Els últims videoclubs: “Mantindré el negoci fins el dia que es deixin d’editar pel·lícules” 

Tenim al nostre abast Netflix, HBO, Disney+, Filmin i un llarg etcètera de plataformes digitals que ofereixen contingut com ara films, sèries i documentaris als seus usuaris. Tenint en compte aquesta situació, on és el ritual dels divendres d’anar al videoclub i llogar un film per veure en algun moment del cap de setmana?

La davallada de clients ha obligat molts d’aquests establiments a tancar i els que no han tancat s’han hagut de reinventar. Ser alhora videoclub i tintoreria és l’exemple del negoci de Daniel Ventura, propietari d’ençà del 1994 de Vídeo Marcha. Que quan el va veure perillar, va decidir d’obrir-se a un altre sector: “Em vaig començar a formar per ser tintorer quan el videoclub encara funcionava molt bé, però sabia era qüestió de temps i m’hi vaig voler anticipar”, explica. Encara que el videoclub no li permet de guanyar-se la vida, no ha volgut renunciar a una de les seves passions, el cinema: “Després de tot un dia envoltat de màquines a la tintoreria, venir aquí i poder parlar amb els clients em fa molt feliç. Ara, amb els ingressos del videoclub no puc pagar ni la factura de la llum.”

Aquest videoclub, situat al barri de Sants de Barcelona, és un dels tres que encara són oberts a la ciutat. Per trobar-ne un altre, cal anar fins a l’esquerra de l’Eixample i endinsar-se en l’univers de l’Aurora Depares, propietària de Video Instan, un videoclub amb més de quaranta anys d’història, el més antic del país.

Després de tota una vida al carrer d’Enric Granados, van haver de canviar de local per la pujada desmesurada del preu del lloguer. Això els va fer perdre molts clients que ja tenien, però també els va permetre de desenvolupar idees que a l’altre local no podien aplicar. Així, van optar per obrir un videoclub amb una sala de cinema –d’una trentena de butaques– i una cafeteria.

L’objectiu de Depares és trencar amb la idea que un videoclub és solament un lloc on pots llogar un film per un parell de dies: “El videoclub entès com el negoci de tota la vida ha quedat obsolet. Jo volia crear una mena de grup social, d’espai cultural del barri, on la gent vingui a buscar pel·lícules, a berenar o a fer un col·loqui cinèfil amb els amics.” A més, per a ampliar-ne les possibilitats, a la sala privada es poden veure tant films del videoclub com films que els clients portin de casa.

A València tan sols n’hi ha un parell. Dani Gascó és el propietari del videoclub Stromboli i d’ençà que va obrir, l’any 2004, s’ha proposat d’oferir material únic: “Tinc pel·lícules que no són a les plataformes. Compro material arreu del món, subtitulo pel·lícules, organitzo cicles cinematogràfics…” Una tasca que per ell té molt de valor: “Crec que quan la gent diu que desapareixerà el format físic no és conscient d’allò que implica i de tota la feina que s’ha fet fins ara: parlem de pel·lícules restaurades, de les que inclouen comentaris, escenes eliminades, making-of, comentaris…”

Recomanacions que desafien els algorismes

Per què encara hi ha qui opta per l’establiment físic? “Hi ha molta gent que valora la confiança que té amb el negoci i el tu a tu. A més, la qualitat que ofereixen aquestes pel·lícules, no es pot aconseguir en línia encara que ens vulguin vendre que sí”, explica Ventura. “Qui treballa en un videoclub és algú que t’acaba coneixent, que et fa recomanacions i que a vegades fins i tot fa de dictador i et diu què no et pots perdre”, assenyala Gascó. Depares hi coincideix: “Per sort, encara hi ha gent que prefereix que una persona els demani què els ve de gust de mirar. És una manera de socialitzar, de sortir de casa i de mantenir la tradició de gaudir de pel·lícules en família. Amb la modernitat i les plataformes, això s’ha trencat. Avui dia, hi ha cases en què cadascú se’n va la seva habitació i mira un film diferent al seu dispositiu.”

I quin és el perfil de persona que va als videoclubs? Tot i que podríem pensar que tan sols continuen invertint en aquest negoci en perill d’extinció cinèfils de manual, la classe de persona que lloga films és prou diversa. “Hi ha moltes famílies, però també públic jove que ens coneix per les xarxes i gent gran que no va arribar a fer el pas de passar-se a les plataformes”, diu Depares. “Tenim una mena de parròquia. Hi ha gent que s’ha acostumat a aquest estil de vida i que no el vol canviar”, assenyala Gascó.

De totes maneres, n’hi ha pocs. “Tenim uns cent cinquanta clients habituals i, d’esporàdics, algun més. Però tenint en compte que per aquí n’han passat més de deu o quinze mil…”, diu Ventura. Tanmateix, no s’ho mira pas amb resignació: “Mantindré el negoci fins el dia que es deixin d’editar pel·lícules.” Gascó tampoc no té previst de rendir-se: “Hi ha una regla que diu ‘mort al videoclub, visca la plataforma’, però hi ha una excepció i, com a excepció, creiem en la possibilitat de sobreviure.”