La caiguda de Villarejo, el silenci d’estat amb Catalunya i per què engega el ventilador

L’endemà de l’entrada a la presó de mig govern de la Generalitat, la policia espanyola va detenir l’ex-comissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció. Era el 3 de novembre de 2017. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra els seus negocis milionaris mentre era policia, que ara és en fase de judici oral, amb les declaracions incendiàries d’aquesta setmana sobre la relació del CNI amb els atemptats del 17-A. Les dates són capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a secret oficial.

Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb presumptes revelacions com la del 17-A. L’ex-comissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de la claveguera de l’estat espanyol.

Villarejo ara assenyala amb ressentiment la claveguera de la qual s’ha servit i ha nodrit durant dècades perquè se sent abandonat. Un comissari que va fer feina bruta al govern espanyol, fos amb el PSOE o amb el PP. D’ençà del 1993, quan va tornar al cos de la policia espanyola després d’una excedència de deu anys durant els quals va bastir el seu imperi empresarial, i ben bé fins al seu empresonament, Villarejo va fer i va desfer a pleret amb tots els ministres d’Interior que van anar passant, de José Luis Corcuera a Juan Ignacio Zoido. Però la seva activitat com a agent encobert que feia negocis per encàrrec i que alhora fabricava proves contra enemics polítics de l’estat va anar aflorant, la claveguera va sortir de mare, i durant aquest procés va esclatar una guerra de comissaris i la seva enemistat amb l’ex-director del CNI Félix Sanz Roldán. Villarejo mira d’explotar aquest enfrontament en el judici pel cas Tàndem, tot assenyalant repetidament Sanz Roldán. No li perdona haver instigat l’operació d’investigació contra ell i que ha acabat derivant en l’operació Tàndem.

L’enemistat amb “el Generalíssim” Sanz Roldán

La seva amistat, si és que mai n’hi va arribar a haver, apunten que es va trencar pels volts del 2015. El “petit Nicolás“, que es feia passar per agent del CNI per aconseguir influències i lucrar-se, va ser interrogat pels agents del cos i va deixar caure el nom de Villarejo com un dels seus contactes. Això va molestar Sanz Roldán, aleshores cap del servei d’intel·ligència. Era de sobres conegut de feia temps que Villarejo treballava subcontractatat pel CNI, però que, alhora i paral·lelament, feia servir aquesta posició i la gestió d’informació secreta per lucrar-se a títol personal.

Villarejo va començar a ser investigat en una peça separada del cas Nicolás i va ser acusat de gravació il·legal, manipulació i distribució d’una conversa entre policies del CNI. La seva impunitat començava a trencar-se. Atrinxerat en una lluita per evitar el judici i més investigacions que es poguessin obrir contra ell, va començar a filtrar material confidencial i comprometedor amb l’ajuda d’allò que anomena “periodistes infiltrats“, o periodistes a sou que utilitzava per fer circular la informació que li interessava, com ara Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta i Manuel Cerdán, a El Mundo i a Ok Diario. Volia llançar un avís a navegants i, especialment, a Sanz Roldán. Fins que concedeix la famosa entrevista amb Jordi Évole el juny 2017.

—”El Generalíssim”, el senyor que mana al CNI, ha amenaçat de mort Corinna.
—Té proves per a afirmar això que diu?
—Aquesta senyora m’ho ha explicat a mi. A conseqüència de l’accident de Botswana, ella l’acompanya a Espanya, l’home està hospitalitzat i, de cop, interpretant probablement els desitjos de sa majestat, “el Generalíssim” Sanz, decideix d’expulsar-la d’Espanya. […] Quan Corinna m’ho va comentar estava aterrada, perquè és clar, no és igual que t’amenaci de mort un boig qualsevol que “el Generalíssim” del CNI.

Segons Villarejo, Roldán va acabar amenaçant Corina perquè no s’acostés més a Juan Carlos I: “No puc garantir la teva seguretat ni la dels teus fills.” Aquell dia Villarejo va convertir-se definitivament en un element incontrolable per a l’estat. Tan és així que havia jugat la carta de la corona, un dels elements intocables pel servei d’intel·ligència espanyol.

Cinc mesos després de l’aparició a La Sexta, Villarejo va ser detingut. La fiscalia anticorrupció va començar l’operació Tàndem i va enviar-lo a la presó sense fiança. El pretext eren unes acusacions de delicte d’emblanquiment de capital i organització criminal. La denúncia havia sorgit d’un anònim, però més tard es va saber que era David R. Vidal, un ex-agent del CNI.

