Els vincles que tenim (o no)

Dos llibres diferents i alhora amb fortes connexions insospitades porten vincles en el títol i tots dos són importants i valuosos per mi en la mesura que, amb una prosa de noms i cognoms, m’han descobert mons altres que són a tocar, que ja ho va dir el poeta Paul Éluard: “Hi ha altres mons però són en aquest.”

L’un va ser, el 2017, que tantes coses havien de passar, Vincles ferotges, publicat el 1987 per Vivian Gornick i traduït llavors per Josefina Caball (l’Altra), un relat a pell oberta i sang vessada convertida en gran literatura per la narradora nord-americana sobre la seva mare, i amb la seva mare, de passeig per Nova York, una jueva comunista de classe baixa i dona de caràcter, amb què la filla, escriptora independent de tecles i paraules arribadores al moll de l’os de si mateixa i del món, lluitadora feminista, dona insurrecta en l’art d’estimar, nascuda el 1935, s’acara amb les reminiscències arrossegades de la generació anterior a la seva respecte sobretot de l’amor i de la vida d’una dona singular, o sigui soltera. Ho fa assolint la conjunció d’història personal, memòria col·lectiva, l’esdevenir del món.

El segon llibre l’he descobert aquest Sant Jordi, en coincidir amb l’autor, Ivan Miró, a la llibreria del barri dissabte 22, a la Cooperativa Rocaguinarda: Els vincles audaços, acabat de sortir del forn. L’autor, del 1975, nat quatre dècades després de l’americana, recorre com ella la seva ciutat. Ressegueix Barcelona a través de les barriades de Sants, la Bordeta i Hostafrancs, rescatant capes del passat des de la formació de la ciutat deixant avall el passat rural –“la ciutat és un arbre de temps”– transfigurat en el passat obrer anarquista i cooperatiu, fins al present, que dibuixa, explora, documenta, anima i uneix amb el cor gairebé arrancat de la insurrecció.

Miró alterna passat i present: les lluites obreres capitals dels anys del vidre del 1916-17 i la creació de la CNT i el Sindicat del Vidre de Joan Peiró i més insurreccions dels anys següents, no prou divulgades entre el públic, més enllà de la notable feina d’historiadors i arxivers que l’autor esmenta en els agraïments: la Vaga dels Nens, la Vaga del Sindicat de Llogaters que engeguen i guanyen les obreres, seguida de la del Sindicat de les Minyones, en el rerefons els grups massa enterrats avui de dones llibertàries, citades amb noms i cognoms. Amb mètode calidoscòpic i prosa encesa matisada i reflexiva, ens transporta en capítols alterns a les insurreccions de cent anys després, d’ara mateix, dels últims anys, el 15-M, el 8-M, Can Vies, la revolta dels manters, l’1 d’Octubre i els CDR, demanant-se i demanant al lector quins vincles establim, si són covards o són audaços.

Si és que ho són, audaços o covards, els vincles, en la vida col·lectiva com en l’art d’estimar, ben revoltat i eixamplat del de les generacions de la Gornick i de la meva, que estic enmig de l’una i de l’altre, nada el 1954. “Vivim una punyent contradicció: desitgem febrosament vincular-nos als altres, però només arribem a compartir-hi unes capacitats porugues d’estimar. […] Què ens està passant amb això de l’amor?” (p. 65).

Publicada per Manifest, la novel·la de Miró és més encara: és la resurrecció de la carn de Francesc Comas i Pagès, en Paronas, deixeble dels líders anarcosindicalistes Joan Peiró i Salvador Seguí i, com Seguí, assassinat fa un segle, aquest 2023, el 10 de març, tirotejats tots dos per pistolers a sou de la patronal i de l’estat al carrer de la Cadena –a l’actual cruïlla del carrer de Sant Rafael i la rambla del Raval barceloní. Perquè no sigui dit que no sabem res d’ell. En Paronas, de vint-i-set anys, no passava per allà ni era un acompanyant del Noi del Sucre i prou.

Novel·la inspirada, documental quan convé –els efectes i impulsos creatius que procura llegir la premsa anarco de fa un segle!–, apassionada i lúcida, d’amistat i amor diferent, del passat que no és mai passat, que ni tan sols és passat, només enterrat pels que ho poden fer, Els vincles audaços ha estat i és per mi la descoberta joiosa d’un autor a seguir. No us la perdeu.