Vint-i-nou diputats en l’aire, ara? Qui juga amb foc es crema

A hores d’ara ja ho haurien de saber. No són dels bons. Són un govern socialista-comunista, segons els mateixos que ara els acabaran fent fora. Rojos. Els mateixos que eixien en la conjura del traslladat Franco. Conjura “judeo-masónico-ácrata-comunista”. Mira si són dolents que en la conjura ixen, i els separatistes, no. Però que no esperen res, d’aquells que ja ho sabíem i els ho havíem advertit. Si se li vol posar banda sonora, “l’aprenent de bruixot”. Poema simfònic de Paul Dukas.

I els Comuns-Podemos tampoc aprenen.
Voten a favor del suplicatori de Laura Borràs,
donant per vàlid un informe que és, com a mínim igual que l’informe contra el delegat del govern del que tan es queixen ells mateixos.
Uns informes esoterics amb els dos casos.
Respongueu Podemos i PSOE.
La Unitat d’Espanya cal pagar-la a aquest preu?
El preu de involució i la misèria i potser l’expulsió d’Europa ?
Tornar a la misèria de la postguerra?

Martin Luther King va dir : ” No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica, el que més em preocupa és el silenci dels homes bons”. I qualsevol pot entendre que volia dir que es creuen bons, però el seu silenci és tant cruel com les accions dels primers, perquè els legitima. Tot el que els passa és poc en comparació del que mereixen. A mi que tampoc em busquin per defendre´ls. La llàstima és que sempre ens arrosseguen a nosaltres, en aquest cas als nostres diputats. Sempre sóm doblement castigats. Aquest femer d´Estat és un no parar de degradació i misèria moral. I ER, CUP i Comuns volen enviar a Laura Borras a les seves urpes. No tinc paraules. Ahir dèies Vicent que la nostra capacitat d´aguantar és inmensa, però si no comencem a sortir al carrer i canalitzar la ràbia i la impotència, no sé què serà de nosaltres. Especialment dels que patim les coses, els rufianets no em preocupen, em preocupa la gent que de debò es fa responsable de la seva petita parcel.la de culpa del que deixarà en herència als que vénen.

Què voleu que us digui?
Si, ja sé allò de que ‘sense que es resolgui el problema d’Espanya a Espanya, el problema de Catalunya tampoc es resoldrà’. Potser si, potser no.
Però tot aquest cafarnaum que s’està girant als dits d’esquerres, com que em pilla lluny, molt lluny i la veritat és que tant se me’n fa els maldecaps i la paüra que els hi deu estar entrant davant la possibilitat d’haver-se d’enfrontar a una maquinària policial i judicial absolutament anàrquica, capriciosa i sobretot maligna, al millor estil de les dictadures bananeres.
Després d’haver permès, gaudit i justificat la fantochada del judici als Jordis i la resta, què voleu? Ara jo també puc dir que gaudeixo, permeto i justifico aquesta situació. O no?
La dita diu ‘a todo cerdo le llega su San Martín’ i jo en sóc fan dels embotits de Vic.

Demà mateix, al carrer i sense sou.

No és mereixen res més, no els vam votar perquè anessin a apuntalar el règim. I que surti a la llum definitivament el que hi ha, que ho vegui tot el món. Llavors, els catalans hauriem de decidir si ens deixem aixafar i humiliar o ens revelem. Passaria el primer, està clar.

Però no, no passarà, se’n guardaràn prou bé de fer fòra els que blanqueixen la “democràcia espanyola”, és un montatge, una obra de teatre, on els actors per molt que vulguesin no podrien canviar el guio i tots en són conscients, i bén pagats.

Perquè no dimiteix el conseller Buch? Perquè no dimiteix la consellera de sanitat?….tan ells com nosaltres sóm conscients que no pinten res, són uns titelles, i tot i sabent-ho no dimiteixen, perquè?. I això és extensible a molts altres casos.

Els pobles colonitzats, al llarg del temps és tornen porucs, conformistes i covards, això també ho saben ells i nosaltres, amb l’afegit de que els catalans tendim a ser bastan submissos, obedients i enveijosos.

Dos exemples, a l’ANC, lluites personals, de colectius i el ganivet a la faixa. A OMNIUM, submisió total i absoluta.

Quan sommiem, sortim de les costures habituals, la independència és un sommi al que ens volem agafar per no veura el mirall trencat que ens envolta i la impotencia abrumadora que ens immovilitza.

