Vides inacabades

L’Svetlana Issàeva i la Luz Marina Bernal entren a la sala del Pati Llimona de Barcelona caminant sense pressa. S’asseuen a la taula. Beuen una mica d’aigua de les ampolles que els han posat al davant. No fa gaires hores, al Parlament de Catalunya, les han escoltades. Han volgut saber el perquè  de la seva presència a Catalunya. Elles els han explicat que havien estat convidades per la Lliga dels Drets dels Pobles, una ONG de Sabadell que, amb el projecte ‘Dona, pau i seguretat’, ha volgut difondre la seva terrible realitat.

L’Svetlana i la Luz Marina tenen moltes coses en comú. La principal és que totes dues són mares. També les uneix una altra cosa: que a totes dues se’ls van emportar un fill. A l’Svetlana el 2007 al Daguestan. A la Luz Marina el 2008 a Soacha, Colòmbia. Comparteixen també la fortalesa. En comptes de quedar-se a casa i lamentar-se de la seva desgràcia, van decidir que calia lluitar per saber la veritat. Totes dues sabien que recuperar els seus fills era gairebé impossible, però no s’hi van resignar i van posar fil a l’agulla per fer que, tant com fos possible, allò que els havia passat a elles no es repetís.

El Daguestan travessa avui una situació anàloga a la que va viure i encara viu el país veí: Txetxènia. Quinze anys després de l’última guerra de les dues que enfrontaren txetxens i russos, avui el país no té res a veure amb el paisatge de devastació del qual no fa gaire era sinònim. La reconstrucció del país és evident. S’hi pot percebre una certa prosperitat de postal que el seu president, Ramzan Kadírov, ablama. Grans edificis que de nit fan pampallugues. Grans mesquites. Tot és gran a Txetxènia. Putin ja fa temps que va donar corda al seu gos perquè fes i desfés. El terror imposat hi és absolut. Sota aquesta aparent prosperitat, cent cinquanta mil morts i més de cinc mil desapareguts. Les Mares de Txetxènia, entitat creada el 1995, calcula que el nombre de desapareguts pot arribar a vuit mil.

Les poques ONG que resten a Txetxènia (Putin els ha declarat una guerra absoluta) diuen que en temps de guerra es denunciaven més desaparicions que no pas ara. El terror imposat per Kadírov i els seus és implacable. ‘Pensa que encara et queden més fills i un marit i més família; no deus pas voler que tots corrin la mateixa sort, oi?’ i molts accepten la por com a única resposta davant la pregunta a les autoritats d’on és el meu fill, el meu nebot, el meu pare, el meu germà…

Moltes denúncies han arribat al Tribunal Internacional dels Drets Humans d’Estrasburg. Ha condemnat diverses vegades l’estat rus per no haver fet tot el que hauria estat possible per investigar casos de desaparicions. Així i tot, les desaparicions a Txetxènia i al Daguestan continuen. Les forces de seguretat incentiven la seva tropa perquè, si cal, falsifiquin proves per fer que els segrestats siguin titllats de violents guerrillers. Si un crim fa molt de temps que no s’esclareix, sempre se’n pot donar la culpa a un innocent: cas tancat i recompensa en forma de promoció i de remuneració.

Va ser el 2009 que van començar a descobrir els cementiris secrets on s’enterraven aquells qui havien desaparegut. Amb prou diners, sempre es poden comprar policies o militars perquè xerrin. Així fou com les primeres fosses comunes van ser descobertes. Al documental que ens explica tot això que hem dit, titulat ‘Vides inacabades’, hi veiem Svetlana mateix passejant per un terreny costerut amb tot de petites inscripcions clavades a terra en forma de làpides improvisades. Aquí és on es ve a plorar per als qui ja no hi són.

