30.07.2023 - 21:40
Per a mi una de les revelacions literàries de l’any 2015 va ser la lectura de La terra on floreix el llimoner. La història d’Itàlia i els seus cítrics, d’Helena Attlee, traduït a unes quantes llengües i escollit llibre de l’any pel Times Literary Supplement. Aquell llibre em va encantar. Ho vaig escriure aquí.
Tant per la lluminosa prosa de l’autora, com per allò que em va descobrir sobre la història d’Itàlia i d’Europa des d’una perspectiva que, per a mi, era insòlita. Per a l’escriptora anglesa, no. Ella és especialista en els jardins italians i la història cultural dels jardins del món. Ha treballat trenta anys a Itàlia, on, a banda d’estudiar-ne els jardins i d’investigar-los, ha fet de guia turística per a especialistes en paisatgisme, gastronomia i botànica.
La nova aventura italiana d’Helena Attlee va començar amb la fascinació, o l’enamorament, que va sentir en el més profund del seu ésser quan va sentir parlar aquell violí per primera vegada. Era en una petita ciutat de Gal·les, en un concert de música klezmer, típica de les comunitats jueves de l’est d’Europa. “Era una veu prou potent per obrir els porus i desentumir les articulacions, calant tan profundament en el nostre esperit que ens va deixar a tots atuïts anhelant emocions més intenses, més desenfrenades, més tristes i més joioses que les que havíem experimentat mai”. Quan es van encendre els llums, després dels aplaudiments, la seva amiga li va dir: “Com gosa parlar-nos així? Som dones casades!”
En acabar el concert, Attlee va poder parlar amb en Greg, el violinista, que li va començar a donar les primeres pistes sobre la vida del violí que l’havia enamorat. També li va explicar que un especialista li havia assegurat que aquell violí no valia res. “Com pot no tenir cap valor si té una veu tan bonica?”, es preguntà ella.
Aquesta va ser l’espurna que va encendre la metxa d’una passió de quatre anys que impulsà l’autora a recórrer mig Europa i el sud de Rússia, tot seguint el rastre de les hipotètiques vides del violí d’en Lev fins a Rostov del Don, on sembla que en Lev el va adquirir d’un violinista romaní en un racó tranquil del mercat. En un preciós viatge iniciàtic per la geografia i la gran i la petita història dels violins, els músics i la seva relació amb la vida quotidiana i els esdeveniments històrics i culturals dels darrers segles.
Del cor d’Itàlia a Praga i Venècia
D’entrada, el misteri de la veu del violí d’en Lev la va portar al cor d’Itàlia, a Cremona, la capital dels lutiers, i a Venècia. Però després van sorgir unes altres incògnites i estímuls intel·lectuals que la durien al teatre de l’Òpera de Praga del segle XVIII, a les botigues dels comerciants de violins de París del segle XIX i als camps de concentració de la Segona Guerra Mundial. L’aventura de deixar-se portar per la història del violí la va fer prendre molts trens i avions, parlar amb desenes d’experts i músics per tot el continent i pujar muntanyes per respirar i escoltar el silenci entre els arbres de les més fines fustes que fan servir els millors lutiers italians.
També s’ha passat hores en biblioteques, sales de concerts, museus, escoles, tallers i serradores. Sempre seguint el rastre d’un violí i el seu esperit, que podria encarnar-se en l’ànima de moltes ciutats europees. Des de la Cremona dels lutiers del segle XVI a la Cremona actual, que l’autora visita i descriu com si anés decapant delicadament tots els substrats d’història que han anat donant forma, vida i color a aquella ciutat i a aquell paisatge. Allà explora i intenta comprendre l’esperit dels grans mestres lutiers com ara els Amati i Stradivari. Ens submergeix en l’art de construir violins, els motlles, les eines, les fustes, els vernissos. I l’artesania ens obre les portes als misteris de la música, els instruments, els compositors i la importància cabdal que han tingut en diferents períodes històrics.
La prosa de l’autora ens fa partícips dels seus dubtes, descobertes i sentiments. Ens explica com els violins es van convertir en les estrelles del món de la música i quin paper van jugar-hi els llenyataires de les altes muntanyes, els comerciants, els raiers, els lutiers, l’església, les classes populars i els aristòcrates italians i de mig Europa. Dels secrets més ben guardats en el fons dels tallers de les nissagues de lutiers de Cremona, seguim el rastre de la música sacra i els violins litúrgics fins als violins de la cort dels Mèdici a Florència. Visitem grans sales de concerts de la història i també els camins i les places per on transitaven els violinistes occitans, gitanos, jueus asquenazites i armenis, que amenitzaven festes populars i cerimònies familiars.