Efectivament: CiU es va abstenir en la Llei de Partits, la que inicià el “tot és ETA”,mentre el PNB no ha votat mai a favor de mesures semblants. Ara moltes persones s’enduen les mans al cap perquè la nació basca sembla callar i esperar davant l’escalada castellana contra els Països Catalans, però ens fan enveja. Si hi hagués reciprocitat per part nostra, sempre els tendríem al costat, i així sí guanyaríem. Tan sols una anècdota: a Euskal Herria sempre he trobat la llengua catalana, hi ha qualque museu, o servei multilingüe als PP.CC. en basc? Jo no el conec!

Sí, Vicent. És el que passa quan no es té ni principis ni vergonya, com és el cas espectacular del PsoE, i en part també de Podemos. En quant a aquests darrers no té cap eficàcia posar-se de perfil i jugar a la equidistància. Ni cap sentit. Quan es trepitjen drets humans bàsics i elementals no hi ha equidistància que valgui, perqué és col·laboracionisme pur i dur amb els tirans i opresors. Davant de certs fets només hi ha una única posició decent i coherent: la denúncia clara i contundent amb paraules i amb fets, sobretot amb fets! No hi pot haver matisos ni elucubracions perquè són sempre, sempre, culpables. El terrible video que ahir vas adjuntar no admet equidistàncies ni silencis. I si calles o si “matitzes” estàs obrint un forat a la societat que mai més recuperaràs. I ja no diguem si a més col·labores. O s’esclafa la serp quan encara és dins l’ou o la serp se’t acaba menjant!

Per això el “problema” català no té ni tindrà solució fins que s’acabin els silencis i les col·laboracions. I aquest que en realitat és el problema espanyol, tampoc té ni tindrà solució fins que s’abjuri solemnement del que va passar l’octubre del 17 a Catalunya per part de l’estat espanyol; no únicament per part del gobierno sinó també per part de la monarquia, de la justícia, de la policia i gc; fins que totes auestes institucions demanin perdó als ciutadans. I actuin seguidament en conseqüència, sense dubtes i amb diligència.

M’agradaria afegir alguna cosa de cert nivell. És el que em demana el cap en cada editorial. Però, mira, no. No vull. Em deixo portar per les vísceres. Ben d’acord amb els comentaris contundents dels companys :

en Josep Almar :
“Com pitjor, millor.
No mereixen cap respecte”

i d’en Josep Blesa :
“Què voleu que us en diga?

A mi allò d’España i el seu estat regnícola m’ho mire amb el mateix distanciament que l’assassí Erdogan fa barbaritats amb kurds, armenis i turcs inclosos.

Amb incredulitat i somriure burleta. No paga la pena ni el temps d’esmerçar el que costa escriure aquestes línies.”

Ja està. Més clar, impossible.

Segueixo sense entendre com un suposat error de forma pot invalidar els actes i decisions preses arran.
Que canvia la composició de la Cambra, la investidura del “Gobierno más…”, les decisions del poder executiu…?
Doncs serà perquè es volen deixar robar la cartera.
Els errors materials o de fet es rectifiquen i els actes derivats queden convalidats. M’hauria agradat que VW i l’editorial del seu director hagués sospesat aquesta possibilitat, per desmentir-la. No sé si l’encerto, només sé que m’és igual si els veïns es barallen i volen robar el “Gobierno más…” No vull caure en la llufa política que si no estintolem el “progre” vindrà el “fatxa”, perquè aquest mai se n’havia anat i per això la progresia era una façana impotent i fins i tot muda. La societat espanyola està malalta de mort, i acabarà tenint allò que busca de bursada.

Una constitució tendenciosa, protectora de la iniquitat més perversa i feta només per a una mínima part d’espanyols comença a emanar els seus gasos pestilents del cadàver espanyol. La primera bafarada és que la mateixa constitució és falsa “per se”, per poc representativa i ser per coercitiva des del seu principi, i dóna a tots els organismes creats pel franquisme la seva invulnerabilitat i bloqueig. Ara ja és igual, perquè espanya torna inexorablement a allà d’on ve: a la mentida, el crim i el cainisme més abjecte que en ser acceptat per una trista i decadent Unió Europea que es deixa infectar de feixisme, i que no s’atreveix a protegir la democràcia catalana quan tocava, ha caigut en la xarxa més vil de la màfia espanyola i europea. Ara, quan la fatxenderia espanyola destrueixi els Parlaments o els inutilitzi i porti el país al col·lapse absolut, espanya s’haurà suïcidat definitivament. Per a salvar-la el PSOE només podia atacar i invalidar tota la judicatura ultradretana que mai ha entès ni ha provat d’entendre el que és la democràcia, i en segon lloc inhabilitar a tota la ultradreta per no ser democràtica transformant el franquisme en un delicte d’Estat. Si no s’ha atrevit a fer-ho o l’IBEX 35 i l’Opus no l’han deixat, ara que reculli els fruits enverinats de la planta que ha adobat tan amorosament. No era amb l’antidemocràcia amb qui s’havia de recolzar. PSOE=RIP

