[VÍDEO] Unai Romano, testimoni de la tortura: ‘El cap em cremava, em pensava que em matarien’

Unai Romano Zilbetiko fou detingut i torturat per la Guàrdia Civil el 2001. El seu cas és conegut perquè, a diferència de la gran majoria de torturats al País Basc o als Països Catalans, es va conservar una fotografia del seu rostre després dels cops inacabables que va rebre. Aquesta fotografia i el seu testimoni han servit per a denunciar les tortures a l’estat espanyol. Ara fa una setmana el seu cas va tenir un gran impacte a la xarxa, gràcies a un extens enfilall d’un piulaire amb una part del relat d’Unai Romano que explicava com l’havien torturat. Fernando Grande-Marlaska, aleshores jutge de l’Audiència espanyola, no va voler investigar les seves denúncies de tortures. Romano va denunciar-les judicialment, però el jutjat d’instrucció de Madrid les va arxivar. Després va presentar recursos a l’Audiència de Madrid i al Tribunal Constitucional, que també els van arxivar. Actualment, el cas és al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Fa dos anys, Jon Inarritu, que era senador d’EH Bildu, va recordar a Grande-Marlaska el cas de Romano.

Just el mateix dia que a Twitter feien impacte els piulets amb el testimoniatge d’Unai Romano, la cadena basca Hamaika Telebista publicava un documentari amb una extensa entrevista, inèdita, en què ell explicava fil per randa tot allò que li havia passat el 2001. Ara, com a resultat de la col·laboració entre Hamaika Telebista i VilaWeb, us oferim el vídeo en èuscar amb subtítols en català, a més de la transcripció íntegra del seu testimoni.

Unai Romano Zilbetiko pagadian (‘Unai Romano a la fageda Zilbeti’). Testimoni de la tortura

‘El 6 de setembre de l’any 2001, la Guàrdia Civil em va detenir. Vivia a cals pares, tenia vint-i-tres anys. A les cinc de la matinada vaig sentir soroll, em vaig llevar, vaig anar fins al passadís i vaig veure que els meus pares discutien amb uns guàrdies civils. Portaven cascs i unes grans metralletes. M’hi vaig acostar de seguida i em van demanar si era Unai Romano. Els vaig dir que sí. Em van dir que em detenien per col·laboració amb banda armada i que restaria incomunicat. He provat d’oblidar-ho, però ho tinc molt ficat aquí dins. Recordo molt bé tot allò que va passar aquells dies.’

‘Van escorcollar tota la casa, ho van mirar tot: papers, documents escrits, fotografies… Ho van posar tot damunt la taula i s’ho van endur. Jo els deia que no tot era meu. Que hi havia coses de la meva família i que no s’emportessin res de la meva família, però tant els va fer. S’ho van endur tot. Després de quatre o cinc hores d’escorcollar el domicili dels meus pares, em van dur a la caserna de la Guàrdia Civil de Vitòria. Em van posar contra una paret i tenia dificultats per a respirar. Quan baixava de casa m’havien posat un jersei al cap, no hi veia. Mentre era contra la paret vaig intentar treure-me’l. Tenia darrere un agent de la Guàrdia Civil que em va dir: ‘No tens dret ni de respirar.’ Em va dir que m’estigués quiet.’

‘Em van ficar dins un furgó i poques hores després anàvem cap a Madrid. Tenia una idea general sobre la incomunicació, però com que no havia rebut cap cop durant el trajecte, vaig pensar que era sort, que tindria sort i que no sofriria tortures. Però quan vaig arribar a Madrid tot va canviar, tot va empitjorar. Al furgó, hi anava tot sol, en una cel·la tancada. No veia res i hi va entrar un agent de la Guàrdia Civil. Em va demanar per què pensava que m’havien detingut. I jo li vaig dir que devia ser per la detenció d’algun conegut uns quants dies abans. Em va dir que fins aleshores s’havien portat molt bé amb mi i em va recomanar que col·laborés amb la Guàrdia Civil.’

‘Em van deixar sol, novament, i vam arribar a Madrid. Continuava sense veure-hi i em van fer una mena de passarel·la. Sentia un munt de veus i em van recomanar tres o quatre coses: que els fes cas sempre, que tingués els ulls tancats tota l’estona i que si em posaven al costat d’un altre detingut mirés cap avall. Però, sobretot, que els fes cas. Vaig baixar per unes escales i em van ficar en una cel·la. Allà va començar l’interrogatori contra la paret. Ja del primer moment, vaig tenir els ulls coberts amb un antifaç i no veia res ni ningú. Van començar a fer preguntes: qui coneixia, què vaig fer, amb qui anava al gaztetxe (centre social), amb qui sortia pel barri vell, els noms dels bars, coses de la ikastola… Volien saber-ho tot, i si no els agradava la resposta em donaven un cop.’

