19.02.2023 - 01:55
|
Actualització: 19.02.2023 - 11:20
[Irakurri artikulu hau euskaraz]
Avui fa vint anys. Era el 19 de febrer de 2003. “No recordo el dia abans; tampoc no m’ho esperava, en absolut.” “Van tancar Egin, van tancar Ardi Beltza… Però pensar que tancarien Egunkaria? Almenys jo no m’ho pensava.” Són paraules d’antics treballadors d’Euskaldunon Egunkaria: Aitziber Laskibarrena i Irene Arrarats, respectivament. No ho sospitaven, no s’ho esperaven, però el fet és que Euskaldunon Egunkaria es va aturar en el número 3.789, no va sortir mai el 3.790. I ja fa vint anys que es va rebre la notícia que l’Audiència espanyola, presidida pel jutge Juan del Olmo, havia clausurat l’únic diari en èuscar.
Vint anys després, Berria ha reunit sis treballadors per parlar d’aquells dies: Laskibarrena, periodista de la seu de Bilbao; Arrarats, responsable del grup de basc; Alberto Barandiaran, cap de la delegació de Pamplona; Eneko Bidegain, responsable de la delegació de Baiona; Edurne Begiristain, periodista de Vitòria; i Joanmari Larrarte, cap de gabinet del conseller delegat.
20 de febrer de 2003. 03.30. La Guàrdia Civil espanyola ocupa el parc Martín Ugalde d’Andoain, on Egunkaria té la seu central. En aquell moment, deu responsables del rotatiu ja havien estat detinguts: Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi, Pello Zubiria, Xabier Oleaga, Xabier Alegria, Fermín Lazkano, Luis Goia i Inma Gomila. La resta de la plantilla es va assabentar a poc a poc de la notícia. Com cada matí, l’informatiu de ràdio va despertar Bidegain. “Guàrdia Civil” va ser la primera paraula. “El primer que vaig pensar va ser que tornaven a obrir amb les notícies d’ahir.” Perquè el dia abans la policia espanyola havia detingut catorze persones. Però la paraula que seguia a Guàrdia Civil era Euskaldunon Egunkaria: “Em vaig aixecar amb un salt i vaig anar a la delegació. Era oberta i no hi havia presència policíaca.”
A Barandiaran la policia li va entrar de matinada a casa i li van dir que registrarien la seu: “Els vaig demanar si hi anava com a detingut i em van dir que no, que hi anava com a testimoni. Aleshores els vaig demanar: ‘I si hi no vaig?’ I em van respondre: ‘Tirarem la porta a terra.’”
Va decidir d’anar-hi i va romandre-hi incomunicat al voltant de quatre hores. No sabia què passava a fora. “No vaig pensar que tancarien Egunkaria.” Van sortir cap a les 08.00, i van precintar la seu. Aleshores va entendre que allò no era un simple registre: “A Euskadi Irratia deien que havien tancat les seus del diari i hi havia detinguts. Aleshores em vaig adonar de tot.”
La resta es va assabentar per telèfon de què passava. A Begiristain li va donar la notícia el responsable d’aleshores, Pello Urzelai: “Em va dir: ‘Edurne, la Guàrdia Civil és al despatx de Vitòria’. Em vaig posar a plorar, aquesta va ser la primera reacció.” Va decidir d’anar a la delegació i la Guàrdia Civil ja hi era, “ocupant els carrers”. Recorda una imatge: “Quan van acabar el registre, van treure un munt de caixes i Txarli [Juan Carlos García] va baixar, molt pàl·lid.” Larrarte, per la seva banda, va rebre la trucada del subdirector Xabier Lekuona: “Recordo que Xabier em va dir: ‘La Guàrdia Civil és al parc.’” Ell també ho va relacionar amb l’operació del dia abans: “I em va dir: ‘No, no, no, és Egunkaria.’”
