Vint anys sense Tete Montoliu, un home sense manies

Un vespre de final de març, el Telenotícies de TV3 va informar que en la seu de l’ONCE de Barcelona s’acabava d’inaugurar un espai dedicat a un dels socis més il·lustres de l’entitat: el Racó d’en Tete Montoliu.

Potser són manies meves, però crec que mai no parlarem prou d’en Tete ni sabrem valorar justament la seva gegantina dimensió de músic de jazz que durant més de quaranta anys es va passejar amb èxit pels escenaris de més prestigi i solera d’arreu del món. Per això penso que qualsevol iniciativa encaminada a difondre la seva personalitat i l’extensíssima obra que va deixar enregistrada val la pena que sigui coneguda. Com, per exemple, aquest Racó d’en Tete, que els directius de l’ONCE varen voler que obrís la porta el 28 de març. El dia exacte que, si no ens hagués deixat fa vint anys, el gran Tete celebraria l’aniversari del seu naixement, esdevingut el 1933.

Miquel Jurado, el biògraf
A part dels records personals que cadascú pugui atresorar a propòsit de Tete Montoliu –a mi, per exemple, em fa gràcia evocar un locutor de Ràdio Barcelona dels anys cinquanta que cada vegada que havia d’esmentar-lo l’anomenava Teté, accentuant la e que no tocava–, a part d’aquests records, dic, em sembla que cal reconèixer la feina de divulgació feta des de fa molts anys pel periodista Miquel Jurado que, a part d’un munt d’articles i entrevistes, ens ha deixat dos llibres imprescindibles per a acostar-nos a la personalitat del nostre jazzman més universal.

El més proper en el temps és Tete. Quasi autobiografia, editat per Proa i publicat el 1998, un any després de la seva mort. El segon pertany a la sèrie Diàlegs a Barcelona i recull una conversa entre Tete Montoliu i Miquel Jurado transcrita per Patrícia Gabancho i publicada l’any 1992 per l’Ajuntament de Barcelona.

Dos llibres singulars perquè aconsegueixen una cosa no gens fàcil (i menys en una persona de caràcter tan especial com en Tete): fan que el lector el senti expressar-se gairebé com si el tingués al davant bevent un whisky mentre amb la mà esquerra va acaronant a l’atzar les tecles del piano.

Una discografia de llarg recorregut
Un dels encants del Racó d’en Tete, sobre el qual entraré en detalls més avall, és contemplar una de les parets ocupada íntegrament per un centenar llarg de portades dels seus discos. No crec que hi hagi ningú que pugui garantir que coneix tota l’obra que va arribar a enregistrar el nostre músic, però sí que puc dir que després d’un examen una mica detallat no m’ha semblat detectar-hi cap absència notable.

Més encara: hi he trobat alguns discos que m’estimo especialment, com ara els que va enregistrar el 1965 amb Núria Feliu i l’any següent amb la deliciosa (i injustament oblidada) Elia Fleta. També el disc de boleros amb Mayte Martín i altres joies com Lush life, els dos A tot jazz, Tete!, Recordando a Line, Vampyria, Tète à Tete i l’esplèndida sèrie de quatre discos The music I like to play, enregistrada a Milà entre 1986 i 1990, amb un esment molt especial al tercer volum dedicat a versions de Thelonius Monk.

Un final ‘in bellezza‘
Ara que hi penso, no estic segur que a en Tete li fes gaire gràcia la manera que m’he empescat de definir els seus últims anys amb aquesta expressió tan italiana de finire in bellezza, però el cert és que la irrupció de la malaltia que va posar fi a la seva vida va tenir lloc en un moment especialment inspirat de la seva música. Un moment del qual tenim la immensa sort de disposar de testimonis discogràfics que avalen el que dic.

Fem una mica de cronologia: el 28 de març de 1996 Tete Montoliu va reunir per sorpresa una vintena d’amics en els estudis KS per celebrar que aquell dia complia seixanta-tres anys i, alhora, mig segle de presència en els escenaris. Va saludar tothom, va seure al piano… i va oferir una suite de cinquanta-cinc minuts amb deu temes propis i dos més de Joan Manuel Serrat –’Paraules d’amor’ i ‘El meu carrer’– senzillament irrepetible. Començant per un estimulant ‘Blues for Woody’ i acabant amb un juganer ‘Divertimento’, festival de tècnica totalment improvisat i només a l’abast d’un creador savi i lliure com era en Tete.

En acabar aquella sessió –de la qual ha quedat el disc T’estimo tant, editat el 1999– va anunciar als amics que l’acompanyaven que l’any següent llogaria el Palau de la Música Catalana per celebrar amb molta més gent el seu seixanta-quatrè aniversari.

Pocs mesos després, més concretament els dies 1, 2 i 3 de juliol de 1996, al convent de Sant Agustí, va enregistrar en directe el disc Free boleros amb la veu de Mayte Martín. Un projecte una mica especial perquè sis anys abans havia tingut una primera edició amb format de disc d’estudi que mai no va arribar a veure la llum.

Però un mal dia de principi de novembre, Tete Montoliu va haver d’ingressar amb urgència a l’Hospital Clínic. Allò que primer van diagnosticar-li com una arítmia va ensenyar el seu veritable rostre poc després: un carcinoma pulmonar força desenvolupat que era, de fet, una sentència letal. I, a més a més, a curt termini.