‘En primer lloc, al meu entendre, volien informació: si sabia res, que ho digués. Fins i tot, quan s’adonaven que no ho sabies o que no en tenies informació, t’espantaven. Et veien com un militant. Volien eliminar-te i fer-te sentir petit. Amb la tortura aconsegueixen fer-te petit. Encara que intentis de mantenir la força, estàs esgotat. Els cops van ser sobretot a la part de darrere del cap i el funcionament era el d’un interrogatori. Si no els agradava la resposta, em donaven un cop. Van començar a intensificar els interrogatoris. Em duien a la cel·la i, en tornant, més interrogatoris i més cops. La intensitat anava pujant. Em van amenaçar dient-me que em posarien una bossa de plàstic al cap. I al final me la hi van posar. Em tancaven la bossa a la part del coll i em deien que toqués la paret quan se m’acabés l’aire. Llavors, quan ja no podia més, tocava la paret i em deixaven anar. Després van començar a combinar-ho tot: els cops, la bossa… I amb més intensitat.’

‘En un moment, em van fer pujar per unes escales i em van deixar en una cambra. Vaig veure-hi una dona. Era metgessa forense, Leonor Ladrón de Guevara. Em va fer seure i em va demanar com estava; si tenia problemes de salut. Complia el seu qüestionari. Al començament, no me’n fiava gaire, però finalment la vaig informar del tracte que havia rebut. Es va asseure darrere meu i em va mirar per sobre: “No hi veig res, aparentment, Unai. No tens res d’estrany.” Semblava sorpresa: “No tens cap marca.” No ho va reconèixer. Només em va mirar a la cara. “Que sàpigues que vindré cada dia i que farem una visita cada dia.” Em va deixar perplex, no ho sé… I així em va deixar allà.’

‘Poc després, em van tornar a dur a l’interrogatori. Em van dir que sabien què havia explicat a la metgessa forense i que no li expliqués res més, que sabria què era bo. A partir d’aleshores, em van donar cops més forts, més intensos, i em van amenaçar amb els elèctrodes. “Et posarem els elèctrodes.” Em van posar un cable i en sentia les espurnes darrere les orelles, vaig tenir pànic. Em van posar els elèctrodes a les orelles, als testicles i al penis. Després barrejaven les diferents tècniques: la borsa, els elèctrodes, els cops, una que en deien “l’ascensor” –una mena de flexions. I tot es barrejava. I després, les preguntes: “Has fet això? Coneixes aquest? Has estat amb tal?” I quan no els agradaven les respostes, més cops. Tot això, juntament amb les tortures físiques, i vaig acabar fet una coca.’

‘Et surt l’instint de supervivència. Vas aguantant, i aguantes el següent interrogatori i així successivament. Et baixen a la cel·la, et deixen descansar i et tornen a portar a dalt. En aquests moments, sents alguna cosa com que has de passar aquest interrogatori, superar-lo, no signar allò que ells volen… Amb un interval de cinc minuts, deu, o de mitja hora. No sabia què passaria al cap de deu minuts. Avances com pots, encaixes els cops tan bé com pots. Però la intensitat també anava augmentant. Els cops del principi eren durs, però els de la nit –després de la primera visita– eren molt forts. Amb els cops també perdia l’equilibri i no podia tenir-me dret. I vaig aguantar, vaig aguantar i vaig aguantar tant com vaig poder.’

‘Al principi, em van desgastar físicament, i quan estava malament físicament van començar amb la segona fase: la tortura psicològica. Em van dir que detindrien la meva xicota, els germans i que també detindrien la meva mare. I van notar alguna cosa amb la meva mare. A casa, havia intentat abraçar-me i hi havia hagut moments de tensió arran d’això. Quan va sortir el tema de la mare van veure que m’afectava especialment. I així ho van enfocar: que havien detingut la meva mare, que la portarien a un pantà a prop de Vitòria, que la torturarien… Jo ja estava exhaust, físicament, i em van asseure en una cadira. Em van deixar assegut. Van començar a explicar una història, feien una mena de teatre. Eren darrere meu. No sé quants hi havia, no els veia, però eren allà, parlant. De sobte, n’hi va haver un que va cridar. Els va fer callar tots, i llavors entre ells: “Ostres, que dur. A veure qui és que li ho diu, com li ho direm.” I un es va acostar per darrere i em va dir que la meva mare s’havia mort, a conseqüència de la tortura, d’allò que li havien fet al pantà. I em van deixar així, allà. No em van tocar més i em van deixar sol amb els meus pensaments.’