Èuscar cada dia
No van trigar a respondre a aquell atac. Larrarte recorda que Lekuona i ell van viatjar a Sant Sebastià només saber què passava. Allà van recollir dos treballadors i es van reunir en un bar de Lasarte-Oria (Guipúscoa). Van trobar un lloc per reunir-se i treballar: AEK els va cedir l’euskaltegi d’Andoain. Aleshores ja havien començat a pensar en la resposta, no podien deixar els bascs sense diari. “Pensàvem com sortir l’endemà. Bé, el diari de l’endemà, que no sabíem quin nom havia de portar ni qui el publicaria ni com fer-lo…”
Després d’una jornada intensa de feina, van aconseguir un diari de setze pàgines amb el nom Egunero. Però mancava un pas: imprimir-lo. Comptaven amb el sí solidari de tres rotatives: les del Diario de Noticias, Gara i El Diario Vasco. El pla A era imprimir al Diario de Noticias. La Guàrdia Civil també s’hi va personar, segons Larrarte: “Ens van avisar que la Guàrdia Civil havia anat a la rotativa a demanar si imprimien el diari.”
Però Barandiaran era allà per supervisar què sortia. “Un treballador de la impremta em va dir: ‘Alberto, amaga’t, perquè si la policia et veu aquí, se t’emportarà.’” Es va amargar sota una taula, on va sentir els guàrdies civils dir que si imprimien alguna cosa alternativa a Egunkaria podien tenir multes o “problemes”. Quan la policia se’n va anar, calia decidir què fer. Va ser testimoni de la discussió entre l’advocat, el gerent i el redactor en cap: “Si hagués estat a la seva pell, no sé què hauria fet. Van decidir imprimir.” I ell es va quedar fins que van sortir les primeres furgonetes.
Larrarte i més treballadors esperaven les furgonetes a Andoain: “No sabíem si les pararien pel camí o què passaria.” Van comprovar que havien arribat, però la incertesa no va desaparèixer. Se’n van anar a casa amb un company, preocupats per si els detindrien: “Si ens aturaven, que almenys fos amb un altre.”
Resposta immediata
Uns es van dedicar a garantir que el diari sortiria; els altres, a decidir com respondre l’atac al carrer. Els van tancar les portes de les seus d’Egunkaria, però d’ençà del primer dia els en van obrir moltes més, solidàriament. Aquesta impressió era la que tenia Laskibarrena: “La gent ens obria molt les portes.”
Bidegain, per exemple, ha explicat que el mateix dia van organitzar una conferència de premsa: “Sempre es diu que a Iparralde costa activar les coses a molt curt o mitjà termini, que anem a un altre ritme. Doncs bé, vam començar a fer trucades cap a les nou del matí i a les tres fèiem una conferència de premsa.” Hi va acudir molta gent, com l’endemà, també, als carrers de Baiona.
Arrarats ha fet servir tres paraules per descriure la resposta popular: “Gran, generosa i sorprenent.” La protesta més significativa va ser la de Sant Sebastià, organitzada dos dies després del tancament del diari. Va ser molt significativa i imprescindible. “Crec que aquella manifestació ens va donar una força tremenda als que érem aquí per a poder continuar endavant”, ha destacat Larrarte.
“Han estat torturats”
Mentrestant, els responsables continuaven detinguts tot esperant de declarar. El cop següent va arribar després de cinc dies d’incomunicació, quan es va descobrir que havien estat torturats. Laskibarrena es va emportar una sorpresa: “Sabíem que abans s’havien tancat mitjans de comunicació, que hi havia hagut tortures, però no t’imaginaves que torturarien així el director d’un diari, el mateix Torrealdai o gent que tenia molt prestigi.” La notícia va agafar Larrarte acabat de sortir de la Lehendakaritza: “Vam mantenir una reunió amb Ibarretxe [Juan José Ibarretxe, president basc d’aleshores] i amb Miren Azkarate [consellera de Cultura d’aleshores], vam sortir, vam entrar al cotxe quan rebíem la trucada que explicava que els havien torturat. Va ser molt dur.”
Arrarats també recorda el moment en què Otamendi va explicar les tortures davant la premsa: “Vam anar a sopar un entrepà a un bar. A les nou van posar el Teleberri i vaig veure així el Martxelo, denunciant les tortures en directe. Per mi va ser un cop terrible.”
Després de cinc dies en mans de la Guàrdia Civil, el jutge va ordenar l’ingrés a la presó, incondicional de Torrealdai, Uria, Oleaga, Auzmendi i Alegria, mentre que va deixar en llibertat amb fiança Otamendi, Gomila, Lazkano i Goia. Zubiria va estar set dies incomunicat i va ser empresonat.
