22.12.2019 - 21:50
A Vida i miracles de la plaça Reial (Albertí editor), Xavier Theros, escriptor i antropòleg, fa una dissecció del passat i ressuscita la biografia oblidada d’un espai, entre burgès i transgressor, que és el cor de la Barcelona vella i de tots els temps, una porta oberta al món, als corrents d’avantguarda cultural i als usos i costums més selectes o més populars. L’edició inclou 135 imatges d’arxius i col·leccions particulars, la major part inèdites. El llibre és coeditat amb l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació d’Amics i Comerciants de la Plaça Reial i la Fundació Setba.
A la plaça Reial hi ha l’ADN de la ciutat. Theros desenterra els clarobscurs de la vida oblidada de la plaça. D’ençà de la creació a mitjan XIX, després d’enderrocar el convent de Santa Madrona dels caputxins, fins als nostres dies d’allau turística, passant per l’agitació del primer terç del segle XX, la tètrica postguerra i la revifalla noctàmbula dels cinquanta i seixanta, amb els senyors del Liceu, el jazz, els marines, els hippies i els ionquis.
Com molts barcelonins nascuts a la segona meitat del segle XX, Theros recorda la plaça Reial de quan era nen: aquell lloc màgic on el duia el pare el diumenge per tafanejar a les parades de col·leccionistes de segells. La plaça va ser una porta oberta al món, primer. Després, un bon espai per a recórrer bars de nit i descobrir músiques, grups d’avantguarda, el punk, el jazz, la poesia i més secrets i misteris noctàmbuls. De sempre ha tingut el vessant burgès i el transgressor, la pau i tranquil·litat diürna i els perills nocturns. Va ser lloc de màfies, drogues i delinqüència. Els Jocs Olímpics la van pacificar i avui viu del turisme.
Theros és un periodista que treballa. I molt bé. Hi esmerça temps, en les seves històries: indaga, investiga, remena biblioteques, arxius i hemeroteques, parla amb veïns i protagonistes, seguint la millor tradició del bon periodisme, amb ull d’historiador i antropòleg, amb pinzellades precises de poeta i de noctàmbul. Amb un estil molt amè, àgil i ben documentat, Theros sap combinar de meravella el gran fet històric i la repercussió que té en el microcosmos de la plaça, amb l’anècdota més inconeguda, encara que pugui semblar aparentment banal. No ho és mai. Té ull d’antropòleg i l’orella pacient i curiosa del cronista que sap camuflar-se entre la gent per escoltar els més grans, donar-los confiança per extreure’n un munt d’històries, d’impressions viscudes, que omplen el relat de vida i d’interès.
El llibre aconsegueix fer el retrat quotidià, popular, de la vida de barri, combinant amb precisió d’alquimista la petita història invisible i el relat dels grans fets històrics locals i universals. Fruit d’aquesta fricció, surten a la llum valuoses descobertes i seqüències de la vida passada que il·lustren la personalitat de la ciutat, les arrels de la identitat barcelonina, convulsa, berganta, aristòcrata, senyorial i curiosa, oberta al món i als plaers de la vida i de la cultura.
El prostíbul, l’hort dels caputxins i els primers circs
Als segles XIII i XIV a l’espai que després esdevingué plaça Reial, hi havia el prostíbul de Viladalls, el més antic de què hi ha notícia, explica l’autor. Després s’hi van instal·lar els frares caputxins edificant el convent de Santa Madrona i l’hort adjacent, fins que al segle XIX el convent fou expropiat i s’hi construí la plaça. En la crònica, Theros, hi inclou els carrerons que emmarquen la plaça perquè de sempre han configurat el mateix univers. És així com coneixem la història de l’Herbolari del Rei del carrer del Vidre, de començament del XIX, més vell que la plaça, una petita joia que encara es conserva. L’herbolari era una botiga clau a l’època on, a més herbes medicinals, s’hi venien tes i sangoneres africanes, procedents de vivers propis instal·lats a Gràcia. De seguida hi proliferaren confiteries, lleteries, tavernes, botigues de queviures i xocolateries.
Després de l’expropiació i enderrocament del convent, l’ajuntament convocà un concurs de projectes que guanyà Francesc Daniel Molina. El 10 d’octubre de 1848 es va posar la primera pedra de la construcció de la plaça porticada, més o menys tal com ara la coneixem. Va ser una obra popular, que suscità polèmiques ciutadanes, tant pel nom, com per la propietat dels solars i la barreja de burgesos i comerciants, amb captaires, prostitutes i delinqüents que, de sempre, han donat vida a la plaça i s’hi han aixoplugat.