‘A Vitòria hi havia hagut un mort per atemptat i volien saber qui n’era l’autor. Qui, grup o persona, dona o home, havia participat en l’atemptat. A això es van dedicar tota l’estona. I qui va fer la bomba, qui va fer el pèndol, qui va confeccionar l’adhesiu i qui el va treure… I jo no en sabia res, ni del pèndol ni de la bomba. I em van clavar centenars d’hòsties parlant de l’adhesiu. “T’has tret l’adhesiu, l’has tret tu!” I no entenia res. Cridaven. Jo no sabia de quin adhesiu parlaven, jo no me l’havia tret.’

‘I això de l’adhesiu, què coi és? No es feien servir ni adhesius ni pèndols, eren coses antigues. Es fotien de tu. Per si sabies res que volien saber. I vaig rebre moltíssimes hòsties. Ells volien saber coses, i jo d’adhesius i pèndols, ni idea. Els cops eren monumentals. El Tasio aquest s’hi va acarnissar de valent. Era el més salvatge, se’m va posar davant i em va dir: “Ho recordaràs, jo sóc Tasio i avui ens coneixerem, aquesta nit et recordaràs de mi.” Era un bèstia, tot li era igual. I els noms bascs. “Jo sóc basc, sóc de Vitòria…”, deien, i coneixien la zona. “Quins són els bars del barri vell?”, em van demanar. Vaig descuidar-me’n un sense voler i em van dir: “Te l’has descuidat, d’aquest.” Demostraven que controlaven la zona, t’informaven de Vitòria, de coses… És a dir, sabien qui era i per on anava.’

‘I et trobes en aquesta situació, en què ets al centre i et fan un munt de preguntes sense parar. A vegades havies de triar a quines preguntes responies. M’interrogaven dos alhora: “Qui és el teu amic?” i “qui és la teva xicota?” i en triava una. I entre les preguntes, molts noms; marejant, barrejant.
Hi va haver un moment que Tasio em va dir si volia veure-li la cara. I en aquest moment estic tan ficat en la situació, tan col·laborador… Sembla increïble, però et van torturant, i tu hi col·labores sense voler: et despulles, t’estires i t’aixeques, fas l’ascensor… Doncs el tal Tasio em va demanar si li volia veure la cara i li vaig dir que no, que no ho volia. En aquell moment vaig pensar que no em duria res de bo veure la cara d’aquell paio.’

‘No crec que hi hagi gaires guàrdies civils que torturin. El torturador no és un boig que et colpeja per treure’t la informació. Això està molt ben preparat, no sé si són professionals, però sí que s’han professionalitzat. Són un grup, hi havia torns; uns sortien, uns altres entraven. No eren cinc. És un grup, van preparats… I volen informació i l’obtenen tan de pressa com poden. Van molt preparats. No és una cosa que passi de tant en tant. Són un grup i s’han preparat per a això.’

‘Se’m va començar a mullar el cap de dalt a baix, a inflar. Notava una escalfor terrible, que baixava com una gran inflamació. Intentava d’obrir els ulls per veure-hi, però tenia la cara inflada i no els podia obrir. En aquell moment em vaig quedar cec. Contra la paret, el cap em cremava i vaig decidir de seure.’

‘Tornant al tema de la meva mare, vaig pensar que no podria resistir l’interrogatori següent. Em matarien. Estant així, amb el cap inflat, vaig pensar que havia de sortir d’allà. No sabia com, però havia d’anar a l’hospital o… Vaig pensar de ferir-me els canells. Com que no hi veia, no sabia com fer-ho. Primer vaig intentar-ho amb les ungles i després amb les dents. Em vaig mossegar, no sabia quina ferida m’hi havia fet perquè no la veia. No obstant això, notava la sang pels canells. Però no sabia fins a quin punt m’havia ferit.’

