11.01.2022 - 21:50
L’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo va declarar ahir en el judici pel cas Tàndem, a l’Audiència espanyola, que el CNI va estar implicat en els atemptats del 17-A a Barcelona i a Cambrils. Villarejo, literalment, va dir: “Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar d’arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu del senyor Sanz Roldán que va calcular malament les conseqüències per a fer un petit ensurt a Catalunya.” L’ex-comissari, doncs, apunta per primera vegada directament a la intencionalitat política de l’atemptat i en responsabilitza, amb nom i cognoms, el qui va ser director del CNI. L’escàndol és majúscul i les reaccions que hi ha hagut ja aquesta nit ho palesen. Però cal contextualitzar tot això que passa.
Potser alguns lectors recorden que sobre aquest fet m’he expressat sempre amb molta prudència. Continue sense trobar cap prova definitiva que els atemptats de Barcelona i Cambrils fossen teledirigits des de l’estat espanyol en el context del conflicte contra Catalunya. L’acció en si, la improvisació de l’acció, més aviat predisposa en aquesta línia. Ara, al costat d’això també he dit sempre que la relació de l’imam amb el CNI i la policia espanyola suscita un gran interrogant i projecta una immensa ombra de dubte. Igual com passa amb la gravíssima negativa reiterada a investigar oficialment el cas. En aquest context, les declaracions de Villarejo en seu judicial tenen per tant un valor indiscutible. Sanz Roldán i els governs espanyols han d’explicar-se. Sens dubte.
Però és important que això no ens faça perdre de vista el context en què Villarejo fa aquestes declaracions. Perquè l’ex-comissari de la policia espanyola té un peu a la presó i l’única manera d’esquivar-la, guanyant-se uns anys de llibertat que a la seua edat són definitius, és rebentar el judici. Que aquest judici no s’acabe i s’haja de refer la instrucció. I la seua defensa s’ha d’entendre a partir d’aquest prisma. Ell fa una fugida endavant, enfrontant-se a l’estat que ha servit. I ací és on trobe que la partida es torna molt interessant.
Perquè l’escletxa que obre Villarejo i que segurament continuarà obrint-se aquests dies cal aprofitar-la a fons per a posar a lloc i delimitar bé el perímetre de l’operació Catalunya, que aquest és el punt clau. I per a acabar de demostrar allò que cada dia va apareixent de manera més nítida davant els nostres ulls: que l’estat espanyol, no sols el govern del PP, va prendre la decisió el 2014 –no el 2017 sinó el 2014, quan no tenia cap excusa a l’abast– d’exercir la violència contra els catalans per a impedir com fos la transició democràtica a la independència. I que per a això va activar un completíssim pla bèl·lic –no estalvie la definició, perquè és la correcta– que incloïa tota mena de participacions, polítiques i institucionals però també mediàtiques o econòmiques. Un pla en el qual van col·laborar i col·laboren tot d’actors especialitzats i no solament el PP. I no solament la dreta. I no solament gent que avui ja s’ha jubilat.
De manera que, així com ells han aprofitat les nostres divisions per a fer-nos tant mal com han pogut, ara és el moment d’aprofitar nosaltres les seues divisions amb el mateix objectiu. Una actuació en què vull avisar que només reeixirem si assumim d’una vegada que som enmig d’un conflicte total i que en aquest conflicte hi ha únicament dues parts i que són ben nítides. No perquè ho creguem nosaltres, ni per motius ideològics, ni perquè la ratlla la marquem allà on ens convé, sinó perquè són ells que la dibuixen constantment, cada dia. Com fa per exemple el PSOE, i concretament el govern de Pedro Sánchez, cada vegada que posa els seus vots al servei d’impedir l’esclariment dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Com a part del pla.
PS. Per si algú vol fer el modern, d’això ara en diuen “guerra híbrida”.
