Què passa amb els discs de vinil? La febre pel ‘vintage’ desborda els productors

“Tot torna”, que diuen. Fa temps que tot allò vintage és tendència i els discs de vinil no han estat una excepció. Fa temps que han recuperat l’estima del públic i, de fet, d’una dècada ençà, cada any se superen en vendes. Es calcula que es venen cent vegades més discs de vinil ara que no pas l’any 2000. Una pujada que contrasta amb la resta de música en format físic, que en general perd pistonada. El vinil resisteix. Segons dades de l’empresa d’anàlisis de mercat GFK que facilita l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), el 2022, a Catalunya, es van vendre un 36,1% més de vinils que no pas l’any anterior, mentre que la variació en disc compacte va ser negativa. Quant a la facturació de vinils, va enfilar-se fins a superar els dos milions d’euros, un 40% més que no pas el 2021.

Terminis llargs que impedeixen la previsió

Aquest augment de la demanda, afegit a la manca de material, ha fet que les fàbriques productores de vinils s’hagin vist desbordades i hagin hagut d’ampliar molt els terminis de lliurament. Abans tardaven sis setmanes a fabricar un vinil i ara el termini es pot allargar cinc mesos. Bernat Fayos és un dels qui va posar en marxa Karakatoa Records, una fàbrica de discs de vinil, i explica que l’excés de la demanda va sorgir sobretot després del confinament: “És quan ho vam notar les empreses i les distribuïdores.” Aleshores hi havia una capacitat productiva concreta i es va veure sobrepassada: “Hi va haver un increment de la demanda molt bèstia. No hi havia la capacitat de producció suficient i això va fer que els terminis s’allarguessin, amb tots els inconvenients que això comporta.”

Tot i això, es mostren esperançats i creuen que la situació començarà a millorar: “Tardàvem vint setmanes a poder fer lliuraments, i ara en tardem quinze. Ara bé, la idea és lliurar per sota. La perspectiva és bona.” I afegeix: “Si no passa res estrany que afecti part del procés, els terminis s’aniran reduint de mica en mica. No sé si tornarem a les sis setmanes o vuit d’abans, però espero que ens hi acostem.” La indústria també s’ha anat adaptant i ha anat ampliant la capacitat de producció: “Ha absorbit el cop d’haver d’assumir un increment de demanda tan gran en tan poc temps”, explica Fayos.

Més enllà de l’increment de la demanda, aquesta indústria va veure’s afectada de ple per la crisi de subministraments: “Hem topat amb complicacions afegides. Problemes amb el paper i el cartó, manca de materials…”, diu Fayos. Per tot plegat, els preus també han augmentat: “Els preus són molt alts perquè els materials continuen essent cars.” Per als qui s’encarreguen de la producció això tampoc no és cap bon senyal: “Ara tinc un pressupost basat amb el que em costa produir ara, però com que ho produiré al maig i aleshores s’hauran apujat els preus, puc arribar a produir tenint pèrdues o amb un benefici mínim”, explica.

Com afecta els grups de música? 

La demanda disparada i la crisi d’abastiment fa que molts artistes i grups de música hagin d’esperar mesos per treure els àlbums. Es troben que han de planificar amb molt més temps el llançament d’un disc: “Si, abans, a dos mesos vista sabies quan tindries els discs, ara has d’esperar vint setmanes. Has d’adaptar-ho tot a això: els concerts, les presentacions. Tota la logística que envolta el llançament d’un disc l’has de planificar amb molt més temps, i això ho fa tot molt més complicat”, diu Fayos. Per exemple, el grup Ginestà havia de treure un disc de vinil d’edició limitada fa un mes i ho ha hagut d’endarrerir: “La fabricació de vinils es troba col·lapsada. Tot i que volíem tenir aquest vinil llest per Nadal, no arribarà a temps. És per això que en lloc de posar-lo ara a la venda obrim aquest formulari perquè ens el reserveu”, diuen a la seva pàgina web.

Ha passat igual amb els Amics de les Arts: “Vam enviar a fàbrica els CD i els vinils i ens van dir que tardarien més de tres mesos, més de l’habitual. Sabem que ens arribaran més tard que els CD”, diu Ferran Piqué, membre de la banda. Una situació que els ha obligat a publicar el disc compacte abans de tenir a punt el vinil: “Traurem el CD abans, hi ha tres mesos i mig d’espera.”

Públic de sempre o noves generacions? 

El vinil és un format que ofereix un valor afegit: una portada en bona qualitat i un so diferent. Això el converteix en un objecte lligat a una manera de fer, a un ritual, cosa que no ho fa pas incompatible amb la música en format digital: “És com els llibres: la gent que li agrada tenir la seva biblioteca amb els seus llibres compra els llibres físics. Doncs és igual. Hi ha gent que vol tenir la seva col·lecció de discs de vinil. Benvinguda sigui la tecnologia, però cada cosa té el seu espai”, diu Fayos. A més, tenen avantatges respecte dels CD: “Els vinils poden durar setanta anys, estar en perfecte estat i escoltar-se molt bé. El CD ha perdut pistonada perquè el més bo que tenia ja no ho té. Abans el podies portar al cotxe o escoltar-lo amb un discman, però des que va aparèixer l’MP3, els discs han anat en declivi.”

Per tot plegat, un públic heterogeni ha pujat al carro del vinil, també perquè el panorama musical s’hi ha obert i ara hi ha grups de música molt variada que ofereixen aquesta alternativa: “Sempre hi ha hagut un públic fidel al vinil, però ara hi ha de tot. H​​i ha estils que són des de sempre del vinil i que n’han editat fins i tot quan estava totalment desfasat. L’electrònica, el funky o la música jamaicana sempre hi han estat més vinculats, però ara també trobem vinils d’indie, per exemple”, diu Fayos. La febrada per tot allò de què s’havia renegat i l’embranzida que hi ha donat la gent jove han fet que un sector que fa una dècada semblava que es moria hagi reviscolat i torni a ser moda.