Vides dels pianos

L’atzar i la necessitat m’han permès de conèixer una iniciativa fantàstica: Pianos Vius. Em trobava en el cas de donar el piano de casa, que conté en les entranyes música de quaranta anys i s’ha quedat sense pianista. Vendre’l no era l’alternativa. No era alternativa per raons del cor, que no atén gaire les raons del seny, ni tampoc de la rauxa. Les raons de la memòria íntima van pels seus verals i el comerç no sempre les reconforta. Què dic: en absolut, no les reconforta, ara; potser les confortaven fa dècades les cases de música, que no fan més que plegar. Ningú no compra pianos vells com tampoc no es venen els mobles historiats.

En veritat no importava gens, la cosa comercial. L’alternativa havia de ser pública i col·lectiva: una escola municipal de música, un hospital, una residència, un taller de músics, un casino, un casal. Que pogués fer un servei públic. Vaig donar unes quantes veus, la bona amiga Tina Vallès es va oferir a fer una crida per les xarxes al matí i a la tarda m’enviava un enllaç. Fil a l’agulla.

No sé on devia anar a parar el piano de cua de la concertista del Liceu Maria Salomé Quintilla que evocava la setmana passada. Sí que sé on anirà el piano vertical de casa: al vestíbul de l’Hospital de Sant Boi. A partir d’aquest dimecres 27 de setembre el podrà tocar qui ho vulgui: pacients, sanitaris, visitants, pianistes del barri i d’on sigui, principiants i destres. Gràcies a Pianos Vius.

Els vaig escriure un divendres a la tarda a l’instant d’haver rebut el whatsapp de la Tina amb l’enllaç i d’haver-hi fet una visita: era el que buscava. Al cap de no res em responia l’Abel, Abel Coll. Havia de gravar uns vídeos fent sonar el teclat en un i en l’altre els martellets mentre sonaven les tecles. Els tècnics en farien aviat l’avaluació. Tres dies després tenia la resposta: sí, endavant, deien els tècnics.

Me’n vaig fer sòcia de seguida, abans que em diguessin si el nostre piano els podia fer servei. La iniciativa s’ho val. Vaig tenir ganes de conèixer l’Abel i que m’expliqués com va tot això de Pianos Vius. És una altra de les coses subtils de la vida quan et cau a sobre. Una cosa subtil i encantada, una respiració. Quina eficiència, quina boníssima idea i quins resultats.

Ja tenen distribuïts, alliberats, una vintena de pianos per hospitals i residències, l’últim abans del nostre ha estat el del casal de gent gran Anna Murià, a Terrassa. L’Anna, l’amiga i mestra, la meva Anna! Quina constel·lació. Ni feta a mida.

Durant la pandèmia, durant el confinament. Així va començar tot. El matrimoni Abel Coll i Núria-Mercè Pinyol, tots dos enginyers de camins, ell també pianista, no professional, però sens dubte músic, com el meu pianista, pares de dues criatures, llavors de quatre i sis anys, van veure que s’havien d’inventar alguna cosa per no parar bojos a casa teletreballant i al càrrec de les criatures, que ho portaven com podien, que havien de prendre l’aire com fos. A les 19.55 de cada vespre, l’Abel treia el teclat i tocava aquells cinc minuts abans del ritual dels aplaudiments als sanitaris (ho recordem?), de vegades acompanyat també dels nanos i de la Núria-Mercè. I quan el confinament per fi va acabar, els veïns els ho agraïen pel carrer i els demanaven més música, alguna estoneta, com fos. S’hi va afegir aviat l’amic Martí Pericay, químic i músic. Fa dos anys, munten Pianos Vius.

Arriben a un acord amb Jorquera Pianos, una casa de tercera generació, que s’ocupa de l’avaluació i de l’afinació. Han organitzat micromecenatges quan no tenien cap piano i en volien donar un a un hospital fos com fos. Estan agraïts a Víctor Mame, pianista de Doctor Prats –rock fester, m’informen–, que els ha fet un directe per aconseguir diners i així ha estat, és el piano de l’Hospital del Mar.

Tot s’ho fan entre amics, amb el mòbil, sense més parament. El disseny del logo, de nsn design studio, també. Han trobat una molt bona acollida a la Fundació Victòria dels Àngels. L’Abel, investigador de la Universitat Politècnica, i el químic Martí, els dos músics de Pianos Vius, van a tocar un cop per setmana, alternant, a l’AFAB, de malalts d’Alzheimer i familiars, i a l’AFMMCA, associació sense ànim de lucre per a la salut mental. Aquest dijous, al Clínic tocava el sense-sostre Dragomir, autodidacte que n’ha après en tres anys.

És el millor lloc, el d’aquesta colla, per a les vides que els pianos poden arribar a tenir, gats i felins que són de la música de les esferes. Feu-vos-en socis, hi guanyarà l’ànima de la música sencera.