L’exhaustiva recerca que ha fet l’autor a les hemeroteques tenyeix la seva crònica de vida i històries quotidianes. Curiositats molt de l’època com ara que a l’hort dels Caputxins s’hi muntà el primer envelat de la ciutat per a fer-hi balls populars, un espai on també s’exhibí un tapir sud-americà, s’instal·là un circ i una fira d’animals amb una foca ensinistrada que es deia Fígaro i va ser molt cèlebre. Preàmbul d’un picador de cavalls i el ‘Circo del Huerto de Capuchinos’ que exhibia baralles d’animals, un ós que ballava i bevia una ampolla de vi, un cavall muntat per una mona que s’enfrontava a uns quants gossos o el combat d’un ós d’Astúries o d’un brau contra gossos. Fins i tot hi havia un llop sanguinari i un mico que s’enfilava a un pal de trenta metres que tancava l’espectacle enmig de focs artificials. Diversió, rareses, imaginació i màgia han estat sempre característiques d’aquest indret.
Xavier Theros també ens recorda què hi deia el Diari de Barcelona, omplint de vida i anècdotes la història, com ara que els nens abandonats dormien en els fonaments de les futures cases, o que la policia va haver de requisar un crani desenterrat d’un monjo perquè la canalla hi jugava a pilota. O la fascinació per la màgia i les rareses tan pròpia de l’època, com el saló del físic italià Aldo, que va obrir caseta al mig de la plaça per representar les seves Nits Misterioses de jocs hidràulics i fantasmagories, jocs de mans i prestidigitació. Una tradició que continuà anys i decennis, fins al prestidigitador Canonge, el Merlí espanyol o l’espiritisme i la venda de llibres prohibits.
Del relat de Theros, se’n desprèn que la plaça sempre ha estat, també, en el curs de la història, una porta d’entrada de productes i modes de tot el món. A les botigues, s’hi podien adquirir productes exòtics d’ultramar, estranys animals dissecats a l’establiment del Taxidermista, un dels comerços més famosos de la plaça, on Salvador Dalí va encarregar un dia una comanda impossible de dues-centes mil formigues dissecades.
També va acollir el creixent interès europeu pels productes del Japó. L’any 1888 a la Fonda Cataluña s’hi van allotjar els artistes japonesos Kume Keichiro, Ootsuka Takuzou i Ushikubo Daijirou, enviats pel seu govern a supervisar la construcció del pavelló de l’Exposició Universal. Més tard, obrí botiga al carrer de la Lleona l’importador d’objectes del Japó Santiago Gisbert i Prado, que venia mampares lacades, gerros, jocs de te, quimonos de seda i més ‘japoneries’ que tant atreien la burgesia barcelonina, sempre aplicada a seguir les influències franceses.
Burgesos, captaires, putes i animals exòtics
La plaça Reial va estar oficialment acabada el 1862 i el cronista hi troba la primera notícia d’un carterista l’any 1869. Hi ha una vida burgesa i una vida tronera, les dues ànimes de la plaça ja de bon començament, que fou bordell i convent. D’una banda, s’hi instal·laren grans comerços, com els Magatzems El Aguila, el Bazar de la Isla de Cuba, la camiseria Furest i el Bazar los Andaluces. També, els primers fotògrafs i retratistes de la burgesia, i grans restaurants com el Cafè Restaurant París –que va atraure tots els barcelonins perquè era el primer establiment que servia begudes amb gel artificial–, el Bar Glacier i el Café Suizo, habitual dels senyors que anaven al Liceu, de les tertúlies literàries, també freqüentat per Primo de Rivera, Francesc Cambó o Joan March.
Negocis distingits convivien amb atraccions com ara les orquestres de cecs, les ombres xineses i la prostitució. O amb establiments més pràctics i populars, com ara l’ortopèdia, els metges especialitzats en malalties venèries, rellotgers, el primer constructor de dentadures postisses i les cabines dels escriptors memorialistes que redactaven cartes i tota mena de documents per als ciutadans analfabets, un negoci que va continuar fins als anys vuitanta del segle XX, al darrere del mercat de la Boqueria.