Aprenem la tècnica, la vàlua i la devoció dels artesans i els músics. Com i per què va néixer el comerç internacional de violins de Cremona per tot Europa. I com i on van anar sorgint més nissagues de lutiers en diferents ciutats europees. Helena Attlee és curiosa i apassionada, enllaça magistralment els diferents temes amb la textura de la vida quotidiana i cultural de cada lloc i època. Les seves descobertes ens informen de com era la societat i la cultura, però també de l’estat d’ànim i les peripècies, alegries i desgràcies dels italians i els europeus antics.
Com ens relacionem amb els objectes
Quan Helena Attlee va emprendre aquesta aventura italiana de quatre anys, coincidí que buidava la casa de la seva mare, que havia mort feia poc. És un moment en què ella reflexiona molt sobre el valor dels objectes que ens envolten i acompanyen en aquesta vida. Quin valor íntim tenen per a nosaltres, què ens expliquen, què porten gravat al cor? O fins a quin punt és important la seva veritable identitat, la seva autèntica història, la real o la imaginada, perquè al món hi ha milions de violins orfes que han passat de mà en mà, de generació en generació, sense que ningú no hagi pres nota dels sotracs de la seva existència.
El violí és una eina de feina per als músics, qui, més enllà dels escenaris, estableixen una relació íntima amb el seu instrument que costa molt d’esbrinar. És un dels misteris dels violins i, fins i tot, de la música. Com ho és, també, la relació del violí amb el públic, de la qual Attlee és un magnífic exemple d’ençà que va sentir la veu del violí d’en Lev en aquell concert a Gal·les. Aquests instruments tenen un valor per als músics i un altre de ben diferent per a col·leccionistes, inversors, banquers i subhastadors, que hi veuen una font d’inversió estable i segura.
Els violins als camps nazis
Durant la Segona Guerra Mundial, els violins van tenir una vida tan agitada com la dels europeus. L’autora aventura que podrien tenir, fins i tot, el seu punt de vista sobre la història. Un dels valors indiscutibles del llibre són aquesta mena de revelacions. Durant la guerra, els violins i tots els instruments musicals van ser saquejats i espoliats una vegada i una altra. Primer pels nazis, després pels soviètics. Quan pensem en aquella guerra, els violins no són la primera imatge que ens ve al cap, ni de lluny. Però si parem atenció, com fa Attlee, ens els trobarem pertot. Entre el botí dels exèrcits i entre les tristes piles d’objectes abandonats en les estacions dels camps de concentració.
El violí és una peça més per la comprensió de la història d’aquells anys. La bogeria nazi i els extrems més absurds de la censura s’expliquen molt bé seguint el rastre de la música i dels violins.
Quan Hitler puja al poder l’any 1933, signa un decret que prohibeix els jueus d’ocupar llocs de feina al sector públic. Això va ser un desastre per a les orquestres municipals, els teatres i les sales d’òpera, perquè la immensa majoria dels violinistes eren jueus. Però el procés no es va aturar aquí. Després, el Partit Nazi va prohibir la música dels compositors jueus en teatres i programes de ràdio. Els concerts per a violí de Mendelssohn i Schönberg van desaparèixer de l’escena.
El deliri nazi va arribar encara més lluny. Händel havia utilitzat texts de l’Antic Testament per als seus oratoris. Què fer? Els nazis van decidir de corregir-ho convertint “Judas Maccabeus” en “Wilhem von Nassau” (“Guillem I de Nassau-Orange”) i “Israel in Egypt” es va convertir en “Mongolensturm” (“Fúria mongola”).
Mozart tampoc no se’n va deslliurar. El seu error havia estat col·laborar amb el llibretista jueu Lorenzo da Ponte a “Così fan tutte”, “Le nozze di Figaro” i “Don Giovanni”. Els nazis van decidir de resoldre-ho interpretant les òperes en alemany, tot i que, per desgràcia d’ells, les traduccions les havia fetes, a finals del XIX, el director Hermann Levi.
L’antisemitisme es va estendre i amb ell el saqueig de les propietats jueves a Alemanya i Àustria. La Gestapo va arribar a crear una unitat operativa anomenada Möbel-Aktion per espoliar les cases dels jueus que havien aconseguit fugir o dels que eren als camps o havien estat assassinats. Van ser robatoris molt miserables. Els violins formaven part del botí del saquejador. Amb les obres d’art, les joguines i les antiguitats seculars de les famílies. Molts violins es van vendre per finançar la guerra. Cal suposar també que més d’un nazi hi va fer negoci.