De la presó estant, i immers en una acusació de catorze delictes en què que li demanen més de cent anys de presó, Villarejo fa un any va anar a judici per una denúncia del seu enemic número u, Félix Sanz Roldán. L’acusava d’un delicte de denúncia falsa i calúmnies per haver-lo acusat d’amenaçar de mort Corinna Larsen. En aquest judici, Villarejo va llançar acusacions contínues per desacreditar Sanz Roldán i la seva gestió al capdavant del CNI. En aquesta intervenció, explica que hi ha una operació dissenyada per a treure-se’l de sobre per haver-se atrevit a qüestionar el rei emèrit:

Però en el transcurs del judici va fer una declaració encara més greu. Va explicar que una font “molt important” havia avisat del “possible risc” d’atemptat a Barcelona, “tal com va passar, lamentablement, després a la Rambla”. “El CNI va dir que no era fiable perquè abans havia treballat per ells, però en realitat era un espia marroquí”, va dir. Els jutges i fiscals del judici van fer cas omís a la informació i Villarejo va ser absolt de les acusacions de l’ex-director del CNI.

Aquesta setmana, Villarejo ha tornat a aprofitar la tribuna judicial per llançar la mateixa acusació sense que ningú li ho demanés. I en aquesta ocasió apuntant directament a Sanz Roldán: “He continuat treballant amb el CNI fins l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar d’arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu del senyor Sanz Roldán, que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya.”

Villarejo amenaça amb la carta de sempre i assegura que té informació i proves que demostren allò que diu, però que estan protegides per la llei de secrets oficials.

L’operació Catalunya, secret oficial

I és així, de fet. De tota la informació intervinguda durant la investigació de les activitats de Villarejo, el govern espanyol, amb la connivència dels jutges de l’Audiència espanyola, mantenen classificada com a secret oficial la que té a veure amb l’espionatge a dirigents polítics independentistes que es va dur a terme d’ençà del 2012 per l’anomenada policia patriòtica, creada per l’ex-director adjunt operatiu Eugenio Pino, amb Villarejo com un dels executors, sota el paraigües del ministre Jorge Fernández Díaz.

El sumari del cas Tàndem indica que Villarejo tenia a casa seva i en oficines dels seus negocis privats informes sobre Artur Mas, sobre el finançament d’Unió Democràtica, el referèndum de l’1-O i l’ex-cònsol honorari de Letònia a Barcelona i president de la Plataforma Pro-seleccions Catalanes, Xavier Vinyals, a qui el govern espanyol va retirar l’acreditació per haver penjat una estelada a la façana del consolat. Més tard, es va saber que Villarejo havia cobrat fons reservats de l’estat espanyol per aconseguir informació sensible sobre els principals dirigents independentistes en el marc de l’operació Catalunya, tal com ell mateix va explicar en una conversa telefònica intervinguda.

Però és que Villarejo va idear una segona operació Catalunya, el febrer del 2017, quan el govern de Rajoy preparava la manera d’aturar la imminent convocatòria del referèndum. L’ex-policia va oferir al govern espanyol informació sobre “milers de comptes“ de catalans a Andorra i va utilitzar el marit de l’ex-ministra María Dolores de Cospedal per a fer arribar la proposta a l’executiu de Rajoy.

En una conversa enregistrada entre Villarejo i el marit de Cospedal, s’escolta com l’ex-comissari el pressiona dient que gent del CNI li ha demanat pel paper de la ministra a la primera operació Catalunya (2012). “Això és molt important, Ignacio, perquè és acabar amb els independentistes d’una puta vegada per totes. […] És important que el número 1 i el 2 sàpiguen la situació. […] Comenta-li a la Maria Dolores. De l’únic que em refio és del secretari d’estat, sobretot per a explicar-li les dades d’Andorra, que són una línia d’investigació que esclafa tots aquests independentistes. Són uns 12.000 comptes dels quals hi ha 4.000 empresaris catalans. I això aniria de puta mare”, diu l’ex-comissari abans que López del Hierro consenti a fer la gestió.

Malgrat aquesta informació, el jutge García-Castellón i la fiscalia es van negar a obrir una peça sobre l’operació Catalunya, i els enregistraments intervinguts a Villarejo romanen com a secret oficial, protegit per una llei del 1968. En la macrocausa de l’operació Tàndem també s’investiga el cas Kitchen, pel qual Villarejo va espiar, per encàrrec del govern espanyol durant els anys de presidència de Mariano Rajoy i fent ús de fons reservats, l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas per a intervenir-li i destruir les proves que tingués sobre la implicació en el cas Gürtel de dirigents del PP.

Si bé la investigació del cas Kitchen tira endavant, l’operació Catalunya ha romàs desada en una caixa forta, sota custòdia del CNI. Villarejo ho explota en el judici tot deixant anar amb comptagotes advertiments sobre les coses que sap i que no es poden explicar, com ara la declaració sobre el 17-A i el relat dels mètodes de falsificació de proves i d’informació que feia servir el CNI en l’operació Catalunya.