Totalment d’acord amb el comentari deL Sr.Jesús Estremira; quan el bascos els varen masacrar, com bé comentes Vicent, a on estavem els catalans? i això de la presència de del català en els museus i institucions, per qüestions de feina ho puc confirmar, assumpte que no hi ha aquesta reciprocitat.
Amb respecte els franquistes del PSO€, tenen molt a veure amb la situació actual, el drama és que tant el ER com PDCAT no tenen cap problema a pactar que tinguin mes més poder a Catalunya o fer-lo president amb el cínic i faxenda Pedrito.
Però també cal recordar els seus votants, que fa que el franquistes del PSO€ tingui la presència i força a Catalunya; aquest que es manifestant cantant a por ellos oe, oe; tot plegat ja no saps cap a on senyalar; Qui estigui lliura de pecat que tiri la primera pedra.
Pobra Xirinacs, el veuré tanta hipocresia i decennis, va preferir fer el traspàs

Intel.lectualment parlant, qui tot fent la lawfare deixa de ser jutge perd la consideració institucional que és inherent en tot pacte constitucional i es converteix en soldat de part. Els soldats prenen partit i són part d’una acció quan aquesta esdevé. Tot plegat s’ha de veure fins on apunta, però és evident la incompatibilitat entre l’acció de guerra i la institució legal en un estat de dret. I és evident el dret de defensa davant una acció de guerra, de part i contra els principis unicersals de llibertat de pensament i de representació política. Així ho ha sigut en molts llocs.

DEL LAWFARE A LES LLEIS FRANQUISTES…?

Vint-i-nou diputats és més o menys el que separa un parlament netament feixista del segle XXI de la mascarada democràtica que pretén ser el govern actual sempre vigilat i controlat per l’Estat. Qualsevol pretext és bo per al cop d’Estat. Aquí el tenen, i ara què faran Sánchez i Iglesias?

L’entusiasme feixista desenfrenat en desenfundar aquestes armes antidemocràtiques que disparen lleis brutes, ja no només afecten l’esquerra abertzale o l’independentisme català, sinó que cada cop més afecta qualsevol força democràtica. Aquesta ampliació de la base reprimible tindrà les seves conseqüències perquè van com embogits per tapar la crisi sense retorn de l’Estat espanyol-

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. Impressionant l’aportació històrica de l’editorial dels precedents de tot plegat. Bona feina periodística companys-es.

Ahir Quim Arrufat deia a l’entrevista en aquest mateix mitjà: “Recordo especialment el consell polític de Perpinyà, on vam presentar un document de candidatura político-cultural per a les europees. Curtcircuitem Espanya. Entre altres coses, volíem Anna Gabriel al Parlament Europeu. Doncs no tan sols vaig perdre, aquell dia, és que aquell consell polític em va decebre enormement per la càrrega de bel·ligerància, negativisme, i de ‘me la sua tot’. Recordo gent aixecant-se de la cadira i fent gestos amb dit acusatori. La nostra proposta va fer el rècord històric de vots negatius. Vaig sortir-ne sense entendre res.”

Ahir un servidor va escriure el seu comentari en aquest fòrum abans de veure el vídeo que s’incloïa en l’editorial. Feia temps que no en veia d’imatges de l’1-O i em vaig sorprendre encara de com em colpeixen. I em va sobrevenir la idea que una part important del nostre trauma ve, a part de les hòsties i de la indiferència d’una part important de la societat catalana i espanyola, de com els polítics han menyspreat aquell acte de fe. I me’n faig creus que encara pretenguem enganyar-nos a nosaltres mateixos seguint amb uns líders que ho van engegar tot a rodar.

Si dic això, que aparentment no guarda relació amb l’editorial d’avui, és perquè cada vegada que el nostre director ens delecta amb un episodi més d’allò que ell mateix anomena “moment Txornòbil,” no puc evitar pensar que només que ens organitzéssim una mica els podríem fer molt i molt de mal. Perquè no sé si és “moment Txornòbil” o no, però és constatable que l’estat es troba en un espiral en què hi regna el descontrol i és incapaç de dissimular ni una mica que és una democràcia normal i corrent. Però per fer-los mal ens hem de recosir i no ho farem ni amb aquests líders, ni amb crides retòriques a la unitat.