‘En aquesta situació, assegut, ple de sang, amb el cap inflat, sense veure-hi, van obrir de cop i volta l’espiell de la cel·la i em van veure dret. M’havia espantat quan havien obert la porta, pel soroll, i la meva reacció havia estat d’aixecar-me. Va entrar un paio i em va clavar una hòstia tremenda al cap. Em va dir: ‘Unai, estira’t.’ Em vaig estirar i se’n va anar. Mig minut després, va entrar algú altre. ‘Unai, estira’t.’ Em vaig tornar a estirar, i així van passar sis, set, vuit guàrdies civils jugant al mateix joc: ‘Unai, estira’t.’ I m’imagino que fins llavors no s’havien adonat de com estava, que tenia el cap botit. I l’últim em va dir que m’assegués: ‘Seu, Unai.’ Llavors em vaig asseure.’

‘No sé quant de temps va passar fins que en va venir un altre i em va alçar: ‘Som-hi.’ Jo pensava que tornarien a interrogar-me i vaig pensar: ‘Aquesta vegada sí, s’ha acabat.’ Em van pujar per les escales i vaig tornar a l’habitació de la metgessa forense. Jo recordava, de la primera visita, que tenia una maleta grossa, i aquella maleta era sobre el llit. La vaig tocar i vaig pensar que era la maleta. En aquell moment vaig esclatar.’

‘Fins aleshores, vaig intentar no fer grans declaracions i en aquell moment vaig esclatar. Vaig començar a cridar dient que el cap em cremava i demanant ajuda. Ella també es va posar nerviosa, va demanar un cotxe als guàrdies civils. Urgent. I m’hi van fer entrar. Els guàrdies civils em volien portar a un hospital militar i ella deia que em portessin a un hospital civil. Em van portar al Juan Carlos I, l’hospital de Madrid. Els metges em van visitar, em van fer un munt de proves. Durant el trajecte, també recordo que vaig tornar a esclatar, vaig començar a cridar: ‘Han mort la meva mare, truqueu a casa meva.’ Vaig esclatar per la meva mare i em vaig desfogar.’

‘Amb cadascuna de les proves vaig haver d’esperar una bona estona, tot i tenir el cap totalment inflat. La seva preocupació era ‘que no hi hagués un traumatisme crànio-encefàlic’. Totes les proves eren per a comprovar que el cap estigués bé, tot i que el tenia inflat. La preocupació dels metges era que el crani estigués bé. Em van fer l’escànner, un escànner que ha estat molt important amb el temps. Ens va costar molt de rebre aquests resultats. Que arribessin als advocats. No volien donar-nos-els. Es veia clarament que el cap era inflat de tot arreu. Es veia un blau de dos o tres centímetres i els guàrdies civils deien que jo m’havia donat un cop contra la paret. És impossible que s’infli tot el cap amb un cop i, segons els metges forenses, aquest escànner anul·lava la teoria dels guàrdies civils. El resultat d’aquest escànner és molt important.’

‘Els guàrdies civils eren amb mi tota l’estona; no els veia, però els sentia. Es fotien de mi. “Què ha passat, eh, Unai?” A l’hospital em deien coses a cau d’orella. La situació era aquesta: un paio assegut en cadira de rodes i envoltat de guàrdies civils. I m’imagino que devia estar contra la paret perquè ningú veiés com estava. Però sí, a la instrucció, els metges de l’hospital Juan Carlos I van declarar, i la declaració d’un professional va ser molt significativa. Segons que va dir, no sé quants anys feia que treballava en la salut i no havia vist mai una cara com aquella. I els advocats em van dir que aquest testimoniatge havia estat molt potent. Que un metge digui això… Que digui que no havia tingut un cas així en tota la vida professional… No obstant això, ells també van al·lucinar, amb Leonor Ladrón de Guevara, la guàrdia civil… A veure qui s’atrevia a badar boca allà! A més, amb un basc… Imagino que aquí la tensió devia ser tremenda. Recordo que ells deien: “Ha estat un cop.” I jo: “Molts cops.” “Ha estat un cop”, i jo: “No, molts cops”, una vegada i una altra. No vaig discutir més…’

‘I val dir que aquesta metgessa forense, Leonor Ladrón de Guevara, és terrible; a mi em va ajudar: em va dur a l’hospital, va demanar de seguida un cotxe als guàrdies civils… Però hi havia un munt de detinguts als calabossos, i un especialment a qui se li havia inflat molt el cap, com a mi, Juan Carlos Subijana. I no el va dur a l’hospital, li va donar una crema antiinflamatòria i va continuar aguantant els interrogatoris. Tenia el cap botit, deia que semblava un extraterrestre, ho tenia tot inflat, del front fins a la part posterior, i no obstant això el van continuar torturant, col·locant-li la bossa i donant-li cops, tot i que no tants. En el meu cas, a partir de la segona vegada que vaig ser amb el metge forense, no em van donar més cops. Però als altres detinguts sí que els van continuar colpejant i van fer un procés més llarg. Amb mi, es va acabar el segon dia, quan em van portar a la presó i a l’hospital, però els altres detinguts van passar-hi tres dies més; van estar incomunicats i torturats durant cinc dies.’

