Vine a Amazon, reina

El dia que vam poder adjuntar arxius d’un mega als correus, cap allà al plistocè, alguns visionaris que treballàvem des de casa vam fer una predicció que sort que no ens hi jugàvem res: que la feina dels missatgers aniria quedant arraconada, com la dels venedors d’enciclopèdies o la dels cobradors dels morts. Que deixarien de picar-nos al timbre en horari d’oficina, que ja no caldria perdre tot un matí o el dia sencer per esperar-los, que s’havia acabat una era. Xiquet, si ens descuidem.

Els missatgers no només no van deixar de trucar a les portes dels autònoms i altres professionals de mal viure, sinó que van començar a picar a les de tothom. El planeta es va tornar un poble: ja no era privatiu de les grans empreses fer-se portar gènere de l’altra punta, o la típica peça que venia d’Alemanya, sinó que els més arrossegats podíem adquirir la mínima merdeta a la Xina al preu d’explotar uns altres arrossegats i fer-nos-la arribar per terra, mar, aire o tot combinat, talment com un rajà que peta els dits. Un fenomen anàleg a viatjar en avió, que havia estat privilegi de rics, fins que el bitllet va començar a costar menys que l’estança. Era difícil deixar de ser reis per aquest preu.

Amazon era la democràcia. Provoco, és clar, i que se m’entengui: l’habitant d’un poblet sense metge i el d’una gran ciutat tenien a l’abast el mateix aparador. Encara més: ma mare rebia al poble la seua Conga mentre servidora recorria botigues i més botigues a Barcelona sense acabar-me de decidir. A les boterudes carreteretes comarcals, com a les autopistes de vuit carrils, una flota creixent de transportistes eren l’última baula entre uns proveïdors de la quinta forca i els compradors individuals. En comptes del vell costum que cada consumidor es desplaçava fins als articles, cada article anava a trobar el seu consumidor, empaquetat i llaminer com en un Nadal permanent. Ens hi vam acostumar, sabíem que ho podíem fer, i un cop ho sabíem, oblidar-nos-en era impossible. Volíem això que havíem vist a la pantalla i ho volíem ara.

Escric tot això en passat perquè sembli el que sembla i el que és, respectivament: una manera de fer antiga i poc sostenible. Penso en la vegada que vaig voler comprar un producte directament a uns dissenyadors amb seu logística a Castellbisbal, segons que deia el web, i el paquet em va arribar des d’un polígon situat a set-cents quilòmetres. Segur que la carambola té una explicació igual de ‘logística’, però no m’interessa. Vull dir que cap raó que acaba amb aquest resultat no em pot satisfer. No és l’única vegada que, pensant-me que compro un article a prop, m’arriba d’un lluny que no m’esperava, i no em crec que sigui l’única a qui li ha passat. Si volia muntar-me un ‘quilòmetre zero’ a partir de petites objeccions personals, no me n’he sortit. Però: i si hi hagués algú que el muntés per mi, per naltros, a demanda d’una gran objecció general?

Baixo a terra. Des de l’inici de la pandèmia hem vist que s’incrementava (encara més) el nombre de petits comerços que tanquen. A vegades algú en fa una piulada de socors, i una allau de gent la repiulem, impotents, però només és un massatge minúscul a les nostres consciències. Perquè, a la intimitat de la llar, la tendència continua implacable: les mastodòntiques plataformes de venda en línia sempre et poden oferir, i a preu rebentat, tot el que pugui despatxar-te qualsevol botigueta de barri. Una botigueta que acaba convertida en el catàleg en 3D d’uns productes que pots comprar de casa estant, maleïdament més barats. Per cada nou local amb el rètol de ‘Disponible’, ‘Es lloga’, ‘Es traspassa’, hi ha una furgoneta de repartiment cremant combustible per tots els asfalts, a la recerca d’una adreça particular.

Els defensors del comerç de proximitat ja podem anar fent articles lacrimògens, que el poble ha parlat i cada dia parla. Davant d’això, no sé quants de valtros teniu el costum de fer-ho al revés, de demanar a la botiga de confiança l’article que heu vist en pantalla. Ho dic perquè el tradicional ‘t’ho puc demanar’ és un sistema que encara funciona, que aprofita uns canals de distribució ja existents, que l’encàrrec ens pot arribar fins i tot abans, si som dels que no se saben esperar. I la diferència de preu, si hi és, la podem considerar a compte de les despeses d’enviament, com una inversió directa en donar vida a qui dóna vida al nostre voltant. Perquè d’això es tracta: d’aprofitar els recursos que ja tenim, de resistir-nos a deixar caure els nostres veïns, avui per tu i demà per mi.

Cada negoci és diferent, és clar, però, en general, desplaçar-nos per anar a comprar ja no serà mai més una opció única, i segons com ni la primera. De tant en tant sentim a parlar d’un hipotètic Amazon català, si no ho tinc mal entès, cooperatiu i per a productes agroalimentaris, si tampoc no ho tinc mal entès. Però més enllà de l’alimentació, que és un altre tema, potser sí que seria particularment útil un portal de venda que agrupés, en un sol cercador, tots els productes que ni sabem que es fan al país, de tots els productors que ni sabem que tenim a la vora. És a dir, que per comprar un jersei o un llum de quilòmetre zero no em calgués escriure la meua vida al Google. Una plataforma tipus Etsy a la catalana, resumint fins a l’extrem. Per a escurçar distàncies entre desconeguts; per teixir xarxes locals resistents, a prova de globalitzacions; perquè no ens calgui una altra pandèmia per a valorar i donar valor al que produïm i tenim a prop.