30.10.2015 - 02:00
|
Actualització: 12.11.2015 - 02:36
‘Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà, després d’haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política, en el context del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l’entesa signada el 12 de juny de 1995?’ Aquesta era la llarga pregunta a la qual havien de respondre sí o no els quebequesos avui fa vint anys, en el segon referèndum sobre la independència d’aquesta província francòfona respecte del Canadà. I, a diferència del plebiscit fet el 1980, en què el no es va imposar clarament al sí (59,56% i 40,44%, respectivament), aquell 30 d’octubre de 1995 el marge es va estrènyer fins a la mínima expressió: tan sols 54.228 vots, dels 4.757.509 totals, van acabar decantant la victòria als partidaris de mantenir-se al Canadà.
En aquest vídeo s’apleguen fragments dels informatius especials de la jornada del referèndum de fa vint anys:
Cal recordar que sis mesos abans de la consulta el sí a la independència rebia a tot estirar el 39% de la intenció de vot, i al començament de la campanya la victòria del no es considerava encara cantada. Però a mesura que s’acostava la data de 30 d’octubre el sí va anar menjant-se terreny al no a les enquestes, fins a situar-se frec a frec. Un gest desesperat de l’unionisme hauria pogut canviat (o desvirtuar, segons els independentistes) aquell empat tècnic: tres dies abans del referèndum la campanya del no, amb la participació activa d’un govern federal que fins aleshores n’havia restat força al marge, va organitzar al centre de la capital econòmica del Quebec, Mont-real, una multitudinària concentració per la unitat del país amb una gran part d’assistents arribats de tot el Canadà.
El resultat ajustadíssim del referèndum (un 50,58% per al no i un 49,42% per al sí) va tenir dues grans conseqüències. D’una banda, va deixar exhaust el moviment independentista quebequès, que des d’aleshores ha anat perdent força i presència tant a escala provincial (el Partit Quebequès ara és a l’oposició) com federal (el Bloc Quebequès, segona força durant molts anys al parlament d’Òttawa, des de fa deu dies n’és la quarta). I, d’una altra, la victòria per la mínima de l’unionisme també va obligar el govern canadenc a reaccionar per evitar de trobar-se amb un nou plebiscit a la cantonada. Va ésser aleshores quan va començar a acceptar de garantir els drets lingüístics dels francòfons de tot el país, no sols al Quebec, i a fer passos per assumir la pluralitat nacional.
Informació relacionada:
La pissarreta de Vicent Partal: La lliçó quebequesa
