Noelia Llorens, Titana: “La música tradicional no ha estat mai morta, però sí adormida”

Parlem amb Noelia Llorens, Titana, a Godella, al Molí, on el poble comença o s’acaba, segons com es mire. És un triangle màgic en la geografia de Titana, perquè som al costat de l’escola de Sant Bartomeu i de l’escola de música, que han marcat la seua formació. Davant hi ha l’horta: cebes, carxofes… I al fons, la València tentacular que mossega l’horta.

L’entrevistem perquè, tot i que el seu disc ja fa uns quants mesos que roda, ara estrena el videoclip de “Copeo de Bocairent”. El llançament oficial és demà, divendres, però els lectors de VilaWeb ja el poden veure avui en exclusiva.

Titana, de trenta-cinc anys, és mestra d’educació especial. S’emociona molt fàcilment quan parla dels pares, de l’avi Titan, un gran cantador de qui ella ha agafat el nom.

—Titana, la néta de Titan. Qui era Titan?
—Titan era el meu avi, Batiste Lerma Alonso. Era cantador. Quan tenia vuit anys ja cantava valencianes justament ací, a l’eixida de les alumnes del Sagrat Cor, de l’escola nocturna. En ma casa la música i la música tradicional sempre han sigut un membre més de la família, tot el món està involucrat d’alguna manera en la música.

—El feu eixir al disc, junt amb la vostra mare.
—A ell li hauria agradat dedicar-se a la música, però va nàixer en una època en què havies de dedicar-te a allò que sabies fer i no a allò que tenies per somni. Ell era molt bo, escrivia música i componia cançons, però va haver-se de dedicar a fer sabates. Quan ja tenia vuitanta-dos anys va agafar el magnetòfon i va gravar una casset de dues cares amb peces de sarsuela. Era baríton, i de poc no se’n va de gira, però havia de treballar fent sabates per mantenir la família. Vaig pensar que havia de fer-li un homenatge perquè no va poder dedicar-se d’una manera professional i completament a la música, i que havia d’estar en el disc de la néta.

—També hi ha la tia Milín.
—Tota la família cantava. La germana del meu avi, Vicenta la Roja, li deien, perquè era pèl-roja, també cantava cant d’estil, i ma tia Milín, que també apareix en el disc, té una veu preciosa que a vuitanta-quatre anys encara conserva. Ma mare Amparo també cantava.

—Com és la vostra família?
—La meua família és màgica. És acollidora, sempre m’ha empès a fer allò que em feia feliç. Sempre m’ha donat suport. Quan vaig començar a cantar, a nou anys, em costava moltíssim, em feia moltíssima vergonya. Jo cantava i plorava a la vegada perquè tenia pànic escènic. Recorde una vegada, ací mateix, en el Molí, on som ara, quan tenia tretze anys, actuar amb el Grup de Danses el Poblet i vaig poder cantar una cançó sense plorar, i va ser com si haguera superat una etapa i anara endavant.

—Ideològicament, la vostra família és molt conservadora.
—Al final, és sang, és família, i salvant qüestions polítiques, ideològiques, la música i la cultura popular ens acaba arreplegant a tots.

—El vostre pare defensava les “senyes d’identitat valencianes” fins al punt d’escriure una carta a Jordi Pujol.
—Mon pare defensava el seu valencianisme, el seu valencià. Ens havien ficat al cos la por que Catalunya era el dimoni i venia a llevar-nos la nostra cultura per imposar la seua. Jo em vaig criar en eixe ambient, però a l’institut, amb companys i companyes, amb els mestres, preguntaves i qüestionaves, érem crítics, i em vaig adonar que la realitat que havia viscut sobre la llengua estava equivocada. Però mon pare es va fartar que li digueren que el català i el valencià eren el mateix i va escriure una carta en castellà a Jordi Pujol. Li va dir que el valencià no era un fill de Catalunya i que no tornara a dir eixes coses perquè no eren veritat. Pujol li va respondre amb una carta proforma, però a mà i amb bolígraf li deia que una altra vegada li escrivira en valencià, que també l’entendria.

