19.05.2023 - 21:50
|
Actualització: 20.05.2023 - 07:30
Molta expectació, butaques del Teatre Principal d’Arenys de Mar totes plenes i gent sense poder-hi entrar. Clara Ponsatí, un any després d’haver publicat el llibre Molts i ningú, finalment, el pot presentar en directe, sense pantalles intermèdies. Sense que Llarena ho pugui impedir, malgrat les ganes de fer-ho. Les circumstàncies han fet triar Arenys de Mar, el poble on passava els estius quan era petita, per a fer-hi la presentació. Quan, fa un any, la vaig entrevistar per la publicació del llibre vam parlar dels estius, d’aquella infantesa amb molt de mar. I també de rierades, de personatges pintorescs, com el pescador Montserrat o l’Amàlia Tineo, amiga d’Espriu, de paraules que transcendien el seu sentit, com “eixida” o “quillat”. Arenys també era el meu poble i ella en parlava en el llibre amb una nitidesa lluminosa. Un dia el podríem presentar en directe, vam dir totes dues.
Tal dit, tal fet. Ponsatí no és dona d’entretenir res i de seguida que hi va haver senyals que el vent bufava de cara em va dir: ja pots preparar la presentació. I així ho vam fer, amb l’ajuda de l’ANC i el Consell de la República local. Dissabte, 13 de maig, es feia realitat aquell desig. L’acte es convertia en una metàfora d’una batalla guanyada.
En el vídeo gravat per Joan Gorro, que podeu veure íntegrament, es palpa la força i singularitat de l’acte. Res sobrer. Vam parlar del llibre. Vam parlar d’Arenys, del país, de la família i de política. Què es va fer malament? Què podem fer ara? La conversa va començar amb la pregunta que era a l’aire: Llarena ha entès, finalment, que la justícia europea existeix? Ponsatí la va encaixar amb humor i contundència: “Home, que existeix, crec que ja ho sap. Que l’ha de respectar, crec que no. Però vaja, s’ha trobat en una situació en què les coses no eren tan simples com ell hauria volgut… Hi ha gent que aprèn les coses amb experiència.”
Per què és un llibre tan diferent del dels altres polítics: “Vaig fer un llibre que a mi em deixés mínimament satisfeta. Podria ser millor, eh? Però jo no volia fer un llibre perquè la gent que fa col·lecció de llibres del procés també tingués el meu. Ho hauria pogut fer de pressa i s’hauria venut. Això és el que em demanaven els editors, però jo m’hi vaig resistir. Va venir la pandèmia i l’aïllament corresponent i vaig arribar a la conclusió que jo volia fer un llibre que expliqués la meva experiència, però que també expliqués qui era jo. I a l’hora d’explicar qui era jo, vaig dir-me: sóc jo, però sóc el país en què he crescut, el país en què he viscut, i el país en què, per una carambola de l’existència, m’he trobat estant amb el govern de manera totalment inesperada. Em va semblar que, a part d’explicar qui era jo estrictament, volia explicar el meu context familiar i històric. Vaig anar estirant el fil i al final vaig escriure uns quants capítols més històrics, que són els que a mi m’agraden del llibre. Va molt bé, pensar en la nostra història, perquè ens ajuda a reconèixer-nos, ens ajuda a entendre com és que, malgrat totes les patacades, encara som tan resistents, i ens dóna unes quantes pistes de veure per on hem de tornar a posar-nos. Aquest moment de fa cent anys és un moment que em sembla molt il·luminador.”
Entrant en la part més política, la conversa s’atura en el capítol “Jo no anava de catxa”. “Sí, no n’era conscient, quan ho vaig dir. M’havien convidat a participar en una videoconferència, que sempre dóna una noció del que passa molt distorsionada, especialment al principi. Jo era a casa meva, això em sembla que devia ser la primavera del 2018, a Escòcia, sopant. Em van dir, farem una trobada amb la gent de l’ANC de Londres, si et pots connectar, i vaig dir, bé, ja em connectaré. I em vaig connectar, i jo anava parlant amb aquesta gent, que alguns els coneixia, altres no, amb molta sensació que era a casa. I jo vaig parlar amb la franquesa que parlo quan sóc a casa sopant, que és veritat, que no és gaire diferent de la franquesa amb què us parlo ara. No vaig dir catxa, vaig dir farol, perdoneu pel barbarisme. I vaig dir, el que passa és que volien anar a negociar. Si voleu, avui es pot veure d’una manera més fina. Tots els moviments que es portaven a terme, fins i tot el referèndum, eren una eina per a negociar, per a negociar què? No ho sé ben bé. Però no vam jugar la partida. Es va fer molt famosa, la frase.”
Ponsatí continua explicant-se, amb un auditori atent que a vegades aplaudeix i a vegades riu per les respostes sempre afilades: “Hi ha gent que li va agradar interpretar-la d’una manera i gent que la va fer servir també com una manera de menystenir el que s’havia fet en aquell moment. Per tant, té múltiples interpretacions, però jo crec que potser va fer una mica de desembussador. A vegades jo em trobo que dic coses que fan aquesta funció una mica de salfumant. I a vegades potser ets inconscient de què fas. Desgraciadament, crec que jo ja he perdut una mica d’espontaneïtat, perquè com que m’he convertit en un personatge tan públic, he d’anar amb el fre de mà posat. I és una llàstima, però què voleu que hi faci? Sigui com sigui, això va ajudar al fet que es comencés a obrir un debat. Va molestar molta gent, però segurament és allò que quan pica, cura. I, després, ja s’ha anat estenent el diagnòstic sobre què va passar. Una part del gran problema que té l’independentisme és que encara no hem acabat de fer net de diagnosticar què va passar. Si vaig contribuir que això anés progressant, doncs benvingut sigui.
