, de segur que pensarem que és un sabatot, o més ruc que una sabata o, si ho voleu, més beneit que una espardenya. O bé, sense pèls a la llengua, més curt que una màniga de guardapits. Els més barroers, quan s’enfaden, ens poden amenaçar de clavar-nos un gec d’hòsties (o un gec de llenya, si són més fins). I potser aconseguiran que ens caguem a les calces. S’entén, oi, per què els covards els anomenem cagacalces?

D’expressions d’aquest àmbit, n’hi ha per a qualsevol avinentesa. Si no tenim diners anem curts d’armilla i si en tenim però en gastem més del compte estirem més el braç que la màniga o allarguem més el peu que la sabata. Quan anem mal vestits, amb roba bona barrejada amb roba no tan bona, diem que anem amb una sabata i un esclop. En canvi, si anem amb una sabata i una espardenya vol dir que no tenim prou mitjans per a treballar, però això no impedirà pas que fem mans i mànigues perquè tot rutlli. Una andròmina inútil és fum de sabatots i quan volem fer fora algú de casa i no ens en sortim diem que no l’en podem treure ni amb fum de sabatots.

Abans, el qui manava en una casa era el qui portava les calces; ara –com que som molt moderns– diem que porta els pantalons, que encara que no ens ho sembli és la mateixa peça de roba. Alguns insults són ben bé fruit d’una altra època, com ara faldiller, aplicat a l’home que sempre va darrere les dones, o calçasses, de quan era malvist que un marit es deixés “governar” per l’esposa. Parlant de governar, si algú mana sense ésser gaire estricte és de la màniga ampla i si és molt rígid té la màniga estreta. Quan et tornes foll d’amor diem que estàs enamorat fins a les calces i si canvies d’actitud radicalment és que t’has girat com una mitja. Ep!, però quan el qui es mou de bàndol és un polític diem que s’ha girat la casaca o s’ha canviat de camisa. Els polítics, ara que en parlem, moltes vegades volen acontentar o atendre dues coses oposades, és a dir, fan ses calces a un i ses sabates a un altre. Els agrada desafiar i per això moltes vegades llancen el guant, però poques vegades el recullen.

Dominar aquestes expressions també és útil per a evitar castellanismes. Per exemple, no cal dir que hi ha moros a la costa si podem dir que hi ha roba estesa. I, quan trobem a faltar una cosa allà on sembla fàcil que hi sigui, no hem d’anar a casa del herrero, sinó a la sabateria: a cal sabater, sabates de paper. Parlant de calçat, dues locucions finals. Quan tinguem dubtes en una tria, el consell és clar: preu per preu, sabates grosses. I si una cosa és lluny o en un lloc estrany, l’haurem d’anar a cercar allà on Jesucrist va perdre l’espardenya.

Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó (i tan neta que la vol el senyor rector!).

Aquest article va néixer a partir d’una conversa (una veritable pluja de mots) amb Laura Gállego. Gràcies.