En aquest context, el concert del Palau –que va haver de fer-se el 21 de març de 1977 perquè la sala estava compromesa el dia 28– va revestir unes característiques de comiat que a ningú no se li van escapar (amb una paradoxa addicional: era la primera vegada que en Tete feia un concert en solitari –el piano i ell– al Palau de la Música de la seva ciutat).

El personal del Clínic, convidat d’honor, ocupava la major part de l’aforament i allí mateix, durant una hora i quart, Tete Montoliu, vestit de rigorós esmòquing, va oficiar una emotiva cerimònia de balanç i recopilació amb un repàs als músics que havien estat els seus referents –Duke Ellington, Dexter Gordon, John Coltrane, Thelonius Monk i Charlie Parker– més uns quants temes propis que no m’estic de qualificar-los de pàgines d’or de la seva obra com a compositor: ‘Muntaner, 83 A’, Jo vull que m’acariciïs’, ‘Apartament 812’ i l’imprescindible i delicada ‘T’estimo tant’ dedicat a la seva dona Montserrat García-Albea.

L’enregistrament complet d’aquell meravellós concert ha quedat plasmat en el disc Palau de la Música Catalana. Piano solo 21.03.1997, publicat dos anys després.

Finalment, el diumenge 24 d’agost de 1997, d’aquí a pocs dies se’n compliran vint anys, el gran Tete Montoliu va abaixar definitivament la tapa del piano i ens va deixar una mica més tristos i desemparats.

El Racó d’en Tete Montoliu
L’espai que l’ONCE ha dedicat a recordar Tete Montoliu té un objectiu molt clar: acostar el visitant a la figura d’un artista de talla universal que no va perdre mai la referència de la seva ciutat i el seu barri de l’Eixample al qual sempre acabava tornant.

Així doncs, aquesta doble línia que uneix el músic d’èxit i l’home que estimava la seva quotidianitat ens arriba per mitjà d’uns dos-cents objectes i documents personals de tipologia molt variada. Hi trobem, és clar, el seu piano, i al costat, perfectament plegats i a punt, l’esmòquing, els pantalons, la camisa, la faixa de seda i el llaç que portava en el concert del Palau.

Al costat d’aquests elements hi ha unes quantes vitrines on s’exhibeixen els seus aparells de ràdio, rellotges, partitures, ulleres, plaques honorífiques, cartells de concerts, fotografies, caricatures, pintures dedicades i condecoracions com la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i la insígnia d’or i brillants del Barça, el club de la seva ànima.

També hi ha documentació diversa que mereix una atenció més detallada per part del visitant i de la qual destacaria l’esborrany –a màquina i en paper de ceba– d’una airada carta escrita l’agost de 1956 per Vicente Montoliu, pare d’en Tete, a Xavier Cugat en la qual protestava pel fet que el músic gironí s’havia compromès primerament a incorporar el jove pianista en un dels seus espectacles i després se’n va desdir. Es desconeix si l’esborrany va convertir-se en carta tramesa al seu destinatari i si finalment Cugat va complir, o no, el seu compromís.

El Racó està dissenyat amb sobrietat i nitidesa. I, com no podia ser altrament, disposa d’uns quants recursos adreçats als visitants amb deficiències visuals com, per exemple, la reproducció a terra, a tall de fil conductor del trajecte per l’exposició, de la partitura amb el tema central de ‘T’estimo tant’. Un trajecte que comença just a l’entrada de l’espai i que s’acaba, és clar, al costat del piano, el receptacle final d’aquelles notes. En aquest sentit, em sembla oportú esmentar la bona feina desenvolupada per Lluís Tarragó, que ha estat el comissari del projecte.

La mostra del Racó d’en Tete Montoliu té caràcter permanent, però per l’especial naturalesa del material que s’hi exhibeix, les visites, individuals o en grup i sempre gratuïtes, s’han de demanar prèviament al departament de Cultura de l’ONCE. N’hi ha prou enviant un correu a catconfirma@once.es.

Independitzar-se d’un país al qual no es pertany
Al començament deia que tenia la impressió que encara en sabem poc, de la manera de pensar i d’exercir l’ofici de Tete Montoliu. Un home que no tenia manies a l’hora d’expressar-se. I no solament amb el piano. En el diàleg amb Miquel Jurado editat el 1992, tot parlant de la seva profunda catalanitat, deia: ‘Jo no em puc independitzar d’un país al qual no pertanyo. Jo no sóc espanyol. En tot cas ho podem arreglar dient que Catalunya és un país dintre d’un estat. És la solució més fàcil, però jo no puc fer res per a canviar-ho. A mi m’agradaria molt tenir un passaport per anar a Madrid.’

Un home d’idees clares que ha inscrit el seu nom en el firmament dels grans mites del piano i del jazz. Vegeu, si no, què opinava Tete Montoliu sobre el seu ofici, unes paraules que em semblen la millor manera de tancar aquest article de recordatori, ara que farà vint anys que ens falta: ‘Jo sóc una persona que no toco el piano. I em molesta molt que hi hagi músics que diuen “anem a tocar”, em molesta horrors. El piano és un mitjà d’expressió, una forma d’explicar coses. Jo tracto d’explicar coses quan sóc al piano, no el toco. En tot cas l’acarono, el magrejo o me’l foto. Quan no tinc ganes d’explicar coses és quan em surt el senyor que ha estudiat deu anys en un conservatori, que s’ha rigut dels mestres, que se’n fot de la música i llavors aplica la tècnica, que és el més fàcil que hi ha. I la gent es pensa que toco bé, però no estic dient res, simplement faig una nota darrere d’una altra.’