[VÍDEO] El discurs viral d’en Peyu: “Hi ha gent que fa deu anys que l’hem perduda”

El Búnquer de Catalunya Ràdio, que presenten en Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, va rebre anit el premi al millor programa de ràdio a la gala dels Premis Ràdio Associació de Catalunya. Els tres protagonistes van pujar a l’escenari a fer una breu intervenció. Les paraules d’en Peyu, l’humorista osonenc, defensant un ecosistema audiovisual en català per a totes les edats i descentralitzat, més enllà de Barcelona, s’han fet virals a les xarxes socials. “Si no destruïm les estructures antigues, ho tindrem complicat d’aquí a deu o quinze anys”, va concloure.

Vegeu el discurs íntegre ací:

Llegiu-ne la transcripció íntegra:

“Jo sóc humorista, humorista en català. Per tant, el dia que es deixi de parlar català en aquest país ho tindré fotut per a guanyar-me la vida. El català em preocupa, però això segon encara em preocupa una mica més perquè m’agradaria poder sobreviure. Més enllà de preocupar-nos si ho fem millor els de Catalunya Ràdio o ho fan millor els de RAC1, en una merda de país com el que som, que som poquets, que els que som aquí crec que hem estat a les dues ràdios… Jo vaig estar a El matí i la mare que el va parir, quan en Miquel Calçada n’era director. Jo crec que ens hauríem de preocupar i deixar de felicitar-nos del bé que ho fem, i començar a pensar que hi ha gent que potser fa deu anys que els hem perdut. Són una canalleta que ara tenen vuit, deu o dotze anys i que estan completament desconnectats dels mitjans de comunicació en català. I això és un problema i és un problema greu, bastant greu. I jo no hi veig gaire solució fins que algú foti un cop de puny sobre la taula. I us ho dic perquè, a part d’humorista, també sóc productor. Perquè m’agrada defensar una manera de fer les coses. Nosaltres tenim una productora que la tenim instal·lada a Osona, també per defensar que es pot fer audiovisual des d’arreu del territori i donar-los una oportunitat a la gent de treballar fora de Barcelona i no haver de baixar sempre a la capital de Catalunya per poder treballar. I hem fet productes audiovisuals com el Natura sàvia, el Bricoheroes o el Búnquer, i els hem fet exclusivament des d’Osona. I em toca, a vegades, barallar-me amb directius i detectes una grisor que espanta una mica. I d’aquests n’hi ha tant a la pública com a la privada, malauradament. I gent amb poca visió de futur i molta política. Per això és d’agrair que el Santi Faro i el Saül Gordillo apostessin per una bestiesa com aquesta a les deu de la nit a Catalunya Ràdio, que era una hora que semblava que només es podia parlar de futbol. I al final hem aconseguit el que deia en Jair, que això, més enllà d’aquest premi, que ens agrada molt i el valorem molt, perquè també indica que el jurat detecta això que està passant i vol premiar una cosa que no és exclusivament un programa de ràdio i li dóna un nom que és el de millor programa de ràdio. Doncs, detectem, i el millor premi que ens emportem, és la canalleta que se’ns acosta que tenen deu i dotze anys i ens feliciten constantment perquè estan enganxats al Búnquer, estan enganxats a Bricoheroes, i això, en aquest país, encara que sembli mentida, hi ha algú que li costa de veure a vegades. I hi ha coses que no s’entenen. Fins que no destruïm les estructures antigues, entre les quals, segurament els sistemes de mesurar audiències que hi ha actualment, ens podrem anar entretenint felicitant-nos uns i altres, però ho tindrem complicat d’aquí deu o quinze anys. Visca la ràdio, visca Catalunya i visca YouTube.“