Ja n’hi ha prou de posar la vida laboral al centre de la nostra vida

Som a l’era dels nous conceptes, tots aboquen diferents pensaments o lemes i tenen en comú un fet: arriben a la nostra parla en anglès. Pel que fa a l’ecologia, hi trobem conceptes com l’eco-anxiety (ansietat pel canvi climàtic) o el greenwashing (el màrqueting que pretén de fer-nos creure que quelcom és ecosostenible). Si parlem de feminisme o de termes de gènere, ja ens hem avesat a parlar de red flags, és a dir, els senyals d’alerta pel que fa a relacions de parella, i també ens hem familiaritzat amb el ghosting (això que tota la vida s’ha anomenat ignorar algú).

Fa cosa d’un any, la revista de negocis Fortune encunyava un nou comportament dels joves en relació amb el món laboral i la seva manera d’enfocar la feina, la quiet ambition, en català, l’ambició tranquil·la. Abans d’entrar a aprofundir en el significat, deixeu-me dir que em sembla un títol meravellosament suggeridor per a un poemari o per a una novel·la, i que alhora em recorda aquell “No tranquil” que Antonio Baños pronunciava en nom de la CUP per dir que Mas podia esperar assegut si volia el seu suport a la candidatura. Dit això, centrem-nos novament en l’ambició del jovent. A la majoria de criatures de la generació Z –aquells que van dels 20 als 30 anys–, quan se’ls demana pels seus valors i premisses a l’hora de cercar una feina, responen amb una paraula que molts adults ja hem malbaratat, el “temps”. Ens diuen que estan disposats a esforçar-se, a començar per baix, però tenen clares les seves línies vermelles: no volen vendre’s la vida, el seu temps, per un sou miserable en una feina que els explota. Si fem una cerca sobre aquest tema a les xarxes, aviat trobarem veus adultes que titllen aquests joves de ganduls o de pretensiosos, i és comprensible que els molesti, que els remogui que les noves generacions, tal vegada pecant d’idealisme, pretenguin alçar la seva relació amb la feina des d’un nou paradigma. És aquí on veiem els murs entre generacions, el xoc frontal entre aquells qui han gaudit de l’estat del benestar i aquells qui han crescut entre crisis, recollint les escorrialles d’una societat de valors en caiguda lliure. Els joves d’avui dia han crescut amb escasses perspectives de futur: són la generació ultraformada acadèmicament, la dels contractes temporals, la generació que ha de tornar a viure a casa els pares i que ha d’assumir que probablement no podrà comprar-se mai un habitatge i, potser, ni tan sols un cotxe. Són una generació per a la qual el concepte estalvi és el mateix que un unicorn ple de purpurina; per més que s’esforcin a treballar, per més que es deixin explotar, no passaran de ser mileuristes condemnats a compartir pis si es volen emancipar, i totes les seves oportunitats de creixement econòmic dependran, sobretot, del patrimoni que tenen els seus progenitors. Puc entendre que alguns boomers (els nascuts entre 1944 i 1964) actuïn amb superioritat respecte d’aquest jovent, perquè ja se sap que cada generació sembla que ha de mirar amb recel els encerts d’aquells qui els vénen darrere, però colgades sota moltes emprenyades, hi ha sovint algunes engrunes d’admiració no reconeguda.

En el fons, aquests joves de la generació Z diuen el que molts nosaltres pensem: que ja n’hi ha prou de posar la vida laboral al centre de la nostra vida, que ja és hora que es garanteixin entorns saludables a la feina, que viure és cuidar-se, i que per cuidar-se cal entendre que la vida té moltes esferes i que és absolutament necessari que hi hagi un equilibri entre el temps que dediquem a la família, als amics, a l’oci i a la feina. Ells, a més de dir-ho, passen a l’acció. Sí, evidentment per a aquest jovent és molt més fàcil rebutjar una feina que no els sembla prou digne partint d’aquest nou entendre la vida; ells viuen a casa els pares, no han de pagar una hipoteca, no tenen gaires responsabilitats, ni estan collats econòmicament pels bancs. Ben cert, però si poden permetre’s dir que no, si poden permetre’s triar, és perquè la seva llibertat ve d’un reciclatge, ve de totes les oportunitats que els hem robat. Qui menys té, menys té per perdre i, per tant, és més lliure.

Personalment aplaudeixo el seu coratge. Per molt que, a ulls del vell món, el seu comportament sigui trivial, mancat de compromís, d’ambició i tenyit d’un cert tantsemenfotisme, per a mi és encomiable, perquè podrien rendir-se a l’autocomplaença victimista i al lament improductiu i, tanmateix, s’alcen de la foscor social i lluiten, i creueu i resinifiquen. Personalment me’ls miro amb orgull i amb la humilitat d’aprendre del seu comportament; amb l’esperança que aconsegueixin el que es proposen i que la radiació d’un nou mercat laboral més digne i més humà esquitxi també la manera que els més vells tenim de relacionar-nos amb el temps, amb la feina.