Vint-i-cinc anys de l’ONU dels pobles no reconeguts

‘Es calcula que al món hi ha uns sis mil cinc-cents grups ètnics i pobles, però en canvi a l’ONU només hi ha una mica menys de dos-cents estats. Hi ha alguna cosa, doncs, que grinyola.’ Amb aquesta evidència, Fernando Burgés va començar la seva intervenció al sisè New World Summit a Utrecht, fa dues setmanes. Forma part del secretariat de la Unrepresented Nations and Peoples Organization (Organització de Nacions i Pobles No Representats, UNPO), un organisme internacional dedicat a la promoció de la no-violència, els drets humans i l’autodeterminació constituït actualment per quaranta-dos pobles indígenes, minories i territoris no reconeguts i ocupats de tot el món.

L’UNPO, que es va crear fa exactament vint-i-cinc anys per donar servei als milers de pobles i nacions sense representació internacional, és i no és una alternativa a l’ONU, segons Burgés: ‘Sí que ho som, si es mira l’UNPO com una plataforma democràtica a disposició dels seus membres que, altrament, no en tindrien cap. I no ho som perquè no treballem per destruir el sistema actual; l’UNPO és una organització pacífica i de cap manera no vol establir una guerra contra els estats.’ Això sí: ‘Cada dia treballem perquè l’ONU i la resta d’organitzacions internacionals siguin més democràtiques, i perquè els nostres membres hi puguin tenir veu.’

Aquest ‘experiment polític únic’, com el va definir Burgés, va néixer precisament el 1991 a l’Haia (Països Baixos), en el context de la desmembració de l’URSS, amb la intenció de desafiar diàriament la comunitat internacional quan fa l’orni respecte de la violació dels drets de molts pobles i nacions del món: ‘La nostra tasca és intentar de visibilitzar els invisibles.’

Sobre el naixement i els membres fundadors de l’UNPO, els serveis que els ofereix, els principals assoliments en vint-i-cinc anys d’història, les perspectives de futur i la seva visió del procés independentista català, en parlem en aquesta entrevista amb un altre membre del secretariat, Tommaso Nodari.

—Com i quan va sorgir la idea de l’UNPO?
—L’11 de febrer de 1991 representants de quinze nacions i pobles de tot el món es van reunir al Palau de la Pau de l’Haia amb una idea revolucionària entre mans. Com a representants de nacions ocupades, pobles indígenes, minories i poblacions vulnerables o privades de drets, el seu objectiu era de crear un fòrum internacional on les nacions i pobles no reconeguts del món poguessin expressar els seus greuges legítims i fer-ne d’altaveu. Amb l’ideal de pau per a tots els pobles i el respecte universal dels drets humans, es van aplegar aquell dia a les escales del Tribunal de Justícia Internacional a l’Haia en un pacte en favor de la pau mundial. El fruit de la trobada va ser el naixement de l’UNPO, un organisme tan crucial actualment com fa vint-i-cinc anys.

—Quins van ser els primers membres?
—Els membres fundadors de l’UNPO van ser el Tibet, Taiwan, el Kurdistan, el Turquestan Oriental, Letònia, el Tatarstan, Palau (Belau), els pobles aborígens d’Austràlia, la Cordillera, Papua Occidental, Estònia, Armènia, Geòrgia, la minoria grega d’Albània i els tàtars de Crimea.