Per concentrar els grans temes, fem les dues preguntes que fa anys que reboten en el cervell de molts independentistes. Què es va fer malament? “Es van fer malament moltes coses, i algunes coses es van fer bé. Siguem positius, per començar. Hi va haver tota una part del govern i de la societat civil que van preparar el referèndum, i el van preparar excel·lentment. Sí, perquè totes les urnes eren al seu lloc, la gent era als col·legis, la policia no se’n va sortir, o sigui, tot això va sortir molt bé. No es va fer la tasca de com portaríem a terme l’execució del resultat. Podem pensar que no es va fer perquè hi havia la previsió que el referèndum no es faria, perquè la policia ho impediria i la gent no resistiria o perquè les ordres no arribarien, no sé amb quines hipòtesis treballaven, de veritat. Jo no tenia ni punyetera idea de res, de res! A mi ningú m’explicava res. I com que estàvem ocupats, tampoc vaig donar gaire batalla perquè m’expliquessin res, i hi havia aquesta mena de mística que això no ho hem de saber perquè hi ha qui se’n cuida i confiem-hi.
I en aquest punt de la conversa Ponsatí diu que la confiança no pot ser cega: “Una confiança pot ser molt intensa, però no ha de ser cega. Hi havia els lideratges polítics, hi havia els lideratges de les associacions civils, i quan aquests lideratges no van respondre al resultat del referèndum, la societat civil, la gent, es va quedar sense mecanismes de reacció. Aquesta és una de les lliçons del que va anar malament. I, sobretot, ha anat malament allò que ha vingut després. La política des del dia 28 d’octubre en endavant ha anat molt malament. Hi ha moments en què dius que això no ens ho esperàvem. D’acord, no ens ho esperàvem, i per tant es pot ser més o menys comprensiu amb la dificultat de reaccionar davant de coses que no ens esperàvem. Però un cop es proclama la independència i no penses fer res més, quin pla tens?” Aquí el to de veu es torna més agre i més enèrgic: “I llavors, els uns se’n van a l’exili, els altres al Tribunal Suprem, estem atrapats mesos i mesos de dol perquè hi ha nou presos. No n’hi ha per a tant, perdoneu, no n’hi ha per a tant! I això va xuclar les energies del país durant mesos i mesos. Les ha xuclades tant, les ha vampiritzades absolutament, i ara necessitem tornar-ho a engegar, i és complicat. Hem de tenir paciència i esperança, totes dues coses.”
I ara què? És l’altre gran interrogant sobre el qual tothom dóna voltes. La pregunta més fàcil, la resposta més difícil. Ponsatí no ve amb receptes màgiques sota el braç i li agrada deixar-ho clar, ve amb constatacions que vol que es mirin de cara. Però la gent no es desenganya, ans al contrari. Posa paraules a allò que la gent mira de reüll. “Si insistim que volem ser catalans, no ens queda més remei que insistir que volem ser independents.” Molts aplaudiments. Ho remata amb un “bé, agraeixo els aplaudiments, però no és un pensament gaire elevat”, perquè el públic torni a aterrar.
La pregunta final abans de passar el micròfon al públic és què pensa fer ara: “Jo disposo d’eines que crec que he de posar al servei de la represa. Les eines són que jo sóc eurodiputada, que sóc una persona coneguda, que sóc una persona que desperta un cert respecte i, per tant, el meu compromís és ajudar amb aquests recursos dels quals disposo ara perquè el combat per la independència remunti. No serà cosa de tres dies, però vaja, com que tampoc pot ser cosa de tres segles, ens hi hem de posar amb les eines que tinguem. Jo ara tinc unes eines que intentaré aprofitar de la millor manera. El que em preocupa ara mateix és construir equips, persones que deixin de banda la tristesa i la confusió i s’hi tornin a posar. Si puc contribuir d’una manera més o menys organitzada a reforçar la formació de les noves generacions de dirigents del nostre país, crec que aquesta és una tasca a la qual probablement puc contribuir. Per tant, s’ha de fer. Ara encara no és el moment de pensar com tallarem segons quines vies de comunicació o com ocuparem segons quins punts importants de la geografia, etcètera. És una cosa en què, evidentment, s’ha de pensar. I aquí ho deixo, perquè segur que hi ha molta gent que hi pot pensar. Hi ha una cosa que és molt rellevant, i és que això de la independència ho podem fer perquè nosaltres juguem a casa. Nosaltres coneixem els rials, nosaltres coneixem les senyes. I, per tant, hi ha molta part de política, però hi ha una part d’autoconfiança i realment tornar-nos-hi a posar.”
“Hem de reconèixer que vam ser a punt de posar-nos en una situació per a lliurar la batalla, i no es va lliurar. I avui no passaré comptes amb ningú, però això és un fet. I per tornar-nos-hi a posar necessitem una onada que té moltes components. Té un component de mobilització civil, de mobilització ideològica, d’esperança, de convenciment, de producció cultural i artística, etcètera. I també té un component de política. Necessitem tornar a tenir un Parlament de Catalunya que faci el que havia de fer el Parlament de Catalunya, que va fer moltes coses, però després no va… Però, vaja, per construir tot això necessitem pensar, necessitem formar, necessitem resistir i necessitem explicar-ho. Per tant, si em demanes què he vingut a fer jo, he vingut a fer aquestes quatre coses.”
Els aplaudiments tornen a omplir la sala… “El que ens fa més mal de tot no és la rendició, és el cinisme. Hem d’acabar. No podem continuar permetent que s’estengui el cinisme, perquè el cinisme és corrosiu, és una malaltia. Acabaríem el país. Si el cinisme es continua escampant i no el contrarestem amb l’esperança intel·ligent, deixarem d’existir.”