D’una altra banda, i inseparable, Theros ens descriu l’univers dels captaires i personatges populars, com ara l’enllustrador il·lusionista Fructuós Canonge, un dels animadors del Carnestoltes barceloní, que, per demostrar les virtuts del seu betum, se’l menjava amb una torrada com si fos melmelada. Era mag i, segons la llegenda, en una actuació davant d’Isabel II va arribar tres hores tard; això no obstant, quan ho féu tots els rellotges del públic marcaven l’hora correcta. O el Pobre Girona, que obria i tancava la Rambla cada dia, i anava a menjar-se un rosegó de pa prop de les cuines del Café Suizo per acompanyar el pa sec amb les exquisides fragàncies dels menjars que s’hi cuinaven.
A banda que a la plaça hi va néixer Francesc Pujols i hi tingué l’estudi el pintor Pere Pruna o Vicente Escudero, entre els grans personatges que l’han visitada, Theros hi ha seguit el rastre de l’emperadriu Sissí, l’ex-president dels EUA Ulysses S. Grant, el soldà Mulei Hafid –que regalà a la ciutat l’elefanta Júlia–, Salvador Dalí –que admirava les pintures del sostre de l’Herbolari del Rei–, Joan Miró, Antoni Gaudí –autor del disseny d’alguns fanals– i, més tard, artistes i músics com Antoni Gades, Chet Baker, Maruja Garrido, i, ja en plena transició, Ocaña i Nazario.
Mirall de les tensions que esclaten a la guerra
La Reial també va ser àgora de discussions polítiques i ciutadanes, reflex de les convulsions polítiques del tombant de segle fins a la guerra de 1936-1939. A la plaça i als carrerons que l’envolten s’hi van instal·lar diaris, com ara El Diluvio, El Telégrafo, La Vanguardia, i amb els anys va allotjar seus i locals socials de tots els partits: del Partit Republicà Radical de Lerroux fins a la Confederació Nacional del Treball.
El 10 de febrer de 1892 va esclatar una bomba a la plaça que va rebentar molts vidres i aparadors, i causà un mort i diversos ferits. El mort era un drapaire que passava per allà. Va ser la primera explosió d’una campanya important de bombes anarquistes, esperonades per la repressió governamental, entre les quals cal destacar la bomba del Liceu (1893) i la de la Processó de Corpus. I encara el Procés de Montjuïc, que condemnà a mort per afusellament cinc innocents, i l’assassinat de Cánovas del Castillo, el 1897, obra del periodista anarquista italià Michelle Angiolillo, executat al garrot vil.
Moltes d’aquestes bombes encara no se sap qui les posà. Sembla que algunes eren obra de la policia, per a justificar la repressió contra anarquistes i sindicalistes. Una vegada més, doncs, la plaça Reial inaugurà un període històric, el de les bombes, amb la mateixa normalitat amb què va acollir la primera Font Màgica de la ciutat, abans que la de Montjuïc.
Cervesa, jazz, flamenc, ‘hippies’ i heroïna
La guerra i la postguerra foren temps grisos, de misèria i de por, a tota la ciutat, i a la plaça. La recuperació d’aquell espai fou gràcies a les cerveseries i als campionats de bevedors. O amb l’arribada a la ciutat dels marines americans, als anys cinquanta i seixanta. Un tema que Xavier Theros ja va investigar al llibre La sisena flota a Barcelona (premi Huertas Clavería, 2010). Aquí cal fer esment també a la figura de Joan Rosselló que en aquells anys va obrir el local de flamenc Los Tarantos i el Jamboree, dedicat al jazz, que el va inaugurar l’any 1960 Tete Montoliu.
Per als viatgers europeus romàntics, o els fugitius de la Primera Guerra Mundial, la Rambla va ser l’últim carrer d’Europa. Molts anys després, els hippies triarien la plaça Reial, com a avantsala del paradís lisèrgic alternatiu eivissenc, com a darrer racó d’un món burgès, convencional, que volien abandonar, la majoria amb subvenció paterno-burgesa.
Cervesa, hippies, jazz, flamenc, undergound, punks, el Karma, el Sidecar, els còmics, Nazario i Ocaña, Lindsay Kemp, Copi, etc. Aviat arribà la plaga de l’heroïna que va afectar molt el lloc i la vida dels veïns. Els Jocs Olímpics la van ressuscitar, afavorint la renovació dels edificis i jardins, el pas previ a l’actual protagonisme de pisos per a turistes, terrasses de bars per a turistes i restaurants per a turistes. Tot perfectament documentat i narrat en aquest llibre de Xavier Theros.
