15.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 21.04.2023 - 18:32
Tot just començar l’acte, Gemma Pasqual va dir, “això no és la presentació d’un llibre, és un acte de denúncia”. I així va ser. Una denúncia continguda, ferma i emocionant expressada en una atmosfera càlida i tensa alhora. Cada paraula, un alè que acabarà convertit en l’huracà que ha de canviar les coses. També, el sentit i el significat de la ciutadella repressiva de la Via Laietana de Barcelona perquè acabi essent un centre de la memòria i d’interpretació de la tortura. Per posar fi a la impunitat.
Les paraules les van posar Maribel Ferrándiz i Pilar Rebaque, dues de les vint-i-dues dones que s’han obert a Gemma Pasqual i els han contat com van ser torturades a la Via Laietana. Unes, ara fa quaranta anys, i unes altres, ara fa quatre dies.
El biaix de gènere
L’advocada Pilar Rebaque, cofundadora de la Comissió per la Dignitat, i impulsora dels talls a la Via Laietana, cada primer i tercer dimarts de mes, va explicar que la van detenir quan tenia divuit anys i es manifestava contra el consell de guerra de Burgos. Després de la Via Laietana, va fer dinou anys a la presó de la Trinitat. I allà és on va començar a reflexionar i a teoritzar sobre el biaix de gènere aplicat a la tortura. A primera fila l’escoltava Encarna, que va fer el mateix camí que ella uns mesos abans i que va ser qui, quan va arribar a la Trinitat, regida per monges, li va facilitar una falda perquè ella duia pantalons i allò, allà, era inacceptable. Aquell gest d’Encarna, aquell dia, les va unir amb un fil invisible que es va omplir d’electricitat a l’Espai VilaWeb una vesprada de primavera.
“A la comissaria, el biaix de gènere té a veure amb com et fan les coses. Jo vaig passar hores i hores de cara a una paret i sempre tenies la sensació que hi havia dos policies darrere. Els policies es movien molt a poc a poc perquè tinguéssim por, perquè tinguéssim la sensació que ens podien fer el que volguessin quan els donés la gana. Amb tota la impunitat del món. Et parlaven pel coll, et deien de tot… i, si et movies, clatellada.”
També va explicar que els homes podien anar al bany lliurement, que es podien tancar quan feien les necessitats, però que elles ho havien de fer amb la porta oberta i amb els policies mirant-les. “Les dones dissidents érem horroroses, perquè ens atrevíem a fer allò que el règim no esperava de nosaltres. Ens volien brutes, degradades i humiliades. Si demanaves una compresa, tardaven hores a dur-la perquè volien que t’embrutessis. La brutícia és una de les coses que la policia ha volgut utilitzar contra nosaltres”, va dir. Amb un nus de ràbia a la gola. Tan passatger que ràpidament va reivindicar els talls que cada quinze dies s’organitzen a la Via Laietana. “Vull que vinguin moltes dones a explicar què va passar allà dins.”
I en aquest punt del relat, va fer seva la reflexió d’una de les dones basques que van participar en un documentari recent sobre la tortura que elles també van patir. “No vull que ens tinguin llàstima. La llàstima no ens duu enlloc. Volem que ens escoltin, que ens creguin i que ens donin suport, perquè amb la llàstima no es guanya cap batalla i jo, aquesta batalla, la vull guanyar.”
Els trenta-dos dies de Maribel Ferrándiz a la Via Laietana
Maribel Ferrnándiz i el seu germà bessó tenien disset anys quan els van detenir l’any 1971. Militaven a la Joven Guardia Roja. Hi havia un infiltrat i van arrestar vint-i-dos militants. A Via Laietana els torturaven perquè donassen més noms de companys per poder-los anar a detenir, també.
“Nosaltres sabíem què ens podia passar si anàvem a la Via Laietana. Psicològicament, estàvem preparats i havíem de resistir perquè no podíem suportar que caigués cap més company. Allà dins vam saber que a un company li havien clavat dos trets al fetge i per justificar-ne la mort el van llançar per la finestra d’un tercer pis. Això ens va colpir i ens va donar molta força.”
Força, a pesar de les pressions sobre els canells, de les hores de cara a la paret amb un paper al front, fent força per evitar que el paper caigués, sabent que el seu germà bessó coneixia tot el que li feien a ella amb la intenció que confessés…
Amb tota la tranquil·litat i la fermesa que atresorava, va descriure el tros d’escuma brut de vòmit i de pixum sobre el qual havia de dormir, els nou dies que va estar sense menjar el ranxo fastigós que els donaven i tota mena de maltractaments físics. “Als homosexuals els feien netejar i escombrar per a humiliar-los i tractar-los com dones. Però ells ens feien de correu, com que podien anar pels passadissos amunt i avall amb l’escombra, ens passaven les consignes de cel·la en cel·la. En l’adversitat, la gent ens espavilem i trobem maneres de sobreviure i de solidaritat”, va dir.
Maribel Ferrándiz es lamenta de l’amnistia del 1977, que, en realitat, va amnistiar els torturadors i va impossibilitar fer accions judicials contundents. “Estem pendents d’una denúncia que ha posat Carles Vallejo, per a veure quin recorregut té.”
Record per a Marc Palmès
I en aquest context, Pilar Rebaque va voler recordar que la primera condemna que es va aconseguir és del 1976. Per un judici de faltes. “La persona torturada era Pep Martínez, de Bandera Roja. L’advocat era Marc Palmès, que es va morir fa onze anys. Quan entrava a la sala del judici, hi havia una columna de policies a banda i banda que l’anaven picant amb la porra.”
Vegeu ací l’acte complet de la presentació del llibre a l’Espai VilaWeb:
