Vida, mort i resurrecció d’una urna

Són quarts de sis del matí. Surto del col·legi on he passat la nit, l’Instituït Consell de Cent de Barcelona, al Poble-sec de Barcelona. Camino encara no cinc minuts, arribo a casa, em canvio de roba i baixo. Allà em recull un cotxe. Són les set del matí, i el conductor és un RA, un representant de l’administració. Els homes i les dones encarregats de fer arribar les urnes i les butlletes als col·legis electorals de la ciutat.

Vida
‘Amb mi, s’hi van posar en contacte fa pocs dies. Cada persona s’encarrega de cinc meses electorals. Això vol dir que jo m’he d’assegurar que hi hagi urnes, butlletes i president en aquestes meses. I això farem avui’, em diu, somrient. Arribem a un altre barri de la ciutat. Hi recollim una noia. Se saluden. No es coneixien fins fa una setmana. I ara formen part de la mateixa cel·la operativa. Cinc persones per cel·la. La noia porta urnes. En clau, en diuen ‘confeti’. El confeti són caixes embolicades de color negre, on hi ha urnes, butlletes i documentació. Les posa al maleter. I enfilem.

‘Nosaltres vam fer reunions de coordinació a locals de Barcelona. No cal dir quin. Cursos de cuina. Allà ens vam formar una mica. Som gent de confiança dels partits, del govern, o de vells anys de militància. Ahir mateix fèiem la darrera reunió en un garatge de Barcelona. Asseguts a terra. Com si fóssim en la clandestinitat. Entre nosaltres ens comuniquem amb Signal. I ens hem anat preparant per al dia d’avui. Per assegurar que les urnes siguin on toca.’

Són les 7.15. Arribem a un col·legi de Barcelona i la noia, amb les urnes, baixa del cotxe. ‘Les urnes, les urnes!’, crida la gent. La gent plora d’emoció. Deixem la noia enrere i continuem el nostre viatge. Ella entra urnes dins el col·legi envoltada d’eufòria.

Arribem a l’institut Ramon Llull, al carrer del Consell de Cent. El RA s’identifica i parla amb els responsables del col·legi. Veig que el mig coneixen. ‘Ara sí que ens coneixem. Fa uns dies vaig venir a identificar-me. Tots tenim un responsable del col·legi, o de la gent que s’ha quedat tancada dins, amb qui podem parlar. Els col·legis, no els ha encerclats el govern, sinó la gent. Nosaltres sabíem amb qui havíem de parlar.’  El RA els explica que les urnes arribaran al cap de pocs minuts i, efectivament, al cap de pocs minuts, arriba un altre cotxe. Un altre representant de l’administració. En baixen les urnes. En aquest cas, gens d’eufòria. Cap crit. Ens obren la porta del col·legi, i cap dins.

Són vora les vuit i entrem dins el col·legi. Es col·loquen urnes i taules a l’espai. Se surt al carrer i es demana si s’ha presentat cap membre de la mesa. Cap ni un. ‘Ja ens ho esperàvem. Només el 5% van rebre la notificació a casa. Per tant, ara hem de seguir el que diu la llei. I la llei diu que els primers votants fan de membres de mesa.’ I efectivament es demana quins primers votants hi ha disposats a fer de membres de mesa. Entre més, hi veig Elisenda Paluzie. I també entren els apoderats dels partits: ERC, PDCAT, etc.

Mort
Bon ambient, tot és relaxat, ara. ‘I pensa que al final el cens és universal. No s’ha volgut imprimir cens i portar-lo en paper als col·legis per evitar que els policies, si vinguessin, el requisessin, i acusessin els membres de la mesa. Ara el cens és dins l’ordinador, i tothom pot votar a l’escola que vulgui. No cal anar a la teva. Que en tanquen una? Anem a una altra.’

I efectivament. Volen tancar l’escola. Furgonetes de la policia espanyola envolten el col·legi Ramon Llull. Són les imatges que s’han vist per la televisió. La policia, de mica en mica, va traient gent de la porta, però acaben saltant la reixa, més que no entrar per la porta. La resistència és pacífica del tot. I els policies fan servir una violència i una agressivitat que els permet d’entrar al pati primer i després dins l’escola. Són les imatges que faran la volta al món de policies segrestant urnes. Aquest és el moment que hi entren i segresten l’urna:

M’he trobat assegut a terra defensant la porta del col·legi. I al meu darrere, braç per braç, torno a veure Elisenda Paluzie. Honor i glòria defensar el referèndum al seu costat. La policia acaba entrant per una altra porta. Nosaltres ens aixecarem sense haver rebut. No tothom ho pot dir. Mentre escric aquesta crònica, les batusses i estomacades i bales de gomes són constants. I al Ramon Llull, també. És violència estatal.

I resurrecció
El RA m’informa que el col·legi Ramon Llull es tanca. La gent podrà anar a votar a un altre col·legi. Però per Whatsapp m’arriba una notícia. Hi ha col·legis que s’havien tancat, i amb urnes segrestades, que tornen a obrir. És la resurrecció d’una urna. La resurrecció d’un col·legi. És l’inici del joc del gat i la rata, que pot durar tot el dia. Policies espanyols segrestant urnes. Catalans reobrint-les. Això durarà. Això marcarà.