Vindicació de l'(anti)política

Ja sabeu per on vaig: fa uns quants dies Xavier Antich va dir que Òmnium no participaria en manifestacions que fomenten o són expressions de l’antipolítica. Es referia a l’ANC, és clar. Jo, com que sóc una persona no adscrita, m’ho miro una mica des de la barrera; procuro tenir pocs principis, però els que tinc que siguin coherents dins de les contradiccions que sempre m’han empaitat. No he militat mai en cap partit i, mentre Jordi Cuixart va ser a la presó, vaig cotitzar a Òmnium. Després, això també ho vaig deixar. Per tant, no m’interessen les batusses corporatives. Però les paraules de Xavier Antich les vaig trobar molt desafinades; algú les pot prendre com a una patinada de poca importància, però a mi no m’ho sembla pas. Sobretot per l’autoritat intel·lectual del professor de la Universitat de Girona.

D’aquelles declaracions s’extreu que la junta directiva d’Òmnium decideix no solament la seva pròpia política, sinó que s’atribueix el poder de dir que allò que fan altres entitats o altres ciutadans no adscrits, com jo mateix, no és una altra política, diferent de la d’Òmnium, sinó que l’anomenen antipolítica. Valga’m Déu i l’antidéu! He de dir que, primer, abans de llegir totes les declaracions de Xavier Antich, vaig ser conscient d’una coincidència estranya: l’actual president d’Òmnium va concedir una entrevista al diari La Vanguardia; i, fa uns mesos, quan Jordi Cuixart va nomenar Antich el seu successor, ho va anunciar en una entrevista a RAC1. Tanta disponibilitat amb els Godó, abans que comunicar les coses als socis de l’entitat i tot, vull pensar que és una casualitat; lletja, però casualitat. Si no és que, per ells, sortir als mitjans del comte de Godó esdevingui política i parlar en uns altres diaris o ràdios s’hagi convertit en antipolítica. Ho hauré de preguntar, si de cas.

Immediatament després de llegides les declaracions d’Antich, em van venir un cúmul de preguntes. La primera: els membres de la junta d’Òmnium estan d’acord amb aquesta diferenciació que va fer el seu president? David Fernàndez, que forma part de la direcció, no ha fet gestos antipolítics de gran envergadura al llarg de la seva trajectòria? Òndia, recordeu les seves preguntes a Rodrigo Rato en seu parlamentària, treure’s les sandàlies i acabar la seva intervenció amb aquesta frase sublim: “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!” No és aquesta una meravellosa mostra de política fora dels marges de la correcció? La segona: Xavier Antich, que durant molts anys ha defensat la desobediència civil en textos, entrevistes i conferències, ha canviat de parer? Els ciutadans podíem desobeir la justícia espanyola, però ara no podem protestar contra el govern de Catalunya? I si ho fem, no exercim un dret polític, en cap cas antipolític? La tercera: la conclusió a què ha arribat Xavier Antich és que només ens podem moure en l’àmbit de la política de partits, normativa, organitzada i legal? Tota la resta (els CDR, Tsunami Democràtic, les manifestacions en solidaritat amb els perseguits, també per la policia catalana…) són antipolítica?

Faig preguntes, però en realitat en sé les respostes: protestar contra el poder instituït no solament és legítim, sinó que és fer política. El moviment independentista va passar per sobre dels partits polítics quan Artur Mas era president de la Generalitat i, tot i els esforços que esmercen els partits hegemònics del catalanisme, hi ha ciutadans que no han reculat en aquesta manera de concebre la política. Una política al marge del que es decideix en reunions minoritàries de les cúpules dels partits, moltes vegades per defensar els interessos dels seus propis organismes. De fet, si existís l’antipolítica, cosa que dubto, perquè tot acaba essent polític (i nosaltres subjectes polítics), potser qui la practica són els organismes que varien les seves consignes i els seus objectius sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans que els varen votar. O que paguen les quotes d’institucions culturals sense assabentar-se de la maquinària d’aliances i estratègies dels seus directius.

Ben mirat, potser l’antipolítica la fan els qui canvien de substantius d’acord amb els interessos que defensen. En el meu camp, el de la història de l’art, s’han produït molts moviments que, per oposar-se als conceptes conservadors o antiquats de l’art, han parlat d’un possible antiart. El famós Manifest Groc que van signar el març del 1928 Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà sorgia d’aquesta concepció: enfront de la tradició de l’artista romàntic, aquell manifest reivindicava una nova manera d’entendre la creació, que passava a ser antiartística. Joan Miró, anys abans volia assassinar la pintura; i encara més enrere el moviment dadaista cantava igualment les obres que sorgien de mètodes gens canònicament artístics. En tots els casos, però, l’antiart era una proposta progressista, si no revolucionària. Tot el contrari de com feia servir el prefix “anti” Xavier Antich, com si els ciutadans ja no tinguéssim cap possibilitat d’aspirar a una política institucional de registres molt més elevats –i arriscats– que el que ara mateix patim.

Fa molts anys van preguntar-li a Manuel de Pedrolo si era soci d’Òmnium. I ell va respondre: “No, en sóc no-soci.” Suposo que Pedrolo devia fer antipolítica, als ulls de l’entitat, la d’aleshores i la d’ara. Però no ens deixem enganyar: moltes vegades, els qui són acusats de ser anti qualsevol cosa, acaben essent els qui més lluiten per un món més lliure. És a dir, sense les crosses dels organismes que abans que res vigilen per la seva supervivència.