Una idea important. Tot robant violins, els nazis havien fet un pas més per assolir l’objectiu final d’esborrar qualsevol rastre de la cultura jueva.
A més a més, la megalomania de Hitler el va impulsar a projectar un Führermuseum a la seva ciutat natal de Linz, on s’exposarien els millors violins italians de la història, al costat de moltes de les millors obres d’art espoliades. Alhora, al costat més sinistre de la història, trobem que els violins van esdevenir una part essencial de la vida diària dels camps de concentració. Es diu que la música va ajudar a sobreviure algunes persones internes als camps. La música mantenia els ànims (més aviat el cos) dels músics, que així s’estalviaven els treballs forçats i podien menjar una mica més bé. Tocaven marxes, concerts de música lleugera els diumenges i creaven un ambient més agradable quan hi havia visites de caps nazis o de la Creu Roja.
La situació, però, creava grans paradoxes. Helena Attlee els descobreix una escena molt significativa. Henry Meyer, un violinista de l’orquestra del camp d’homes de Birkenau, va ser seleccionat per les SS perquè toqués a les festes que feien. Anys després va escriure: “Què tocàvem per a ells? Melodies nord-americanes, malgrat que els nord-americans eren els seus enemics principals. Qui eren els compositors? Gershwin i Irving Berlin: tots dos jueus. Qui les interpretava? Jueus. I qui escoltava i cantava aquestes cançons sentimentals fins que les llàgrimes els rodolaven galtes avall? Els membres de les SS, els nostres torturadors. Quina situació més grotesca!”
El violí d’en Lev a l’URSS
L’autora viatja fins a Rostov del Don, a Rússia, per veure on en Lev va comprar el violí i per visitar els llocs on ell havia tocat en grups musicals armenis i quartets de corda. El violí la porta fins als confins d’Europa. Antigament, Rostov havia estat un important lloc de confluència, un port multiètnic molt actiu on es comerciava amb pells de Sibèria, caviar d’Astracan, tabac turc, ferro dels Urals, gra i peix fumat. La varietat de mercaderies i persones coincidia, lògicament, amb la d’estils musicals. Un concert podia començar amb una melodia armènia i continuar amb una klezmer, una georgiana, una altra moldava i un ritme gitano.
A banda la bona descripció que l’autora fa de la ciutat, els mercats i els seus habitants, entre els quals localitza algun dels músics que tocaven amb en Lev, hi ha un detall històric molt interessant i significatiu que, ens revela, una altra vegada, la importància dels violins. De la Unió Soviètica era molt difícil de treure un violí antic pels aeroports i passos de frontera habituals. La situació no va variar gaire amb Gorbatxov, que és quan en Lev i la seva dona van poder emigrar. L’estat considerava que eren una antiguitat i prohibia que les famílies emigrants se’ls enduguessin quan marxaven del país.
La gent va haver d’enginyar tota mena d’estratègies per poder treure’ls, si tenien sort. En realitat, els mateixos objectes feien el joc brut a l’estat, tal com els nazis havien fet confiscant els violins dels jueus durant la Segona Guerra Mundial. L’estat negava als músics que marxaven a l’estranger la possibilitat de trobar feina en arribar al seu nou destí.
Malgrat tot, en Lev el va poder treure clandestinament via Israel, en una caixa d’embalatge que va construir ell mateix amb planxes de fusta procedents dels taüts d’un cementiri. Als EUA en Lev el va vendre a un altre músic de l’Òpera d’Escòcia, en Greg, que seria el violinista que un dia l’autora veuria tocar en una petita ciutat de Gal·les.
Attlee es va enamorar de la melodia klezmer o de la veu del violí?
Amb el temps, quan l’autora decideix d’acabar l’aventura d’investigació sobre el violí d’en Lev, s’adona que allò que realment li importa és la veu d’aquell violí, més que no pas la seva peripècia vital que, de tota manera, cap al final del llibre, farà un gir inesperat. Tot seguint el rastre del violí d’en Lev, Helena Attlee ens ha guiat per la història d’Europa i de la música, descobrint-nos detalls insospitats, a través de les pestes i les guerres, els períodes foscs i els d’esplendor. Però sempre li quedarà un interrogant impossible de resoldre: Què passava si s’havia enamorat del so del violí d’en Lev per la melodia klezmer, que sonava quan el va sentir per primera vegada, i no pas per la seva veu? La resposta mai no se sabrà del cert. Ni ella, ni ningú.
