Vins de llarga criança d’Alta Alella mariden amb cinema i gastronomia

El vi és un fet cultural i així també és un joc dels sentits. Amb aquestes dues màximes se’ns presenten un conjunt de combinatòries gairebé infinites, de relats, de suggestions, de viatges sensorials i artístics que sorprenen i es converteixen en una experiència única. Això és el que es va viure el vespre de dilluns passat a Alta Alella, un dels cellers més a tocar de Barcelona (a tan sols setze quilòmetres), en un paratge natural, la vall Cirera, en forma d’amfiteatre, ple de vinyes que s’aboquen a la Mediterrània. (Un dia haurem d’insistir en la importància dels paisatges periurbans agraris, de com els necessitem i de com caldria protegir-los i ampliar-los.) En aquest context excepcional, Mireia Pujol-Busquets, segona generació del projecte Alta Alella, filla de l’enòleg Josep Maria Pujol-Busquets, fundador del celler, va conduir una vetllada vinícola amb presència de la premsa especialitzada, sommeliers, restauradors i personatges del sector, com ara el president de la DO Cava, Javier Pagés.

El Vinema és una idea original de Mireia Pujol-Busquets i del cineasta i documentalista Pau Sanclemente, que combina vi, gastronomia i cinema. L’acte es va preparar a la terrassa mirador de la finca vinícola, on es va instal·lar una pantalla inflable que funciona amb energia solar fotovoltaica d’Ecocinema, una productora que fa servir el cinema com a eina de comunicació i impacte social positiu.

El fet és que aquest viatge sensorial tan sols es podia fer si els tres components de la proposta maridaven a partir de la qualitat. I així va ser, especialment en la tria dels vins i dels curtmetratges que es van projectar. Per a l’ocasió, es van triar sis vins de llarga criança conservats a la Viblioteca d’Alta Alella (en diuen així, de l’espai on es guarden partides de vins de cada anyada per fer-los envellir i veure’n l’evolució), que representen algunes de les millors vint-i-tres veremes fetes al celler aquest segle XXI. Vins d’altura que es van aparellar amb diferents curtmetratges molt ben triats, i tot plegat ho van arrodonir i potenciar uns tastets gastronòmics a càrrec del xef Miquel Antoja.

Mireia Pujol-Busquets va conduir l’acte. D’entrada va explicar que s’havien seleccionat sis dels millors vins i caves de guarda del celler i que els curtmetratges triats volien ser un mirall de la societat i del món actual, amb temàtiques com ara el masclisme, les noves tecnologies, la natura, la pagesia, la memòria… I també va explicar que per gaudir més de l’experiència calia menjar cada tastet durant la projecció del curt.

Organitzem l’explicació de la proposta com si fos un espectacle en sis actes:

Acte 1

Alta Alella 10, 2012, un cava de col·lecció amb almenys deu anys de criança.
The Golden Record, de Paul Trillo (2024).
Tastet: Meteorit d’or.

Després de cada tast, Mireia Pujol-Busquets va posar en context el maridatge. En aquest primer estadi, que es va viure com un preàmbul, va explicar: “Aquest curt fa referències als dos discs de gramòfon amb sons, música i fotografies de la terra que van acompanyar cadascuna de les dues sondes espacials Voyager llançades el 1977 i que tardaran 74.500 anys a arribar a l’estrella més pròxima al nostre sistema solar.” I va continuar: “Segons Pitàgores, el número 10 era perfecte i sagrat per obtenir-se dels quatre primers números consecutius: 1+2+3+4=10. I així es creu que és la suma dels quatre elements de la creació: aigua, aire, terra i foc. L’ésser humà des dels temps ancestrals i com a norma general ha buscat activament la millora de la seva qualitat de vida i és això el que ha motivat la curiositat necessària i suficient per explorar allò inexplorat, per trobar el que es troba amagat i millorar el que és immillorable. A casa nostra hem buscat la millora contínuament i aquest és el company de viatge que ens ha portat fins aquí. En tota aquesta trajectòria evolutiva és present el número que per a nosaltres representa excel·lència, el 10.”

Acte 2

Aus Bruant 2018, el primer escumós sense sulfits que es va comercialitzar a l’estat espanyol el 2006.
Blow!, Neus Ballús (2023).
Tastet: Arròs del mar blau.

Mireia Pujol-Busquets va explicar: “Blow és la columna d’aire humit expulsat amb força pel forat de la balena quan surt a la superfície per respirar. En algunes espècies de balenes el blow es pot sentir des de molts quilòmetres de distància. Els sons de la natura generen reaccions molt poderoses als éssers humans. Milloren la salut, augmenten les emocions positives i redueixen l’estrès i el malestar. Els sons naturals generen fins i tot més beneficis que el mateix silenci. Els paisatges sonors naturals com aquests que ens envolten representen recursos importants que a mesura que passi el temps seran més excepcionals. Per tant, s’han de conservar i protegir per tenir beneficis tant ecològics com socials. El cant dels ocells, que posa la banda sonora a les nostres vinyes, la remor del bosc, la pluja, el xiulet de la marinada, la cadència de les onades, el blow de les bombolles d’aquest cava, són font d’inspiració. Per sentir la natura cal fer silenci.”

La història líquida i sonora filmada per Neus Ballús al paisatge marí de Vilanova i la Geltrú i Barcelona, juntament amb l’arròs de mar, potenciaven el punt de salabror que el Bruant ens deixava a la boca; una salinitat pròpia d’unes vinyes que creixen al costat de la mar. I aquesta salabror va ser el lligam també amb el vi de l’acte següent. Una salinitat, però, una mica diferent, perquè provenia de la rica mineralitat del terrer de sauló on són plantades les vinyes de pansa blanca, la millor i més vella pansa blanca de la finca, que és la que se selecciona per elaborar el Cau d’en Genís.