La xarxa de Villarejo

Per defensar-se, Villarejo passa comptes amb l’estat profund, que sent que l’ha traït, i engega un ventilador de porqueria la veracitat de la qual sempre és incerta. Per les mans d’aquest ex-comissari han passat els draps bruts de les principals cares de l’estat espanyol d’aquestes darreres dècades. La llista d’esquitxats pels negocis tèrbols, conspiracions, enganys, amenaces i xantatges de Villarejo és interminable.

Va començar a fer de policia de ben jove a la brigada político-social franquista, es va reciclar, com tants policies més, durant els primers anys del govern socialista i va continuar al cos. Va agafar un període d’excedència entre el 1983 i el 1993, durant el qual es va dedicar a “l’activitat empresarial”, va arribar a gestionar gairebé una cinquantena de societats, es va reincorporar a la funció pública com a agent encobert a la secretaria d’estat d’Interior. Cap dels seus superiors no va posar entrebancs al seu reingrés, tot i que mantenia bona part dels negocis paral·lels, la majoria vinculats a la seguretat.​

La seva doble vida, agent encobert de dia i home de negocis de nit, li va servir per a farcir una agenda de contactes envejable que allargava els tentacles per ministeris, comissaries i grans empreses, incloses les de l’ÍBEX-35. Gegants com ara BBVA, Santander, Iberdrola, la Caixa i Repsol van acabar sol·licitant els seus serveis.

Els seus tentacles arribaven a totes les esferes del poder, fins i tot al judicial. Va crear un institut de pràctica jurídica exclusiu a Madrid, Schola Iuris, en què participaven magistrats i fiscals en actiu. Hi va impartir classes José Manuel Maza, autor de la querella per rebel·lió en la causa contra el Primer d’Octubre, quan encara era fiscal, i també el jutge Manuel Marchena, entre molts juristes més.

Tots els poders de l’estat anaven a parar a Villarejo. Fiscals, jutges, periodistes, empresaris i polítics de tots els colors. El comissari havia adoptat un mecanisme de defensa, com una salvaguarda, que consistia a enregistrar totes les reunions i converses que tenia amb persones notables. Aquest coixí de seguretat es podia tombar, de manera que tota la seva col·lecció d’àudios esdevenien una arma d’extorsió i, per tant, de nous ingressos. I, finalment, poden ser la seva principal arma defensiva. Tant per allò que efectivament hi ha com per allò que pot donar a entendre que hi ha per més que no hi sigui.

Un exemple que toca una de les persones amb més poder del PSOE. En una ja cèlebre conversa enregistrada per ell mateix amb l’actual fiscal general de l’estat, Dolores Delgado, durant un dinar el 2009, en què també hi havia l’ex-jutge Baltasar Garzón, parella de Delgado, el comissari explicava com contractava prostitutes per aconseguir informació de polítics i empresaris: “Et vull dir que gent dura, resistent, als consells d’administració, no? Els posaves una rosseta i hi cardaven. […] I explicaven les coses perquè la noia se sentís captivada: ‘Quina n’he fet, aquest matí…’ I, és clar, em vaig fer d’or de la manera més ximple. […] Era la ‘informació vaginal’, que en deia jo. Era una cosa absurda.”

Un exemple dels mètodes de Villarejo, que una dècada més tard va anar fent circular els àudios comprometedors per a Delgado d’aquell dinar. Es van fer públiques declaracions homòfobes de Delgado envers l’actual ministre i ex-magistrat de l’Audiència espanyola Fernando Grande-Marlaska, i revelacions com ara que jutges i fiscals van acabar amb menors en un viatge a Colòmbia, i tot davant els ulls de Delgado.

La vinculació de Delgado amb Villarejo ha esquitxat també el judici que hi ha en marxa per l’operació Tàndem a l’Audiència espanyola. Perquè alguns dels acusats han contractat el despatx d’advocats de Garzón per a la defensa, i perquè el fiscal que va qüestionar el paper de Delgado com a fiscal general en aquesta causa, Ignacio Stampa, en fou finalment apartat. I encara més, perquè unes hores després de la sortida de la presó de Villarejo, el 3 de març de l’any passat, Delgado fou enxampada en una reunió en un pis de Madrid, presumptament propietat de Garzón, amb els periodistes amics de l’ex-comissari Eduardo Inda i Manuel Cerdán.

Els aparells de l’estat intenten de presentar Villarejo com un comissari boig que diu mentides per a defensar-se. Però és ben cert que els seu contactes directes amb el poder s’han mantingut fins ara i que va treballar d’agent encobert en les causes més sensibles i obscures. Tenia accés efectivament a molta informació privilegiada, i aquesta arma llancívola durant tant de temps ara ha esdevingut la seva principal arma de defensa.