La vida secreta del chaná

En un moment en què la diversitat lingüística del planeta pateix una amenaça extrema, en què estem acostumats a rebre notícies de llengües que moren, avui parlarem d’una llengua que va ressuscitar entre els morts. Com a mínim en el saber general, ja que, de fet, aquesta llengua no havia acabat de morir mai. Diguem que malvivia, que era una morta-viva. Es tracta del chaná, una llengua de l’Argentina considerada extingida des del segle XIX, fa més de dos-cents anys. El territori del chaná es trobava a Entre Ríos (al llarg dels rius Uruguai i Paranà). Tot el que havia quedat d’aquesta llengua era una petita gramàtica del 1813 i algunes llistes de mots. Però l’any 2005 va aparèixer el senyor Blas Jaime i es va identificar com a parlant de chaná.

Blas Jaime va explicar que en un moment determinat els chaná havien pres una decisió dràstica: deixarien de parlar la llengua públicament, però les dones la preservarien en la intimitat domèstica; passaria de mares a filles en la vida diària, fent el menjar, collint herbes del camp. Així, doncs, durant dos segles aquesta llengua havia continuat una vida secreta i reduïda, parlada només per les dones chaná a l’interior de les llars. La comunitat va deixar de parlar-la en tota la resta d’espais i situacions. Una decisió dolorosa, ben segur, per no ser titllats d’indis, per evitar la violència, l’escarni, la burla, el menyspreu. Per evitar als fills i als néts tot el que havien hagut de viure els pares. Una història molt habitual, per desgràcia.

Us deveu estar preguntant com és que el darrer parlant conegut és un home, si passava de mares a filles. Doncs resulta que la mare de Blas Jaime es va trobar sense cap filla a qui transmetre la llengua i va decidir ensenyar-la al seu fill a partir dels dotze anys. No n’han aparegut altres parlants, altres homes o dones a qui la mare hagués transmès la llengua. Potser Blas Jaime en va ser l’últim dipositari, quan es va acabar també aquesta vida secreta. Amb un sol parlant, evidentment, podem dir que la llengua encara no és morta del tot, però tampoc no és gaire viva. A més, Blas Jaime és en realitat un semiparlant, que coneix unes 1.000 paraules del chaná.

En qualsevol cas, l’aparició de Blas Jaime representa una oportunitat per a molts chaná que encara conserven la identitat de reconnectar amb la llengua dels ancestres, que creien perduda, encara que sigui de manera limitada. Tant ell com la seva filla, a qui ha transmès els seus coneixements sobre la llengua, ara fan classes per a qui vulgui aprendre’n. A més, el lingüista J. Pedro Viegas Barros, que havia estudiat el chaná històric, ha treballat amb Blas Jaime, i han elaborat un diccionari i altres estudis.

Aquesta història s’explica en un documental (Guardianes de la lengua: Chaná). Ens en va parlar Virgina Unamuno, una lingüística argentina (i catalana d’adopció), que va ser a Barcelona fa uns mesos. També ens va explicar que hi ha hagut casos semblants a l’Argentina de readmissió de llengües en la llista de llengües vives, com el huarpe, una llengua considerada extingida però que des de fa uns anys viu un procés de recuperació. De manera que les tretze llengües indígenes de l’Argentina que feia anys que apareixien en tots els recomptes ara s’han convertit en, com a mínim, 17 (algunes fonts parlen de 20).

Malgrat aquests petits brots verds, la major part de les llengües ameríndies de l’Argentina i d’Amèrica, i bona part de les llengües del món, es troben al caire de l’extinció. Amb darrers parlants, amb semiparlants, amb intents de revitalització o de recuperació. Cal tenir present que rere aquesta realitat, l’extinció de llengües, s’amaguen històries de patiment i de pèrdua, de violència i d’injustícia. Les llengües no es moren, les maten (com remarcava fa poc Yásnaya Aguilar en la seva visita a Barcelona).

Potser la vida secreta del chaná és un cas únic, però podria ser que altres comunitats haguessin pres decisions semblants, per motius similars, i no ho haguem sabut mai. Si el senyor Blas Jaime no n’hagués dit res, el chaná continuaria sent una llengua extingida des de fa dos segles. És cert que és una història sorprenent, però al capdavall no deixa de ser la història de l’extinció d’una llengua, tot i que en un procés més llarg i agònic. Amagar la llengua no és mai una manera de preservar-la, sinó l’inici del final.

Mònica Barrieras Angàs (GELA)