‘Els militars sempre han de tenir les seves joguines en funcionament. Abans eren a Txetxènia i ara són al Daguestan’, ens diu l’Svetlana. No ens dirà pas gran cosa més. Està cansada. Atuïda d’haver de rememorar una vegada i una altra la seva dissortada experiència. Sense les xifres tan punyents de Txetxènia, al Daguestan també es practica un extermini sistematitzat contra tots aquells que ‘fan nosa’, paraules de Ramazan Abdulatipov, president del Daguestan; com Kadírov, imposat per Putin a dit.

El 2008 al poble de Soacha, Colòmbia, al fill de la Luz Marina i a disset joves més, uns militars els van oferir d’anar a treballar al camp. L’atur a Colòmbia, en algunes regions, és desorbitat. Els joves fan el que sigui per poder guanyar uns pesos. La promesa d’ocupació, però, va resultar ser un terrorífic parany. Vestits amb uniformes militars que no havien estat pràcticament usats, van aparèixer morts vint-i-quatre hores més tard a la població d’Ocaña. Alguns altres van aparèixer dos o tres dies més tard. L’exèrcit va presentar aquest assassinat com un triomf contra les guerrilles incontrolades que hi ha a Colòmbia. És el que s’anomena ‘falsos positius’, és a dir, innocents que, com a Txetxènia i al Daguestan, es fan passar per guerrillers per rebre recompenses. El 2005 una ordre del Ministeri de Defensa colombià havia disposat de pagar 1.900 dòlars per cada guerriller mort. Es calcula que hi pot haver unes 3.500 persones assassinades per aquest procediment a Colòmbia.

Més de cinquanta anys de guerra ininterrompuda han convertit Colòmbia en un estat desestructurat. L’acció del seu president del 2002 al 2010, Álvaro Uribe, de lluita aferrissada contra la guerrilla, malgrat disminuir les taxes de criminalitat, van fer aparèixer nombrosos casos de vulneració dels drets humans. El cas dels divuit de Soacha, no és, ni de bon tros, un fet aïllat. Tothom parla de l’acció de les FARC, dels 2.716 desapareguts que causaren, però ningú no parla dels més de 5.000 desapareguts propiciats per l’exèrcit, ni de tots els presos que s’estan a les presons del país sense cap mena de control i que pateixen diàriament els abusos dels seus carcellers. Tampoc no es parla de violència sistematitzada del govern, violència que també es pateix al Daguestan, pel fet de no investigar les desaparicions i demanar suborns en canvi d’informació.

La Luz Maria va tenir més sort que l’Svetlana. Va aconseguir de recuperar el cadàver del seu fill. Però només una meitat. ‘Què ens volien amagar?’, ens pregunta i es pregunta. Restem atònits davant la interrogació. El seu rostre colrat, la menudesa del seu cos, no predisposa a pensar que aquesta dona, que aquesta mare, sigui la protagonista d’una lluita aferrissada contra l’horror. ‘El meu fill no va triar de ser una víctima ni jo vaig triar de ser una defensora dels drets humans’ i ens ho creiem, com ens creiem l’Svetlana, ara ja una mica més recuperada, quan se li pregunta per la por i ella ens diu que la por la va perdre el 2007, quan li van prendre el seu fill.

Totes dues dones, totes dues mares, malgrat la distància, han estat víctimes de la repressió de dos estats que les han convertides en el que són. Ja no hi ha marxa enrere. Mai no podran recuperar els seus fills ni el fil virtual d’una existència plaent, preocupades pels petits inconvenients del dia a dia. Però totes dues agraeixen a la magnífica gent de la Lliga dels Drets dels Pobles que puguin explicar-se i deixar-se agombolar pel caliu silenciós de la nostra admiració. Els ho diem sense dir-ho que som al seu costat, al costat del seu sofriment. ‘Si un fill perd la mare, se li diu que és un orfe; però si una mare perd un fill, com se li ha de dir?’, acaba la Luz Maria i la resposta, embolicada amb la sofrença del seu testimoni, ens l’emportem a casa sabent que el món, gràcies al seu determini, a la seva enteresa, al seu humil però ferm compromís, és una mica millor.