‘Doncs aquesta fotografia, me la van fer després de ser a l’hospital. Vaig tornar a la comissaria i el jutge va decidir de tornar-me a dur a la presó. És molt curiós. Sense passar per davant del jutge, em va enviar a la presó, cosa que no ha passat mai. Primer comunicats i després incomunicats. Quan entres a la presó, hi ha una zona anomenada “ingressos”, on et fan una fotografia. Jo vaig notar que em posaven contra la paret i que em fotografiaven. Tot i que no ho veia, a la foto surto amb la cara morada. A la instrucció, vam denunciar les tortures i vaig comentar al jutge que m’havien fet una foto a Soto de Real. El jutge va dir que la demanaria, però jo li vaig dir que la foto la destruirien perquè era una bona prova i que no apareixeria. Ell va dir: “La meva feina consisteix a demanar. I tranquil, Unai, jo la demanaré. Si apareix, bé, i si no… ” I va aparèixer. Van guardar la foto que hi havia a Soto de Real. I jo vaig passar mesos a la presó sense carnet. A la presó sempre tens un carnet i jo vaig passar mesos sense tenir-ne. Amb aquesta foto, és clar, no em van donar cap carnet, i llavors es va demanar i va aparèixer.’

‘Així es va fer famosa. La tenia el jutge i després la va demanar l’advocat. Sempre s’ha preguntat per què Institucions Penitenciàries l’havia conservada. És molt curiós. En aquella època, es deia que, si em passava res, si em moria a la infermeria, o tenia un vessament, ells tenien la prova de la foto: “Aquest home ha vingut així, la Guàrdia Civil ens el va deixar en aquesta situació.”‘

‘Quan vaig tornar del jutjat em van dur a la infermeria, comunicat, i sentia els crits dels presos: “Encén la tele, encén la tele! Aquests americans són boigs!” Tots cridaven. Jo feia cinc dies que em trobava incomunicat i no sabia què passava al món. Aquell dia vaig passar per davant del jutge i va passar allò de les Torres Bessones. A partir d’aleshores, els Estats Units, Guantánamo, la tortura… Tot es va normalitzar mesos després. Accepten que van torturar, Israel també té legalitzada la tortura. Alguns estats han acceptat que han torturat, però a l’estat espanyol encara no ho accepten. És curiós. Diversos estats, com Israel, i la Gran Bretanya contra els irlandesos… Per què l’estat espanyol no ho accepta, doncs? És evident que a Israel i a molts llocs s’ha torturat… I a l’estat espanyol no es tortura? És difícil… Si una persona hi pensa… Hi pot haver tortura, a l’estat espanyol?’

‘L’ONU ho diu, Amnistia Internacional ho diu… Que s’aplica la tortura. I jo ho vaig viure, tinc clar que ens han torturat i no ho diem només nosaltres. Ho diu l’ONU, ho diu Amnistia Internacional… I si no ho veuen, és perquè no ho volen veure.’

‘Es va interposar una denúncia a la plaça de Castilla. Va ser una instrucció molt llarga. Les posicions inicials, tant del metge forense com del jutge, van ser molt bones. Van demanar un munt de proves, van demanar un munt de testimonis… Però en un moment determinat, es va tòrcer. Al començament anava molt bé, jo estava molt content. En algun moment, vaig perdre l’audició de l’orella esquerra, també pels cops. I volia demostrar que abans no tenia mancances auditives. Cada any a la fàbrica ens feien proves auditives i vaig demanar a la fàbrica que enviés tots els informes mèdics al jutge. Van enviar les proves, però no les auditives. I el director mèdic les tenia al seu ordinador i m’hi vaig dirigir per demanar-li per què no les havia enviades. ‘L’advocat m’ha dit que no han enviat les proves d’audició’, li vaig dir. ‘És cert, jo tinc proves auditives a l’ordinador, i aquestes no són a l’arxiu. Ara les imprimeixo i te les dono.’ Les va signar i hi va posar la data. Les vaig lliurar a l’advocat i l’advocat al jutge. La fiscalia i el jutge es van enfadar perquè van dir que jo havia falsificat aquestes proves, que ells havien demanat les proves al metge. I la policia va anar a la fàbrica, als ordinadors del director, i no es va poder demostrar que les proves s’havien imprès allà. La policia va dir que no es podia saber de quan eren ni si eren veritat o no. Vam portar el metge a declarar dues vegades i va dir que ell m’havia donat els papers, cosa que era certa! Però ho van tirar tot per terra: jo era un falsificador, havia falsificat els papers, deien que era mentida, que col·laborava amb l’organització per denunciar la tortura… I tot es va girar en contra meu. El cas de tortures va ser arxivat.’