Acte 3

Cau d’en Genís, 2017 Màgnum, fresc dins la maduresa de la criança, mineral i elegant.
Timecode, Juanjo Giménez (2016).
Tastet: Ou dins l’ou.

Timecode deu ser un dels curtmetratges més bells que s’hagin filmat mai. Una bellesa fora de norma, enfonsada entre les parets d’un pàrquing subterrani, cotxes i pantalles de vigilància. Però entre aquesta grisor, els cossos i la complicitat d’uns ballarins fan d’un discórrer vital trist i monòton una font de creació artística.

En paraules de Mireia Pujol-Busquets: “El Cau d’en Genís conté la millor pansa blanca de la nostra finca. S’elabora en dipòsits de formigó en forma d’ou, que segueixen la proporció àuria, també anomenada divina proporció. Un mètode emprat des de l’antiga Grècia per crear obres de proporcions perfectes, que corresponen a la representació de la bellesa i l’harmonia. Aquests dipòsits ovoides sense angles permeten que es formi un remolí que afavoreix el ball permanent de les mares que queden en suspensió de forma natural. Un ball sobre ciment com el de la Luna i el Diego, que segueix un patró de bellesa de la dansa i el cos humà.”

Acte 4

Alta Alella Lànius, 2003, chardonnay de mar envellit vint anys en fusta.
Siembra, Javier Barbero Montes (2023).
Tastet: Tonyina taronja.

Siembra és una peça audiovisual que conté una història plena de duresa, com dura i a voltes heroica és la vida del petit pagès que aixeca cada dia la finca familiar. Entre taronges i tarongers discorre aquest curtmetratge,que té el propòsit de situar-nos en el context de la pagesia.

Mireia Pujol-Busquets: “Deia Josep Pla que un pagès és un home que treballa cultivant la terra i viu de la terra. En aquest sentit, ser pagès és un honor, un honor molt elevat. Unes paraules que serveixen per a reivindicar una figura que en ple segle XXI queda amagada dels paisatges del camp, però que és cabdal i imprescindible per l’origen de tot el procés: l’elaboració del vi. L’origen del vi a vegades és invisible als ulls del consumidor. En general, en sap poc de tot el procediment que s’amaga darrere d’aquest producte. Però, a qui no agrada obrir una bona ampolla de vi? Són mesos, anys, de treball i paciència. I hi ha una figura clau perquè aquest cicle segueixi el seu curs vital: el pagès. La pagesia és un món marginat i poc valorat. Ens imaginem que la pagesia és una professió antiga i amb poc valor econòmic. No ens han ensenyat a respectar-la. Per dedicar-se al món del camp, cal estimar i valorar la terra. Ser pagès és un honor, un honor molt elevat.”

La chardonnay del territori DO Alella, una chardonnay de mar, s’ha guardat amb la convicció que és capaç de mostrar la seva capacitat d’envelliment també en la nostra Mediterrània. I és així que se’ns mostra: elegant, expressiva, segura de la seva personalitat, diferent de les de terrers nord enllà, una personalitat que solament es troba en aquest racó de món.

Acte 5

Alta Alella Orbus, 2003, syrah mediterrani amb catorze mesos d’envelliment en bóta, que s’elabora tan sols en anyades fresques.
At last, Jose Vega (2021).
Tastet: Magret hostil.

Posant les pinzellades reivindicatives en el zenit de l’acte, va arribar un curtmetratge punyent contra la violència masclista. La peça capgira el temps, fa un salt enrere. Com aquest vi que capgira la manera habitual que tenim de beure un monovarietal de syrah, sempre amable, sempre focs d’artifici.

Mireia Pujol-Busquets: “At last és el principi de la fi i el final d’una història marcada per la desesperació, la mentida, la violència, mort. La violència contra les dones constitueix una violació directa dels drets humans, una crisi… obstacle en el desenvolupament sostenible. És persistent i generalitzada i per desgràcia s’ha normalitzat. Adopta moltes formes, però totes són conseqüència de la injustícia estructural fonamentada en mil·lennis de patriarcat. Continuem vivint en una cultura dominada pels homes, que deixa les dones en una situació de vulnerabilitat i ens nega la igualtat de drets i la dignitat. El preu el paguem tots, amb menys pau en les nostres societats, menys prosperitat econòmica, més injustícia al món. Però el món pot ser diferent. Construïm un món que es negui a tolerar la violència contra les dones, sense importar on i com es produeixi, d’una vegada i per sempre.”

Acte 6

Alta Alella Dolç Mataró 2010, emblema del celler, vi dolç elaborat amb la varietat mataró.
Dear Michael, Joan Bover (2022).
Tastet: Black and salt.

El Vinema va arribar al final amb tota l’artilleria: el Dolç Mataró amb dotze anys de criança. Una joia. Mireia Pujol-Busquets va explicar una anècdota d’un viatge a Napa Valley del seu pare, quan ella hi feia una verema, per acabar dient: “El que fem amb el Dolç Mataró és encapsular el temps, condensar els detalls i reproduir les característiques de la fruita madura.”

I així es va acabar aquesta experiència sensorial, en què el cinema i la gastronomia van potenciar i suggestionar els convidats, que van beure grans vins i els van viure d’una altra manera.