Vides i mudances

Fer mudança, buidar un pis, és una d’aquelles coses de la vida, et diuen un cop i un altre les amistats, els llibres i no sé quantes veus més, que et marquen, tant com un divorci, he sentit a dir més d’una volta. Si ho fas sola, no pot haver-hi divorci. Potser de tu mateixa? En fi, no ho sé, tinc massa feina per pensar-hi. Dic, en canvi, que, ara que em toca buidar un pis, estic bastant meravellada de la gent que la mudança m’ha fet i em fa conèixer, més que no pas entotsolada per la pèrdua de coses que fa només un any no hauria dit mai que me’n desfaria amb esperit lleuger.

És clar que també m’he trobat comerços barruts, aprofitats, de compra de mobles. Però també això, aquests desgraciats –la franquícia francesa Troc, fugiu-ne–, m’han donat una alegria insospitada. Quan el Troc de Sant Boi em va dir les condicions de compra d’uns quants mobles antics i uns altres de moderns, tots en bon estat, els vaig escriure: “Vostès pretenen que els regali els meus mobles. Mirin, m’han donat una idea millor: els regalaré a les amistats i família.”

I així va la cosa. Sé on seran els mobles, qui els té a partir d’ara, de tant en tant els tornaré a veure.

Mentre els desgraciats no em responien, vaig demanar ajut a Maria Palau, col·lega del Punt-Avui, que tracta tots els aspectes de l’art i el seu comerç. Em va adreçar a Jordi Baron, antiquari i fotògraf, del qual ella havia publicat un ampli reportatge, que m’havia cridat l’atenció però que no recordava prou.

Vaig enviar fotos a l’antiquari fotògraf, em va dir que ningú no dóna res pels mobles antics perquè no es venen, però que estava interessat si tenia menudències i llibres. Menudències? Objectes, coses petites, això sí que pot tenir algun mercat als Encants. Llibres també, va dir. Va venir a l’estudi. No donava un cèntim per les meves menudències. Els llibres, en canvi, li podien interessar quan n’hagués fet la tria.

No conec la teva fotografia, em vaig excusar, la Maria, de qui me’n refio moltíssim, me n’ha parlat: antiquari i fotògraf, has unit totes dues condicions. Doncs sí, fa uns vint anys. Jordi Baron és del 1973 i tota la vida ha estat en aquest negoci, per família. Aficionat a la fotografia, cada vegada que entrava en un pis que havia de ser buidat per la mort o perquè no podia estar-s’hi més l’últim dels seus habitants, l’espai el colpia fins al punt de demanar-li que el retingués en una foto, i el mateix passava quan el pis ja era a punt del buidatge definitiu, també l’espai li demanava de reviure en una fotografia. Quina idea magnífica, que bona.

Es va iniciar amb Toni Catany, de qui vaig ser amiga. Potser en Toni des de l’altra riba ens reunia, en aquest estudi de l’Eixample que ell va conèixer. Tots dos l’admirem moltíssim i el considerem un príncep de la fotografia. Com en Jordi, vaig anar diverses vegades a la magnífica estança –és més que un pis– de Toni Catany al Raval, al carrer Nou de la Rambla, el del Conde del Asalto durant dècades.

Quan Jordi li va explicar què hi veia, què el removia i li feia treure la càmera, dels pisos que com a antiquari havia de buidar, Toni el va encoratjar de valent. Gens estrany, puc veure l’escena. El projecte de Baron és tan personal i propi com ho és de l’estela de Catany.

El commouen els pisos burgesos que, si no fos per l’art de la fotografia, no en tindríem cap imatge pública. Els rics i els benestants són gairebé impossibles de documentar, tenen molt per amagar, mentre que els pobres ho donen tot a l’ull de la càmera, que els promet presència en aquest món. Parlem de tot això. Les seves fotos són veritables retrats de les cases en tant que museus de l’ànima, que va dir un savi. Museus ara buits d’unes vides qui sap si plenes, si encantades, si buides.

El colpeix que tants d’aquests pisos que ha retratat hagin romàs igual-igual durant generacions. Com a antiquari ho pot saber, coneix les nissagues mobiliàries i com documentar-les. Pisos on no s’hi ha tocat un pèl des dels temps dels rebesavis o pot ser més lluny encara. Els últims hereus no s’hi han gastat ni un cèntim. Callem.

Ara resulta que tots aquells historiats mobles no els vol ningú, que fins has de pagar perquè qui sigui se’ls endugui. Callem.

Titula les fotos amb el carrer i el número, n’exclou el pis. Quan em passa algunes fotos de l’exposició primer a la sala Artur Ramon de Barcelona i després a la galeria Cadaqués, me n’indica dos, d’aquests pisos que no han canviat res de res durant dècades i dècades. Així els ha retratat:

La foto que teniu amunt li porta records em penso que especials, i això que la va fer el 2015, fa vuit anys. Potser li ressona perquè no l’ha inclosa en l’exposició que l’ha donat a conèixer com a fotògraf amb projecte propi; o potser per això mateix, pel ressò intern, no la va incloure. No li ho pregunto. És del domicili d’una notable concertista de piano del Liceu, Maria Salomé Quintilla. Ací la tenim, en una imatge sense data del fotògraf Marsell, que conserva l’arxiu de Dones Músiques.

Era molt velleta quan algú va cridar els antiquaris perquè l’havien dut a una residència. El més modern d’aquell pis, al 224 del carrer de Còrsega barceloní, era del 1940, mussita el fotògraf, de quan els pares de la concertista es van casar.

No puc deixar de mirar el piano de la concertista Quintilla. De pianos parlarem la setmana vinent.