‘El vam dur al Constitucional. Cal seguir tots els passos; si te’n deixes un, no hi tens res a fer. I vam fer tots els passos, però el van arxivar. La Guàrdia Civil em va dir que em denunciaria per fals testimoni i falsificació… Al final no ho vam fer. A poc a poc vam arribar a Estrasburg, al Tribunal de Drets Humans. Allà també ho vam denunciar i també es va arxivar.’

‘La foto es va difondre pertot arreu i em vaig fer famós també a l’estat. No obstant això, és l’hòstia fer-se famós perquè has rebut pallisses tremendes; no ets famós perquè has creat un vaccí o perquè ets molt bon arquitecte, no! Ets famós per haver rebut pallisses terribles de la Guàrdia Civil. També és curiós. A cadascú li toca alguna cosa i a mi m’ha tocat això. Al començament és dur. Sabia què vindria quan em van comentar que es volia fer pública la foto. Em van dir que era molt important, que amb aquesta foto es faria molta feina, i ho vaig acceptar. Vaig acceptar que calia fer-ho i hi vaig estar d’acord. Com més es difongui la foto, millor.’

‘De bon començament, ho tenia clar: la foto hi és i cal fer-la pública, però això no m’ha de fer més petit. Em van fer petit mentre els guàrdies civils em torturaven, però amb la foto, he de capgirar-ho i agafar força. Fer-la pública, parlar amb els periodistes i publicar-la a tants llocs com sigui possible perquè la vegi tothom. A internet també ha voltat molt, i hi és. Era dur, sí, però estava decidit, i a mi em va tocar això. Aquesta foto. I la portarem fins al final, fins que acceptin que al País Basc van torturar, en milers de casos.’

‘Recordo que quan vaig entrar a la presó, al mòdul, entre els presos, fèiem teràpia entre els torturats. En el meu cas, m’alleujava parlar-ne i comentàvem: “A mi em van fer això, em van dir que era així”, i un altre explicava la seva experiència. Entre tots fèiem teràpia. N’hi havia que feien servir l’humor per superar-ho. En el meu cas ha estat explicar-ho, més que l’humor. Cal explicar-ho i ho expliquem.’

‘S’avança, és dur, no és fàcil. Necessites l’ajuda dels psicòlegs, l’ajuda dels amics, de la família… I no és fàcil superar un trauma. En el meu cas, vaig necessitar l’ajuda dels psicòlegs, però es pot avançar. I no ho oblides, ho tens aquí. Tens aquesta porta, la porta de la tortura hi és. Sí, és dins teu. Però es pot avançar i avancem.’

‘Valdria més que ho admetessin. Reconèixer què va passar i què ens van fer. Jo en tinc una foto, però hi ha milers de casos de bascs i basques torturats i no en tenim cap reconeixement. No reconeixen que hem estat torturats. Som mentiders o mentim. Per això necessitem que ho admetin. Saber la veritat. Saber què va passar en cada cas. Que algú ens ho digui. Un reconeixement d’un guàrdia civil amb càrrecs, un ministre, un president, un responsable: “Es va aplicar la tortura, utilitzem la tortura en la incomunicació, i hem torturat vuit mil persones o nou mil, o no sabem quantes.” Seria important d’aconseguir-ho.’

‘Seria important d’aconseguir una gran acceptació, generalitzada, a tot el País Basc. Perquè ens han torturat tota la vida i ells ho saben, i nosaltres ho sabem, però no hi ha cap acceptació pública. Justícia, reparació. Hi ha molta gent malalta, les últimes investigacions diuen que la gent està malament. El problema és en la salut mental, l’ansietat. Ho recorden tot, la gent té problemes psicològics. Entre aquests milers de persones hi ha gent amb problemes, i per fer una reparació caldrà posar-hi mitjans, fer algun estudi. Veritat, justícia… No tenim aquests drets reconeguts i caldria tenir-los.’