La vida futura, la vida feliç

La vida futura era per a mi, fins ara, el títol d’un film de 1936, avui disponible a Filmin i que recomano molt i molt. El títol anglès original és Things to Come,  a partir d’una novel·la del 1933 de H. G. Wells de títol més explícit, The Shape of Things to Come: The Ultimate Revolution, que en traducció directa seria ‘La forma de les coses que vénen: L’última revolució’. Wells va fer-ne el guió i es diu que va començar a dirigir-lo però com que no en sabia ni un borrall, de direcció, ho va haver de deixar estar. La vida futura és un film de ciència-ficció política, una obra mestra per a molts, que Wells volia que fos una plantofada a Metropolis de Fritz Lang, la superba (en tots els sentits) producció de la cinematografia alemanya prèvia al nazisme, que d’alguna manera prefigura el règim, així com també prefigura Blade Runner (1982). Però una amiga italiana que em felicita l’any –aquest any que VilaWeb en fa vint-i-cinc– em proporciona  un altre sentit de la vida futura. La vida feliç, la vida bona.

L’amiga italiana m’envia una cita de Leopardi, que tradueixo aquí tan bé com puc: «Aquella vida que és una cosa bella no és la vida que coneixem sinó la que no coneixem; no és la vida passada sinó la futura. Amb l’any nou, la fortuna ens començarà a tractar bé a vós i a mi i a tothom, i serà l’inici de la vida feliç. Oi?» L’amiga no em diu on ho escriu el poeta, ni cal que ho faci com a felicitació d’aquest VintVint. Una felicitació que faig extensiva a tothom que passi per aquest espai. Ja vaig escriure allò de bon any a l’últim article de l’any passat, em penso, però hi torno. Així: l’obertura al que arriba és la ‘vida bona’, que diuen els clàssics des de l’antigor grega, i obertura vol dir tractar-se bé. 

M’han vingut ganes de saber on ho escriu Leopardi. Per sort tenim internet, no sóc pas tan llegida com això. Una cerca em diu ràpid que la cita és del ‘Diàleg entre un venedor d’almanacs i un passavolant’. És una de les Operetes morals, conjunt bastant irònic de peces breus escrites entre el 1824 i el 1832. Els temes són els més propers a l’escriptor: la relació humana amb la història, amb els semblants i amb la naturalesa. Podem llegir el diàleg sencer del cas (i totes les operetes morals) aquí. 

Els dos homes parlen si l’any que comença serà feliç o no, i exposen què pensen de l’any que s’ha acabat i dels anteriors. El venedor diu que vol per a l’any nou la vida que li enviï Déu, sense més. Una vida a l’atzar, li pregunta el passavolant, sense saber res d’abans, com no se sap res de l’any nou? Appunto, exacte, fa el venedor. I el passavolant això diu llavors, que tradueixo sencer: «Així ho voldria si hagués de reviure’l, com tothom. Però això és senyal que el cas, tot l’any sencer, ha tractat malament tothom. I es veu clar que cadascú és de l’opinió que el pes del mal que li ha tocat ha estat més o de més pes que no el bé; si el pacte fos de tornar a tenir la vida anterior, amb tot el seu bé i el seu mal, ningú no voldria renéixer. Aquella vida que és una cosa bella no és la vida que coneixem sinó la que no coneixem; no és la vida passada sinó la futura. Amb l’any nou, la fortuna ens començarà a tractar bé a vós i a mi i a tothom, i serà l’inici de la vida feliç. Non è vero?»

Speriamo, diu el venedor d’almanacs. M’hi sumo. Esperem-ho.