11.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 12.06.2020 - 10:52
El peculiar món polític madrileny es va despertar ahir angoixat quan comprovà que dilluns el Tribunal Constitucional espanyol podria obrir la porta a la retirada de la condició de diputats de vint-i-nou membres del congrés espanyol, gairebé tots independentistes o de Podem. La raó adduïda és que van jurar la constitució afegint-hi coses. Vox ho ha portat al Constitucional dient que això és il·legal i ja ho tenim. Sembla que ningú no s’esperava que dins el Constitucional hi hagués tants seguidors de Vox i ara tot són presses i tensió.
Si el Constitucional donàs la raó a Vox, vint-i-nou diputats deixarien de ser-ho, llevat que jurassen la constitució com Vox vol. O fins i tot –perquè Vox demana això– totes les decisions adoptades pel parlament espanyol serien invalidades, incloent-hi la votació que va fer president del govern Pedro Sánchez.
La cosa seria esperpèntica i encara ara resulta difícil d’imaginar. És terrible perquè amaga una nova versió de l’intent de colp d’estat judicial, persistent i incessant a Madrid, un colp que simplement va cercant de quina manera pot ser més efectiu. Uns quants diputats d’Unides Podem van fer servir fórmules alternatives, que també va fer servir Joan Baldoví i els diputats del BNG, Terol Existeix i el PRC. A més, evidentment, dels diputats independentistes catalans i bascs. Si el Constitucional anul·la els drets polítics de tots aquests diputats la majoria actual resta en l’aire.
Res que no sapiguem i que no haja estat avisat. Aquesta manera barroera d’alterar el vot popular amb un formulisme jurídic ha estat la clau de l’actual legislatura al parlament català i també al parlament espanyol, on no es va permetre que exercissen de diputats els presos polítics independentistes. Com tampoc no pogué ser investit el president Puigdemont, tot i que ho havien votat els ciutadans el 21-D, i es van vulnerar els drets dels diputats jutjats i exiliats fent que les formacions independentistes perdessen a voltes la majoria a la cambra catalana per l’acció irregular dels jutges. I no parlem de la inhabilitació apressada del president Torra, que ahir vam saber que el Suprem ha decidit d’intentar tan aviat com puga.
Però aquests mateixos socialistes que ara s’esparveren en veient com el monstre se’ls gira en contra, aplaudiren quan aquesta violació de drets es va cometre al Parlament de Catalunya. Tothom fou avisat que aquell precedent era molt perillós i ara s’ho troben i demanen ajuda. Ara. Per cert, enmig d’actuacions judicials que ja són dignes d’un ritual psicofònic: ahir el Tribunal Suprem espanyol va insistir que el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí han d’anar a Madrid a jurar la constitució espanyola. Ai, senyor!
De totes maneres, permeteu-me que us explique d’on ve aquest embolic, perquè hi ha coses que quan passaven als bascs, anys enrere, la major part dels catalans no les volien veure. I aquesta n’és una de ben clara i palmària. Perquè cal recordar que va ser un president del congrés socialista, i mallorquí, Fèlix Pons, qui va obrir la via que segueixen ara els colpistes, l’any 1989. Aleshores els tres diputats electes de Batasuna van jurar el càrrec ‘per imperatiu legal’ i tan sols basant-se en això els impediren d’exercir de diputats. Després van guanyar als tribunals, però la via que ara els socialistes temen i que era inexistent fins aquell dia, va restar oberta.
La incongruència i la incoherència tenen aquestes coses. Els socialistes ara diran allò que vulguen i es lamentaran d’allò que vulguen, però si tu remenes a favor teu les regles de la democràcia fins a posar en dubte les més bàsiques de totes després no t’exclames de què et puga passar. I és un fet, per exemple, que entre el 7 de maig de 2009 i el 15 de desembre de 2012 Patxi López va ser president del País Basc, l’única vegada que un socialista ho ha estat, tan sols gràcies a la prohibició a Batasuna de presentar-se, que va impedir-ne la presència en l’hemicicle. Totes les candidatures que va intentar l’esquerra abertzale van ser anul·lades pel Tribunal Suprem espanyol, i això permeté una de les tupinades electorals més escandaloses de la història. Hi va haver cent mil vots nuls de resposta, que haurien significat més de deu diputats, que haurien impedit la majoria artificial que va formar el PSOE… amb qui? Doncs amb el mateix PP que ara està tan content de fer servir contra el PSOE la lawfare que aprengué d’ells.
Amb tot, aquest fet no és el més greu, ni de bon tros. Supose que ho deveu recordar, però per si de cas l’explique. El 20 de novembre de 1989, la nit abans de prendre possessió de l’escó, el diputat de Batasuna Josu Muguruza va ser assassinat en un restaurant de Madrid a la vora del congrés, per dos pistolers. Quan detingueren l’assassí va resultar que era un policia d’extrema dreta. La sessió de constitució del parlament espanyol es féu l’endemà, amb un cínic minut de silenci com a referència màxima d’allò que havia passat la nit anterior. Però el 4 de desembre, dues setmanes després de l’assassinat, fou el dia que va passar l’escena que els explicava abans, quan Fèlix Pons va decidir, amb la fredor literal d’un enterramorts, que els diputats de Batasuna tirotejats, entre els quals el substitut del diputat mort, deixaven de ser-ho i eren impedits d’exercir simplement perquè no havien jurat la constitució d’Espanya com el PSOE volia. I tots, gairebé tots, van callar.
D’allò ve açò i qui juga amb foc es crema. La democràcia no pot ser rebregada i anul·lada per raons partidistes sense posar-la en perill a la llarga. El socialistes tenen la culpa d’haver obert aquest camí i a mi que no em cerquen ara per defensar-los…