El Sr. Puigdemont també tenia l’oposició de la Justícia, és cert. Però també la tenia a dins de casa amb “los chicos de Rufian”. Recordeu que no van fer res, ni van moure un dit. Ans el contrari. Com no han fet, ni faran, ni faran, ni faran, res pel President que comanda el Govern en el qual ells hi seuen a taula. A Catalunya, des de fa molts, molts anys ens agrada ser els primers de la classe. Agradar al mestre o a l’amo. Allò que en dieun en castellà: “el repelente niño Vicente”. Quan les primeres retallades, el senyor Mas i el senyor Mas Culell van sortit tots cofois demostrant a l’amo que bé que ho feien “retallant”. Que bons administradors de les restes que ens queden desp´res dels 50 milions d’euros que volen cada dia. Quan la Justícia diu “quiets i a casa”, els d’ERC són els primers de fer els deures. No cal que els hi diguen res. Si TV3 es va salvar del 155 es perquè no calia. Amb una mirada des del centre i una amenaçada de perdre la feina: més autonòmica que mai. Em descuidava el sector Acadèmic. El sector academic surt en tromba, “al unísono” que diuen ells, contra una persona privada, fent-li mobbing, perque aquesta persona s’atreveix a plantejar una fet tant evident com que des d’España ens han manipulat i grapunejat la història dels catalans. Els primers de la clase…de l’Espanya castellana, sens dubte…I sobretot, quan ens manifestem, ni un paper a terra…Que ens passa als catalans?

No tinc estil redactor ni un vocabulari técnic per a que les meves paraules no sonin infantils, sol puc dir , com a antiga socialista convençuda i avui renegada, que el país que ens apreta és un ball de bastons molt temible pel seu afany de poder i massa temerós de la dreta espanyola.
Canvio de registre per a dir que, tot i ser conscient de la bestiessa que vaig a escriure , els bascos se n’han sortit a un preu molt alt al llag dels temps, però van guanyar, els catalans negociant sense comtrapartides, parlant i amb bones actituts no aconseguim res. No estic activant la violència, però sí actes pacífics més ferms.

És la paradoxa de la democràcia. Defensar els drets democràtics dels qui no ho son, pot acabar amb la mateixa democràcia.
Si, a més, com el cas d’Espanya, aquesta democràcia no és més que un aparador, el totalitarisme latent en l’adn de tota la societat espanyola, aflora en rascar la superfície (a por ellos).
“No paga la pena ni el temps d’esmerçar el que costa escriure aquestes línies” Company Blesa dixit.
PS Respecte als ‘nostres’ diputats allà, hi veig com una certa justícia poética…

En una entrevista recent la Neus Torbisco va dir que a Espanya tot esclatarà.
La capacitat d’aguantar que lloa el Vicent s’ha de convertir en capacitat de confrontar.
Els polítics seran perseguits i decapitats un darrere l’altre, però no es pot decapitar un moviment de milers i milers. Si la ciutadania lidera, arrossegarà figures polítiques o n’engendrerà de noves.
Mentrestant, Espanya va acumulant veredictes contraris als tribunals europeus. Es tracta de què l’acció judicial exterior i la revolta interna se superposin. És la suma més alta a la que podem aspirar.

TAL FARÀS, TAL TROBARÀS

Al final acabariem rebent els de sempre i això no ho vull o em passa allò que en diuen: “vols i dols”.

Podeu imaginar com riuriem (abans de rebre) si d’avui per demà desapareguessin del parlament espanyol vint i nou diputats i de rebot quedessin anulades totes les lleis que es van aprovar i també la pujada al poder de Pedro Sanchez.

“Allende las fronteras” també riurien. I tots plegats nedariem en el liquid provinent de la bufeta. Pujaria el nivell del mar i sería un desastre ecològic. Quin fart de riure. Sería massa.

Voldria escriure molt, per que hi ha molt per dir, però ja m’he cansat de la por a no fer una ruptura quant tocava, i ara a fer lo que cal per fer net de franquistes en els poders, que ens porten a una confrontació brutal.

Si jo fos de P. Sanchez, miraria quants juristes i quant militars tinc fidels, -crec que no gaires tal i com s’escampa la taca de Vox-, i ho miraria, per que a ben segur aviat l’hi farà falta.

Hi ho deixo aquí, per que tornaria a repetir, lo que cal i que es la única manera de matar al monstre verd per sempre, per que per més que a Espanya i aquí, es vulgui defugir, no hi ha altre manera. I com més aviat es faci molt millor, abans que el monstre segueixi covant més ous de serp.