Vint-i-quatre morts i altres coses que no entenc

No acabo d’entendre per què ningú no parla dels vint-i-quatre morts que han causat els atemptats d’aquest agost a casa nostra i tothom o gairebé tothom prefereix comptar-ne només setze. És com si els terroristes no haguessin mort o s’haguessin fet matar, com si ens calgués negar-los l’existència fins i tot, o sobretot, en aquest recompte macabre. Com si, menyspreant-los, evitéssim de recordar que aquells assassinats els van causar persones com tu i com jo. Com si oblidant-ho poguéssim eludir les preguntes més difícils. Les que es feia, per exemple, l’educadora de Ripoll en una carta desconsolada que té el valor enorme que no cerca donar-hi respostes en fals.

No acabo d’entendre per quin estrany exercici de càlcul el president del govern espanyol i el seu estat en pes van desistir d’actuar per  emparar, al costat de les nostres autoritats, les víctimes i el conjunt de la societat que diuen servir. És com si s’haguessin resignat a ser espectadors d’un espectacle al qual assistien per compromís, incòmodes com intrusos a la casa d’un altre, estantissos en la paraula i en el gest. Sobretot en la tria de les paraules i els gestos quan van posar dislocadament l’accent en el concepte d’unitat. Dislocadament, perquè ha estat tothora massa clar que no era ben bé ni només ni sobretot la unitat contra el terrorisme el que els tenia i els té capficats. L’atemptat semblava que els era una excusa perfecta per a fer-nos beure a galet.

No acabo d’entendre –i és clar que massa que ho entenc– per què ens vam deixar arrossegar a manifestar-nos col·lectivament com ho vam fer, en una manifestació que recordava més les nostres contundents i pacífiques mobilitzacions contra la guerra que no una expressió de dol. Massa que ho entenc, que va ser una reacció fàcil al debat sobre la presència hipòcrita del rei d’Espanya. I és això el que no entenc: que acceptem amb tanta facilitat desplaçar fins al terreny més tòpic el debat difícil a què ens hauria d’obligar l’atemptat. No, no ens hi ajudarà retreure el comerç d’armes amb les monarquies del golf, l’imperialisme nord-americà a l’Orient Mitjà, la suposada guerra de religions o la qüestió pendent de la justícia social, per bé que tots i cadascun d’aquests factors hi facin algun paper. Tot és molt més complex i, alhora, més pròxim, terriblement més pròxim.

No acabo d’entendre, doncs, que resulti tan fàcil denunciar les manipulacions dels altres i que costi tant reconèixer que –és inevitable– tot ho instrumentalitzem tots a favor nostre. Sí, per a mi el gran mèrit que va tenir la manifestació del 26 d’agost és que va ser, també, a més a més, un petit assaig de l’Onze de Setembre: hem retornat al carrer, que és nostre, per dir que no tenim por –per més que tot plegat en faci– i tornarem a ocupar-lo sense por el dia 11 de setembre i més si cal. Sí, per a mi el 17 d’agost va plantejar el repte imprevist de si seríem capaços de governar-nos, i ens vam demostrar que ho som i que ho serem amb tota la dignitat. Sí, jo no tinc cap dubte –per un moment, ho confesso, aquell dijous fatídic m’ho vaig preguntar– que té sentit tot el camí fet fins aquí, i que cal que fem l’esforç descomunal que ens demana el tram breu que falta fins al dia 1 d’octubre. Per més difícil que ens el puguin posar les mentides fetes amb retallons de possibles veritats que publiquin El Periódico i tots els mitjans de desinformació que fan el seu joc, les amenaces de l’estat espanyol i els seus corifeus, la por dels nostres veïns i amics davant el gest incert i enorme que farem. Perquè el farem.