—Quina formació musical teniu?
—Vaig estudiar ací, en el casino musical i en l’escoleta de música del molí, i vaig fer flauta travessera fins als 18 anys. Tinc dos anys de conservatori de cant valencià, però jo volia aprendre d’una altra manera. Volia continuar aprenent de la transmissió oral, que és com realment s’aprèn aquest cant, tenia inquietuds que el conservatori no em podia resoldre. Així que vaig decidir eixir i buscar la mestra Victorieta Sousa, que també és una gran cantadora d’estil. També volia la guitarra tradicional que s’aprèn amb colpejador, i he estat buscant altres mestres, com la colla Brials, Toni Guzman o Sergi Macip a les Terres de l’Ebre, que toquen guitarra tradicional.

—Heu provat altres estils, o sempre heu volgut cantar música tradicional?
—No he provat altres estils perquè aquesta és la música que m’agrada fer. De ben xicoteta és el que he sentit ací en el poble, en les nits d’albades i nits de guitarrades. És la primera música amb què he tingut contacte per les cançons que em cantava la tia Milín, pels contes, i pel que es vivia ací al poble.

—Godella és una població amb molta tradició. D’ací és Josep Aparicio, Apa.
—Sí. Va ser el meu primer mestre. Quan tenia nou anys, el mestre de música del meu col·legi, el Sant Bartomeu, va dir als meus pares que jo tenia veu per a cantar. No sabia què, però tenia veu per a cantar. Aleshores, els pares em van apuntar al Grup de Danses el Poblet i vaig començar els primers anys amb Josep Aparicio, Apa, molt bon cantador, i després, uns anys més tard, vaig començar amb Tatiana Prades, també alumna d’Apa.

—Canteu cançons tradicionals, però a les lletres els heu passat el filtre de gènere, del masclisme costumista i ranci d’altres segles.
—Ho hem fet Susana Díaz Tejedor, que és una part molt important del projecte, i jo. La música tradicional és aquella que té una funcionalitat. Ara, quan fem aquesta música, probablement, ja fem una folklorització, perquè no té eixa funció. Quan faig un cant de batre damunt un escenari, li lleve eixa funcionalitat, perquè es cantava en el camp i tenia una funció que era arrear la bístia i entretenir la dura faena de ser llaurador. Sí que és veritat que eixes lletres representen un context social que ja ha passat. I en aquell context, les dones no tenien, ni fer-hi prop, els mateixos drets que tenim avui en dia, encara que ens falten molts per a aconseguir. Susanna i jo teníem clar que si fèiem música tradicional, el missatge masclista no hi apareixeria per cap banda.

—A la vostra formació hi ha dones músiques.
—Això és una cosa que buscàvem. A banda d’una evolució dins aquestes melodies tradicionals, a banda d’eixes lletres noves, també era molt important la presència de dones, i ara, encara, se n’incorpora una de nova, perquè Pau Chafer té molts projectes i no podia continuar fent el piano. Ens ha buscat una pianista, que és Blanca Ferrer, que s’estrenarà amb nosaltres el 6 de maig al Xàbia Folk. Serem quatre dones i tres xics.

—Una part de les lletres són en castellà.
—Ací tenim territoris valencianoparlants i territoris castellanoparlants. Si fas una jota de la Serrania, perquè la gent d’allà se senta identificada amb eixa peça, l’has de fer en castellà. Mai canviaria totalment la llengua en què es canta eixa jota si pertany a la part castellanoparlant. I al revés. No canviaria una jota de la part valencianoparlant, perquè ha de ser en català. Però les noves peces que fem, sempre les pensem en valencià. La meua manera de parlar i de pensar és en valencià.

—Treballeu lletres pròpies per a retractar la contemporaneïtat amb les bases de la música tradicional?
—Així és, i no sóc l’única. Ja hi ha moltes persones que han agafat músiques tradicionals, jotes, fandangos, i en canvien la lletra. Vicent Torrent diu que la música tradicional d’ara ha de representar el context actual de la societat perquè tinga vida.

—Amb aquest disc, que vàreu traure pràcticament sense promoció, vau guanyar el premi del públic als premis Carles Santos de la música.
—Vam traure el disc i Susanna i jo ens encarregàvem de veure cap a on tiràvem i aconseguíem fer actuacions pel boca-orella… Em telefonaven directament, sempre anem a peu de carrer, perquè és la cultura popular la que es fa a peu de carrer. Tenim un munt de coneguts, balladors, dolçainers, tabaleters, tot aquest món és molt gran, i vam aconseguir que ens votara molta gent i aconseguírem el premi Carles Santos.