Quatre mesos i més
Passat els primers dies l’activitat era frenètica. Es van crear comissions populars, es van començar a vendre samarretes… No els faltava feina, diu Laskibar: “Vam començar a fer samarretes, que es venien molt, anàvem de poble en poble a fer conferències…”
“A Vitòria, es reunien cada dijous”, explica Begiristain. Inspirats en la reeixida pel·lícula acabada d’estrenar Els dilluns al sol, organitzaven la protesta Dijous al sol i, cada setmana, feien una crida a un sector: agents culturals, periodistes, mares de treballadors d’Egunkaria… “Aconseguíem centrar-nos-hi.” També van ser al parlament basc, on tret dels partits constitucionalistes, tots eren amb ells.
El suport no solament va arribar des del País Basc. “A Catalunya també hi va haver una resposta tremenda. Van treure el diari Endavant”, destaca Arrarats. Recorda espcialment el cas de l’Ajuntament de Blanes, que va contractar publicitat a pàgina sencera a Egunero, el diari que anaven fent provisionalment.
A més de la protesta, l’ajut econòmic va ser vital tant per a la permanència dels treballadors com per a l’engegada del nou projecte. Arrarats, per exemple, va anar a la manifestació de Sant Sebastià amb la comissió d’Hernani (Guipúscoa) per passar la bossa i recorda: “La gent llançava bitllets, no pas monedes. A mi em sorprenia. La gent que hi era no era especialment rica, però estava molt enfadada.” Bidegain recorda que a la campanya per a crear Berria van obtenir cinc milions d’euros: “També és un indicador important de la solidaritat.”
Però no tot va ser solidaritat i ajut. Els mitjans de comunicació van aixecar la veu al País Basc, però a l’estat espanyol i el francès, no. Així ho ha explicat Bidegain: “Els mitjans francesos amb prou feines van fer-se ressò del tancament d’Egunkaria.” I Barandiaran: “Va ser molt significatiu el blocatge mediàtic que hi va haver a Espanya.” Això no sorprendre Arrarats: “La comunitat d’Euskaldunon Egunkaria va respondre molt bé; els de fora, no. Dels periodistes oficials espanyols no vam rebre gaire solidaritat. L’esperàvem? Jo no.”
També van notar alguna absència. Larrarte s’ha referit al president basc: “Crec que ho dèiem el primer dia, i diria que al manifest també es deia a Sant Sebastià: ‘Ibarretxe, on ets?’ És cert que hi va haver una àmplia representació del govern, però sense la presència del president.” Tot i això, creu que van rebre el missatge perquè dos dies després érem a Lehendakaritza a la reunió. Malgrat tot, més que no pas el buit, Laskibarrena recorda les sorpreses positives: “Vam rebre el suport de molts que no ens esperàvem, tant en l’àmbit públic com privat.”
Berria cada dia
El resultat de tanta activitat es va veure quatre mesos després: el 21 de juny de 2003 es va publicar per primera vegada el diari Berria. “No va ser un dia d’alegria i celebracions”, diuen els treballadors. Arrarats va tenir un sentiment agredolç perquè el projecte li semblava construït sobre una catàstrofe. “Vaig sentir que ens havien robat el diari i havíem fet una altra cosa. Aquí posaríem totes les nostres forces, però m’havien robat el diari, i mai me’l tornarien.”
Tot plegat no es va acabar a leshores. L’absolució de tots cinc processats (Torrealdai, Uria, Auzmendi, Otamendi i Oleaga) va arribar set anys després del tancament. Els treballadors tampoc no van considerar-ho una victòria. Les paraules de Begiristain ho resumeixen: “El mal s’havia fet i ni tan sols hi ha hagut reparació. Hi havia alegria, és clar, perquè s’havia acabat, però ningú no ens ha tornat res, ni ens ha demanat perdó, ni ens ha reparat, ni ens ha donat el reconeixement que mereixem.”
Vint anys després, Berria continua viu: el d’avui és el número 6.106. No van aconseguir que els bascs no tinguessin diaris. Arrarats reconeix que ara potser està més orgullosa del periodisme que abans: “Veus que fa el seu camí i que no s’ha perdut immediatament.” Per Larrarte resulta gratificant veure encara Berria adaptat a la realitat i a les necessitats actuals, després de tot el que ha passat. Barandiaran també és optimista: “No és Egunkaria, és Berria, però, per mi, és una successió.”
