05.02.2023 - 21:40
Una vegada vaig sentir David Trueba que comentava que, quan tenies una família gran, tenies més consciència que la mort podia arribar en qualsevol moment. Suposo que connectava el nombre de membres de la família amb la consciència de la possibilitat més alta de tenir-hi morts prematures. Crec que a ell se li va morir un germà molt jove. Jo no tinc una família extensa, però se m’han mort tres cosins a vint-i-quatre anys (un d’accident, dues de càncer) i això és una sacsejada que et fa veure les coses si més no amb una altra perspectiva.
El primer que se’m va acudir que havia de fer per poder marxar tranquil·la en qualsevol moment va ser no tenir qüestions pendents. Massa vegades se’ns mor algú a qui no hem dit tot el que li volíem dir i això fa les absències encara més doloroses. Volia evitar que em passés això, però tot plegat estava més lligat a la mort dels altres que no a la meva i jo volia preparar-me per morir.
Aleshores vaig recórrer a allò tan conegut de viure cada dia com si fos l’últim, el carpe diem, viure el present i totes aquelles maneres que tenim de dir-ho. La veritat és que aquesta idea no té gaire recorregut si no es combina amb plans de futur, per això la vaig modificar per la d’aprofitar el temps. Aquesta va funcionar prou bé excepte quan haig de fer coses que no vull fer o quan m’obliguen a perdre el temps. Cada cop que poso una contrasenya dic que, el dia que me’n vagi a l’altre barri, reclamaré tot el temps que he perdut posant contrasenyes. Amb els anys n’he anat aprenent. Abans era incapaç de deixar un llibre començat encara que no m’agradés, ara sóc menys indulgent.
El moment clau en aquesta preparació per a la mort va ser quan vaig començar a viure més temps que la meva mare. Allà va començar el meu temps de propina de què encara gaudeixo. No es tractava de viure el present sinó de sadollar-se’n. Vaig fer una llista amb les coses que volia fer abans de morir i, així que tenia l’oportunitat, les feia. No eren coses complicades: anar a Torí, passar un dia al Prado veient només Goya i Velázquez, coses així. N’hi ha una que no la vaig fer i ja no la podré fer: el trajecte complet de l’autobús 92 que sortia de la Gal·la Placídia, pujava cap a Horta i acabava a la Barceloneta. Quan van canviar les línies d’autobús de Barcelona aquesta va ser una de les que van desaparèixer.
I n’hi ha una que encara no he fet per pura superstició. Quan voltava la vintena em vaig fer un fart de llegir autors russos (Txèkhov, Bulgàkov, Puixkin, Dostoievski, Ievtuixenko…) i un dels llibres que més em van enlluernar va ser Guerra i pau, de Tolstoi. El vaig llegir en una edició no sé si gaire recomanable de Bruguera i sempre vaig pensar que l’havia de rellegir. Quan vaig fer la meva llista, vaig demanar als meus col·legues d’eslaves si hi havia alguna bona traducció i em van dir que se’n feien dues, una al català i una altra al castellà, sense data prevista de publicació. La relectura de Guerra i pau va quedar, doncs, entre les coses que havia de fer abans de morir. Un dia que vaig anar a la Impossible vaig arribar en el moment que obrien la caixa on hi havia la traducció al castellà. Dos llibres imponents. El primer impuls va ser comprar-los de seguida, però aleshores em vaig adonar que ja era l’última cosa que em quedava a la llista i que, si la completava, potser ja em podria morir. No els vaig agafar, però sí que vaig fer una nova llista amb més coses per fer abans de morir i la veritat és que ja fa més de deu anys que tinc una vida intensíssima a força de fer coses que vull fer abans de marxar definitivament.
El problema de tot això és que és molt difícil de compartir. Hi ha moltes coses que faig amb consciència de ser l’última vegada que les faig (i, si les puc tornar a fer, tot això que tindré), però, si ho dic, tots em retreuen aquests pensaments suposadament negres. Per calmar-los els dic que tot el que fem, ho fem abans de morir, però no serveix de gran cosa. Vet aquí com un pensament que per mi és lluminós es converteix en un mal averany per als altres. De manera que gaudeixo en silenci aquesta sensació que, cada dia que passa, és millor que l’anterior i que he tingut la sort de viure tants anys de propina que m’han permès fer (gairebé) totes les coses que volia fer.
Escric aquest article en el trenta-setè aniversari de la mort de la meva mare. Per sort, amb ella sí que vaig poder parlar de la mort. I de la vida.