—Supose que una fita molt important en la vostra carrera va ser quan Miquel Gil us va cridar per fer el disc Arrel, del Mural Sonor impulsa per Acció Cultural del País Valencià.
—Va venir tot de sobte. Jo acabava el disc i em van telefonar d’ACPV. Vaig quedar molt sorpresa i els vaig preguntar si estaven segurs que Miquel Gil havia dit Noèlia Llorens. A Miquel ja el coneixia de feia anys, perquè venia ací a fer algunes classes amb Tatiana Prades i ens ensenyava com fer evolucionar les melodies tradicionals.

—Quin ensenyament n’heu tret, del treball amb Miquel Gil?
—He après, sobretot, experiència d’estar damunt un escenari, perquè no havia pujat mai a un escenari a fer un espectacle. M’ha donat seguretat, m’ha donat confiança, que sempre és una cosa que em falta. A més, Miquel no només sap de música tradicional, sinó que sap de totes les músiques del món. Aleshores, quan m’ensenya alguna cosa que fa, li dic, és que tu eres moltes músiques. És supereclèctic, agafa d’ací i d’allà i fa un batut i trau cançons que et recorden altres músiques. És molt sorprenent.

—I un altre monstre que us ha vingut a buscar és Pep Gimeno, Botifarra.
—Quan em digueren que Pep Gimeno preparava el disc i que si volia cantar en alguna cançó, els vaig dir que sí de seguida, és clar, que m’adaptava al que volgueren, però no sabia que era el senzill i que gravaríem un videoclip. Ha sigut molt fàcil treballar amb ell.

—El cant tradicional valencià sona millor al carrer o dins un teatre?
—El cant tradicional valencià, per mi, és el que es fa a peu de carrer. Si parlem de cant d’estil i albades. És recórrer el poble cantant als festers o festeres i veient l’emoció que senten perquè els cantes això o allò, perquè has investigat el que els agrada… També és cert que el fet que el cant tradicional haja pujat a un escenari, amb persones com Botifarra o Sis Veus, han posat música tradicional al mateix nivell que altres gèneres musicals al País Valencià.

—Com us reben al Principat?
—L’experiència del Tradicionarius va ser molt emocionant, perquè ací ja saps com és el públic i el nostre humor, però allí va ser com si fóra en casa, perquè la rebuda va ser molt bonica i després la retroalimentació que arriba va ser molt positiva. De fet, hi hagué un home que va dir que Titana tenia la potència per a trencar el mur imaginari que separa el País Valencià del Principat, i jo vaig al·lucinar quan vaig llegir això.

—Hi és, aquest mur? Com podeu ajudar a trencar-lo?
—Crec que és en la mentalitat de cadascú. Crec que no hi ha cap mena de frontera ni política ni musical, ni de cap manera, ni lingüística. El català és la mare dels valencians, dels mallorquins, i la compartim de diferents maneres. Jo ja havia cantat a les Terres de l’Ebre, amb Espai de So. El seu concepte de compartir la música tradicional és com es feia antigament. Ens reunim a fer un bureo, cadascú toca, per exemple, anem per jota, i tot el món sap els acords que ha de fer, en quin to han d’estar les melodies i cadascú entra quan vol, i si es pot inventar una lletra, millor encara.

—Sempre us calceu amb espardenyes?
—Sí. Quan he de cantar i pujar a un escenari, sí. Aquestes són molt modernes, però en tinc de les normals, de les de sola d’espart… És una manera de representar d’on venim, dels llauradors i llauradores que xafaren la terra i xafaren les arrels, i ho feien amb les espardenyes. Mira, m’emocione i tot de dir-ho. I la música que vull fer és la que ve de les arrels i per a mi és molt important portar les espardenyes.

—Cantar amb els peus, com a concepte…
—Amb l’arrel a les plantes dels peus.