—Què fa l’organització per ajudar la quarantena de membres actuals?
—L’UNPO ofereix una via de defensa a escala internacional de les nacions i els pobles exclosos de les organitzacions multilaterals. L’UNPO representa els seus membres tant dins d’organitzacions regionals com d’abast mundial. Les nostres accions inclouen des d’esdeveniments i reunions per a augmentar el coneixement i la consciència sobre algunes de les comunitats que representem fins a la implicació en la resolució de conflictes i l’observació en processos electorals i referèndums. Sovint també tenim relació amb els organismes de l’ONU més vinculats amb els drets humans i hi enviem informes alternatius quan s’investiguen estats d’on són alguns dels nostres membres. També portem a terme petits projectes de desenvolupament en comunitats indígenes de l’Àsia, l’Àfrica i Sud-amèrica, i organitzem cursos de diplomàcia, activisme legal i consultoria, protecció i promoció de drets humans i principis democràtics, relacions amb els mitjans i metodologies no violentes. La majoria de les nostres activitats impliquen la interacció amb l’ONU i el Parlament Europeu, on l’UNPO introdueix una perspectiva singular i única als fòrums mundials. I com a canal central de comunicació entre els pobles i la societat civil planetària, el secretariat de l’UNPO també s’ha imposat d’informar les organitzacions internacionals, els governs, les ONG i els mitjans de comunicació sobre les accions dels seus membres.

Resumint, el nostre objectiu és conscienciar sobre violacions de drets humans en les comunitats humanes més ignorades del planeta i ajudar-les a accedir a les institucions internacionals, perquè pressionin els seus estats. Per exemple, gràcies a la nostra pressió el Parlament Europeu va aprovar una resolució que va fer aturar la política d’expropiació de terres al poble oromo que practicava el govern etíop. A més, ajudem els nostres membres a accedir als organismes internacionals que vetllen pels drets humans a l’Haia, Ginebra, Nova York, Washington i Brussel·les.

—Com s’organitza internament, l’entitat?
—L’UNPO té actualment quaranta-dos membres, que hi són presents amb  tipus diferents d’organitzacions que representen nacions o pobles (des de fundacions a ONG, passant per partits polítics, governs, etc.). Els membres es reuneixen una vegada cada divuit mesos en assemblea general, que deté el poder legislatiu de l’organització. El secretariat general en té el poder executiu i rep l’assistència en la seva tasca del secretariat i la presidència, composta per un grup d’onze membres elegits per l’assemblea general.

—Quins han estat els principals objectius assolits per l’UNPO aquests vint-i-cinc anys?
—El nostre assoliment més important ha estat ajudar a introduir els drets humans a tot el món, sobretot entre els pobles minoritaris i exclosos del poder en països on no es respecten aquests drets ni l’estat de dret. Mirem d’eixamplar la informació sobre abusos de drets humans entre els grups més vulnerables, que ben poques vegades reben l’atenció dels mitjans internacionals. D’una altra banda, alguns dels nostres membres pertanyen als anomenats països desenvolupats i els nostres esforços també s’adrecen a fer sentir la seva veu i mostrar escletxes democràtiques en els estats on es troben.

Alguns dels membres primerencs de l’UNPO ara tenen cadira a les Nacions Unides (Armènia, Estònia, Geòrgia, Letònia, Palau i Timor Oriental) o han vist incrementar notablement el seu reconeixement internacional, i això també és un gran èxit. Amb tot, quan nosaltres pensem en l’autodeterminació ens referim a tots els seus vessants i molts dels nostres membres no tenen la independència com a principal ambició. Uns altres resultats importants de l’UNPO són haver aconseguit més conscienciació sobre lluites d’algunes comunitats, l’èxit d’alguns dels nostres projectes de desenvolupament i les campanyes de defensa i els acords a què han arribat algunes comunitats amb els governs dels seus estats.

—I què n’espereu, dels vint-i-cinc anys vinents?
—Tenim l’esperança d’ajudar a resoldre alguns dels centenars de conflictes no resolts relatius a nacions i pobles oprimits. I, més en general, volem ajudar a conscienciar encara més sobre la importància del dret d’autodeterminació, com també de la preservació i promoció de les cultures, llengües i tradicions minoritàries o minoritzades.

—Seguiu el procés independentista català?
—En efecte, el seguim de prop, com també seguim de prop el cas escocès. Creiem que tots dos són exemples molt avançats de l’expressió del dret d’autodeterminació i poden ésser models per a unes altres comunitats. A més, treballem en contacte amb moltes organitzacions catalanes i membres del Parlament Europeu que sempre han donat molt de suport a algunes de les lluites que protagonitzen els nostres membres.