—Ara presenteu el videoclip de “Copeo de Bocairent”. 
—Quan vam traure el disc, sense cap assessorament ni res, volíem fer el videoclip, ho teníem clar, però ho hem fet ara, gràcies a la Cercavila i a Juanjo Company i a Virgínia. El vam enregistrar un dia que feia molt de fred a Bocairent, jo anava amb unes espardenyes com aquestes, però amb les vetes negres. I anava a cama crua, que diuen allí, amb un pantaló negre de tela i res més. Vam comboiar els cabuts, a l’Aljub, que és la colla de dolçainers i tabals d’allí, i unes amigues d’Alcoi, que també són dolçaineres i tabaleteres, i al grup de Cardaors de Bocairent, que són els que fan les danses. Toni Navarro, violí, és el cantador per excel·lència del poble de Bocairent. Volíem representar que Bocairent és com una reserva de la música tradicional. Tota la Vall d’Albaida, on es mantenen les danses, els cabuts, dolçaines i tabals…

—Hi ha una eclosió de gent jove que feu música tradicional i compartiu escenaris amb gent veterana. És una bona època, ara, per a aquesta música?
—És una bona època perquè tot el món la fa servir. Gent que fa altres gèneres i compta amb col·laboracions nostres. Per exemple, Xavi Sarrià amb Botifarra. O Auxili, quan va comptar amb la Maria per fer la intro de “Guaret”. O Tessa, quan ha comptat amb mi. O Tito Pontet… Ens busquen als cantadors d’arrel per a incorporar-ho a altres gèneres. És moda. Hi ha gent que diu que la música tradicional era morta, però no és veritat. Simplement, no tenia tanta visibilitat que té ara. No ha estat mai morta, però sí que moltes vegades ha estat adormida o no ha tingut tanta presència com té ara.

—En què treballeu, ara?
—Anem donant rodatge al disc i ja tinc algunes coses al cap per veure cap a on tirem.

—I això, cap a on és?
—Sempre tiraré cap a l’arrel, cap a la funcionalitat de fer música un poquet evolucionada, en pla ripropostes, canviant les lletres, però que es puga ballar i que tot el món puga compartir-la.

—El públic és més agraït quan aneu a un poble on hi ha tradició, o quan aneu al Palau de les Arts i canteu amb Botifarra?
—És el mateix públic. És un públic que no sap què faràs. Sí que té nocions de coses que poden passar. Pense que tothom té dins seu un trosset d’arrel i acabes connectant amb tot el món, siga en el Palau de les Arts o siga ací, en el Capitolio de Godella.

—Sou mestra d’educació especial. La música és una eina que feu servir a l’aula?
—La música té un gran poder. Hi ha unes malaguenyes que em va fer Mariàngles Marqueño Rozalén, que és versadora, que em va dir que la música és l’amor que mai no et falla. Té un gran poder. Un pati de la meua escola sense música no és un pati. Posem música molt variada, han sentit Botifarra, Sis Veus, sempre que puc pose la música tradicional. I a l’aula moltes voltes porte la guitarra i cantem. Ells hi participen. Si ho saps transmetre, la música sempre funciona.

—Aquesta tasca que fa Botifarra d’anar rescatant cançons i músiques pels pobles, també la feu?
—Jo no sóc recuperadora de res. Sí que és veritat que moltes vegades, quan acabes un concert, et trobes, per exemple, que ve algú i et diu, la meua àvia cantava no sé què, o ací hi ha un home que canta… Però em centre més a buscar en els arxius sonors que tenim a l’abast. Sí que tinc curiositat i pregunte a algunes dones majors, que són les que més en saben, però no és al que em dedique.

—Què hi ha a la vostra llista de Spotify?
—Hi ha de tot. He escoltat Rosalía, els Jóvens, Sis Veus, Miquel Gil, Rodrigo Cuevas, Rozalén, Extremoduro… M’agrada molt la música, decidesc fer la música tradicional perquè és la que em fa transmetre millor, és el que vull fer sempre.

—Durant l’entrevista he vist que us emocioneu molt, que us cauen les llàgrimes amb facilitat. Què us fa emocionar tant?
—Ui! Recordar-me dels meus pares, que ja no hi són, o pensar que l’avi Titan estarà content, l’orgull de la tia Milín, que té vuitanta-quatre anys i encara canta. Cantem juntes. Ella és l’ama… Eixes coses em fan plorar. [Plora.]